El concepte de “Països Catalans” va prendre força en plena dictadura franquista més enllà de qüestions lingüístiques i culturals durant els anys 60 i 70 del segle passat. Aquesta embranzida popular del terme va fer possible l’obertura simbòlica de les fronteres interiors, també exterior, l’acostament de les Illes amb una projecció que s’allarga fins l’Alguer. Sense Internet ni TV, Perpinyà, Barcelona, València, Andorra la Vella i Palma estaven més unides que mai amb congressos, jornades, debats, reunions, recitals de cançó… Mitjans de comunicació com el setmanari Canigó i altres van jugar un paper molt important per establir aquests contactes. Hi havia una comunicació fluïda d’informació. Tot aquest impuls es va reflectir en la celebració de Congrés de Cultura Catalana, que va comptar amb una amplia participació d’arreu dels territoris de la nació sencera.
El Congrés suposà una denúncia clara de la política franquista respecte al Països Catalans que quedà explícita en els seus documents, recollits posteriorment en tres volums. Denuncia que no s’allunya gaire de tot el que hem patit aquests anys com a poble, en una suposada democràcia. Paral·lelament oferia tota una declaració de principis per a la ruptura democràtica amb l’Estat.
Tota aquesta embranzida popular es veure truncada oficialment a partir amb la reforma política de 1978, però molts abans ja s’anava erosionant, sobretot al País Valencià entre 1975-1977, amb actes de violència política, que es va allargar en el temps fins el 1982, amb un total de 119 actes violents, molts d’ells amb bombes a domicilis persones com Sanchis Guarner o Joan Fuster, entre altres, com recull la Borja Ribera Casado en la seva tesi “La violencia política en la transición valenciana (1975-1982)”, amb una total impunitat que encara perdura, com l’assassinat de Guillem Agulló o les continues accions feixistes arreu de la nació catalana, però molt focalitzades al País València i Illes. Paral·lelament, el règim del 78 amb la Constitució espanyola ho acabar d’escombrar, per aquest motiu les diferents televisions autonòmiques de la nació es van configurar com a tals sense cap intenció trencar els seus espais respectius.
Sort d’aquella embranzida dels anys 70 que va deixar un pòsit d’iniciatives populars i un independentisme combatiu que mai no ha renunciat el marc nacional. Iniciatives populars que han fet possible TV3, Canal 9 (en el seu moment) i IB3 es poguessin veure arreu del territori, fins que un ministre espanyol del PSOE que va arribar a president de la Generalitat de Catalunya poses pals a roda o sigui el silenci del senyal televisiu en plena era de lliure circulació de les ones.
Sort d’aquella embranzida, la Flama del Canigó s’escampa encara arreu de la nació. Sort d’aquell embranzida s’acaba de celebrar 45è Aplec Excursionista dels Països Catalans. Sort d’aquella embranzida les publicacions en català les podem trobar a la majoria de Biblioteques dels Països Catalans... Però la reciprocitat de les emissions televisives al conjunt del nostre territori no són possibles en ple segle XXI...
Si hem arribat aquest grau de perseverança, cal prendre de nou la iniciativa popular i organitzar-nos fent accions per relligar de nou el conjunt de la nació com el de fer un Correllengua d’àmbit nacional arreu i potenciar punts de trobades nacionals més enllà de les Diades amb referents de Països Catalans com la Universitat Catalana d’Estiu d’ Prada de Conflents i que festes com les d’Estellés s’escampin arreu.
Si cal passar de les institucions, passem!!. Fem que la nostra nació es visualitzi arreu i si cal empaperem la nació amb el mapa de Joan Ballester i Canals (1913-1980) i el cartògraf Antoni Bescós i Ramon (1900-1976)
