L'omissió no és menor. L'Operació Garzón constitueix un dels episodis més greus de repressió contra l'independentisme català durant les darreres dècades. Desenes de militants van ser detinguts sota la legislació antiterrorista, incomunicats i sotmesos a interrogatoris durant dies. Diversos d'ells van denunciar tortures després del seu pas per dependències de la Guàrdia Civil.
Aquestes denúncies no poden ser despatxades com una simple controvèrsia del passat. Els detinguts les van formular davant l'autoritat judicial. Baltasar Garzón va veure personalment alguns dels arrestats quan van ser posats a disposició judicial. Tot i això, les denúncies no van ser investigades amb la diligència exigible. Anys més tard, el Tribunal Europeu de Drets Humans acabaria condemnant l'Estat espanyol per no haver investigat adequadament aquelles denúncies de tortures.
Per això la contradicció és difícil d'ignorar.
Si avui Garzón considera que els conflictes polítics s'han de resoldre amb política i no amb jutges, també hauria de reconèixer que el conflicte entre l'Estat espanyol i l'independentisme català no va començar el 2017. Existia molt abans. I durant dècades la resposta de l'Estat espanyol no va ser política, sinó policial i judicial.
Quan els afectats eren els dirigents del Procés, Garzón critica la judicialització de la política. Quan els afectats eren els independentistes catalans detinguts el 1992, el silenci continua sent eixordador.
No és una qüestió de passat. És una qüestió de coherència.
Els principis democràtics no poden aplicar-se segons la conveniència del moment.
Per això la contradicció és difícil d'ignorar.
Si avui Garzón considera que els conflictes polítics s'han de resoldre amb política i no amb jutges, també hauria de reconèixer que el conflicte entre l'Estat espanyol i l'independentisme català no va començar el 2017. Existia molt abans. I durant dècades la resposta de l'Estat no va ser política, sinó policial i judicial.
Quan els afectats eren els dirigents del Procés, Garzón critica la judicialització de la política. Quan els afectats eren els independentistes catalans detinguts el 1992, el silenci continua sent eixordador.
No és una qüestió de passat. És una qüestió de coherència.
Els principis democràtics no poden aplicar-se segons la conveniència del moment. Si la persecució judicial dels líders independentistes és criticable, també ho és la persecució de l'independentisme català dels anys noranta. Si les víctimes mereixen ser escoltades, totes les víctimes mereixen ser escoltades. Si les denúncies de vulneracions de drets humans exigeixen una investigació rigorosa, aquesta exigència no pot dependre de qui sigui la víctima.
El problema de fons és que Garzón continua presentant-se com una víctima del sistema sense assumir cap responsabilitat política ni moral pel paper que va exercir quan formava part d'aquell mateix sistema.
I encara resulta més preocupant que una televisió pública catalana li ofereixi un altaveu per parlar de democràcia i drets humans sense formular-li una sola pregunta sobre l'Operació Garzón, sobre les denúncies de tortures o sobre la condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'Estat espanyol.
No hi ha democràcia sense memòria combativa. I tampoc no hi ha credibilitat sense autocrítica.
