La ràdio emet la seva sintonia rutinària. Els experts del buit donen voltes a temes prefabricats que no aprofundeixen en la cimentació de l’estructura. Els ben pagats. Tornen temps d’eleccions i tornen temps d’escenaris. La manera en com es presenten les coses no és la manera com són: si les coses fossin com es presenten, la ciència sencera sobraria, ja ho va deixar escrit Karl Marx.
Els homes i les dones, acostumats a les rutines i a creure en aquell fet no fet que confonen amb l’anhel aconseguit, resen impassibles als seus déus polítics. Dividits en cel·les, els xais es barallen pel color de la samarreta de l’equip de futbol o pel color de la bandera que no els alimenta. Segons Marx, la desvaloració del món humà creix en raó directa a la valoració del món de les coses. En aquest sentit, el món de les coses és cada cop més material i menys profund. Cada cop més xais gaudeixen del seu estatus de xai. Onegen les banderes, tapen el sol.
Toca aplaudir. Uns als corruptes que dessagnen l’arca pública aprofitant la pandèmia. Els altres als que s’emporten els cabals públics gràcies a la mort dels ancians a les residències. Massa iguals. Els contemporanis nostrats es repartiran l’aplaudiment entre diverses escenes. Uns faran el joc als fusters de les taules de diàleg, buides com les tertúlies de ràdio que no ataquen el fons de cap conflicte. Altres rendiran vassallatge al messies que convergeix amb la bella guàrdia de les comissions i l’obertura de comissaries nacional barcelonistes. Més enllà, els qui anaven a canviar-ho tot, mig barrejats i diluïts amb els que venien a assaltar els cels, repetiran noms i cognoms a les llistes de la professionalització.
Afirmà Marx que la pitjor lluita és la que no es fa. Encara és pitjor la que no es fa, però es disfressa com si s’estigués fent. Fins ara, aquest camí de teatre i gestualitat ens ha ensenyat que les victòries són només simbòliques i que les derrotes, la repressió, l’exili o la presó són ben reals. Aparellades porten la injustícia i la manca de llibertats. La manca de possibilitat de decidir sobre els recursos. Afecta les vides de totes.
El 24 de juny de 1821, les forces independentistes de Veneçuela van plantar cara i van vèncer l’exèrcit realista, defensor de la unitat de l’imperi espanyol. La batalla de Karau bo bo (Carabobo) va suposar, entre altres fites, l’alliberament de Caracas. Karau bo bo va ser una batalla cruenta, una de les accions principals de la guerra per la independència de Veneçuela.
Avui en podem parlar, perquè no va ser simbòlica, ni embolcallada de teatre prefabricat i gestualitat estudiada, sinó fruit d’un temps de necessitats i codis d’honor, molt diferents dels actuals. Aquest temps nostre, en què la sucursal del govern realista convoca eleccions a la colònia per perpetuar l’imperi, mentre se’ns ven que es pot plantar cara al tsar mentre es cobra un sou del tsar.
De Karau bo bo a la postveritat. Ho tenim a tocar.
