Carme Travesset
Fa més de cinquanta anys que vaig conèixer la Blanca. Jo tenia uns 17 anys. Ella i la seva germana Eva eren algunes de les persones que feien les xerrades de formació per entrar a militar al PSAN, que després esdevindria el PSAN Provisional. Les germanes Serra eren un referent en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Però tampoc no podem oblidar el germà petit, el Cala, que va saber conjuminar l’anàlisi profunda i l’acció necessària.
Tots tres germans van conèixer la repressió i l’exili. La Blanca i l’Eva, les tortures i la presó. Van dedicar la seva vida a lluitar per la llengua, la cultura i els drets nacionals i de classe del nostre poble. Van ser tots tres un model de coherència i de fidelitat al país.
La Blanca, la darrera a deixar-nos dels tres germans, va lluitar tossudament fins al final i va aconseguir ser reconeguda com a víctima de tortures a la comissaria de Via Laietana. Però un reconeixement institucional que no va enlloc en justícia i reparació, ja que l’Estat, amb tots els seus arxius i prestatges farcits de carpetes amb dades i informació, es diu «incapaç» de poder identificar els policies torturadors.
La perseverança de la Blanca li va donar la força per aguantar, tot i el seu estat de salut molt deteriorat, fins a la presentació del llibre La revolució pendent. Història i memòria del PSAN-Provisional, que va escriure juntament amb Carles Benítez. Aquest llibre és un testimoni més, verídic i de primera mà, de la història dels anys setanta, uns anys clau en l’eclosió i vertebració del moviment d’alliberament nacional i de classe dels Països Catalans.
Fa cinc mesos que ens va deixar la Blanca, però encara la tinc molt present quan, malgrat el precari estat de salut que patia, anava a totes les manifestacions, a les concentracions de Via Laietana, el primer i tercer dimarts de cada mes, per reivindicar que l’edifici de la policia es converteixi en un museu, en un centre d’interpretació on quedi ben palès el testimoni de la repressió de la policia espanyola contra el poble dels Països Catalans.
Amb aquest acte volem homenatjar la Blanca, la darrera pèrdua capital de l’independentisme combatiu, però crec que el veritable homenatge i el més efectiu és no defallir en la lluita diària, en la tan necessària confrontació constant i sostinguda en el temps amb aquesta Espanya que ens vol anorrear.
I per acabar recordem el vers de la seva esquela:
No som només passat,
som continuïtat i combat.
La memòria ens sosté,
la llengua ens fa poble
i la lluita ens fa lliures.
No ens heu vençut,
continuem lluitant i guanyarem
