Els fets són coneguts. Sis-cents cantaires que havien participat en una celebració històrica del centenari de la mort de Gaudí van ser expulsats del recinte després que els serveis de seguretat detectessin algunes estelades i la possibilitat que es cantessin Els Segadors. No es va actuar contra tres o quatre persones concretes. Es va castigar tot un col·lectiu. Sis-cents ciutadans convertits en sospitosos per associació.
Però el més preocupant no és l'expulsió en si mateixa. El més preocupant és la normalitat amb què s'assumeix. La incomoditat que continua provocant qualsevol expressió pública de catalanitat. La mateixa incomoditat que alguns van detectar en l'ús del català durant la visita papal. La mateixa incomoditat que fa que la llengua pròpia sigui percebuda massa sovint com una nosa, una excentricitat local o una concessió folklòrica.
Fa dècades que ens expliquen les virtuts del bilingüisme. Però la realitat és tossuda. Quan dues llengües conviuen en una situació de desigualtat política, econòmica i demogràfica, no avancen totes dues alhora. Perquè una avanci, l'altra retrocedeix. I tots sabem perfectament quina és la llengua que recula. Només cal mirar les dades d'ús social, els patis de les escoles, els comerços, els mitjans i les plataformes digitals. Ni la llengua ni el país perden terreny perquè sí. El perden perquè hi ha unes dinàmiques de poder que l'empenyen cap enrere cada dia.
El procés desnacionalització s'ha accelerat. La pressió demogràfica, la globalització uniformitzadora, la subordinació cultural, la manca d'ambició nacional de bona part de la classe política i l'actitud mesella d'alguns partits han creat un escenari especialment advers. El que abans avançava a poc a poc ara ho fa a gran velocitat.
Per això l'episodi de la Sagrada Família és tan revelador. Perquè mostra fins a quin punt determinats símbols continuen essent percebuts com una amenaça. En un acte que commemorava Antoni Gaudí, una de les figures més universals sorgides de la cultura catalana, la simple possibilitat de veure unes estelades o escoltar l'himne nacional va provocar una reacció desmesurada. Una reacció que no s'entén si no és des de la persistència d'aquest vell objectiu: convertir Catalunya en una realitat culturalment neutra, políticament inofensiva i nacionalment desarmada.
I tanmateix, hi ha una altra lectura. Potser la més important.
Perquè, malgrat tot, els cantaires hi eren. Com hi són tants altres cada dia. Persones anònimes que mantenen viva la llengua, la cultura i la consciència nacional sense esperar cap recompensa. Gent que canta, que escriu, que ensenya, que organitza activitats, que transmet als fills allò que va rebre dels pares. Gent que simplement hi és.
Aquest és, si m'ho permeteu, el gran valor d'aquest país. No les institucions. No els partits. No els grans discursos. La gent.
La història de Catalunya és plena de moments en què semblava que tot estava perdut. I, malgrat això, sempre hi havia algú que continuava parlant català, que continuava cantant les seves cançons, que continuava explicant la seva història. Ahir, davant de la Sagrada Família, quan els cantaires expulsats van continuar cantant al carrer, es va produir una d'aquestes escenes carregades de simbolisme. Potser sense voler-ho, els responsables de l'expulsió van acabar evidenciant exactament allò que pretenien evitar: que sota les llums, els drons i els grans espectacles continuava bategant un poble.
I això és el que realment importa.
Perquè, malgrat tots els intents de dilució, de substitució o d'assimilació, encara hi som.
I mentre hi siguem, mai no aconseguiran acabar la feina.
