Tinc la sensació que molts dels nostres pessimistes obvien una veritat fonamental: som un poble colonitzat. Un poble que lluita per sobreviure com a col·lectivitat pròpia i diferenciada sota la bota d’un poder que ens és alié. El marc polític i jurídic que regeix les nostres vides no és fruit de la nostra sobirania, sinó resultat d’imposicions successives amb les mínimes concessions que la lluita i la correlació de forces ens han permés arrencar. I aquesta correlació de forces seria, sens dubte, més favorable si, en lloc d’invertir tanta energia a mostrar com estem de malament, invertírem la mateixa força a millorar-la.
Malgrat tots els problemes —que també compartisc— la llengua encara respira. I respira amb prou força per a traure milers de persones al carrer, com va passar diumenge 23 de novembre a la ciutat d’Alacant. Podríem haver estat molts més si una part dels pessimistes militants haguera participat amb convicció i ajudat a amplificar la convocatòria. Al capdavall, és a Alacant on l’extrema dreta —des del Consell i l’Ajuntament— ha situat la baula que creu més feble, amb la qual pretén donar un colp de gràcia al conjunt de la comunitat valencianoparlant.
Però cal recordar-ho una vegada més: l’objectiu últim de l’espanyolisme no és només la llengua; és la nostra espoliació col·lectiva.
La llengua és l’eina a través de la qual un poble parla de si mateix. En societats primitives, això s’expressava de manera transparent. Però quan les societats es van escindir en classes socials i, amb elles, en relacions de domini —i també amb l’aparició del patriarcat— la llengua també es va fracturar en registres diferenciats. Les classes dominants carregaren la llengua d’ideologia, mentre que les classes populars i les dones desenvoluparen recursos propis per a resistir i, quan era possible, alliberar-se.
No hem d’oblidar, però, que en tota societat dividida en classes i en eixos de dominació, la cultura dominant és sempre la dels opressors. I quan aquests opressors són colonitzadors —com és el nostre cas— amb una llengua i cultura diferents de la del poble sotmés, la tendència natural del poder és eliminar de soca-rel la llengua pròpia i, amb ella, els registres de resistència. La llengua no és el fi: és el mitjà per a facilitar l’espoli.
En el País Valencià, aquest intent d’eliminació del valencià ha estat a punt d’aconseguir-se en diverses ocasions: després de les Germanies, quan les elits espantades davant la revolta de les classes mitjanes i populars adoptaren el castellà com a llengua de prestigi; després de la batalla d’Almansa, amb el Decret de Nova Planta i la colonització que encara patim; amb el genocidi franquista, que va imposar novament el castellà a sang i foc; i ara, amb totes les dretes espanyolistes intentant-ho de nou, aprofitant-se de la fragilitat conceptual de bona part de l’esquerra i dels dubtes estratègics de sectors del sobiranisme.
I, malgrat tot, hem resistit. Hem resistit perquè, al cor de totes les batalles, el poble ha sabut trobar les formes oportunes per a mantindre viva la llengua i la memòria de resistència. I ara, una vegada més, sabrem trobar les fórmules que el moment exigeix.
Cal tindre present que la Llei d’ús i ensenyament del valencià és i era una llei de despenalització, no d’igualtat lingüística, i que no és normal que una part de la població valenciana encara estiga privada del dret bàsic d’educar-se en valencià, i menys encara que vulguen ampliar l’abast de l’exclusió.
La llengua pròpia, si és de veritat l’eina amb què parlem de nosaltres mateixos, ha d’abastar tota la realitat social, cultural i política del país. La defensa del valencià no és només la defensa d’un codi lingüístic: és la defensa del dret a existir com a poble.
