Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El gran què. Marcar bé el rumb per no acabar a la cuneta
01/12/2015 Carles Castellanos

PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE POBLE LLIURE (PL) I DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB

Dilluns passat, dia 30 de novembre, en un article a El Punt Avui reclamava, de totes i tots nosaltres – independentistes – intel·ligència política, voluntat de ruptura i mobilització permanent. Són idees que ens serveixen per a anar més enllà, independentment del avatars més immediats de la política.

No entraré, doncs, a discutir el famós “qui”, que cal deixar a les mans dels equips negociadors, sinó que voldria insistir en els aspectes del “què”, una qüestió que, si bé va aparèixer a l’assemblea de la CUP-CC de diumenge passat, crec que no va tenir l’oportunitat de ser presentada amb tota la claredat necessària.

Eradicar el hooliganisme

En situacions complexes, el hooliganisme -del signe que sigui- fa nosa, obtura el raonament, no ajuda gens a pensar amb claredat.

Diumenge mateix al vespre, només obrir l’ordinador vaig trobar un escrit ple d’insults redactats per un fanàtic on s’atacava tota la gent de la CUP, des de la Blanca Serra a l’Antonio Baños i en Julià de Jòdar, on hi apareixia fins i tot la FAI i el POUM... Caldria, primer de tot, que els qui han estat alimentant darrerament aquesta mena de tropa, d’una i altra banda, posessin el fre a les expressions d’irracionalitat visceral... si volem arribar a algun objectiu.

L’únic gran dilema

Per a poder transitar el moment present que és més complicat del que algunes ments poden entendre, cal saber destriar quins són els elements fonamentals que tenim sobre la taula en aquests moments. Perquè si hi pensem bé, només es tracta d’un sol dilema real, entre A o B:

A: O tirem endavant un procés polític de ruptura independentista amb la base social que hem anat desplegant aquests anys (on hi ha les classes populars en general, però també la petita burgesia i sectors de la mitjana burgesia – és a dir, per a entendre’ns,  el conjunt de votants actuals de la CUP i també d’ERC i de Convergència, més els sectors addicionals que hi puguem aportar amb una pràctica efectiva de polítiques socials).

B: O sortim d’aquest camí i comencem una “llarga marxa” a partir de buscar aliances amb sectors que es troben avui nucleats en les “terceres vies” dins l’esquerra (Podemos i ICV) i vehiculats per les cares visibles de Catalunya Sí que es Pot i d’alguns sectors dirigents del Procés Constituent.

La primera opció és dubtosa perquè posseeix, dins seu, un bon nombre de contradiccions i una part de gent que sembla que tingui ganes de saltar del carro. Però és l’única que té la possibilitat d’aprofundir les contradiccions dins l’Estat espanyol tot accentuant la crisi d’aquest poder estatal que ens és frontalment contrari.

La segona, representa posar el comptador als anys 80 del segle passat i refundar un rupturisme (no sé si se’n diria independentisme) d’esquerres. El negoci d’en Robert i les cabres: volent avançar el rupturisme se l’allunya dues o tres dècades.

El què i la cuneta

Ens trobem, per tant, amb una situació de “faves comptades” i no hauria de ser dífícil veure quin és el camí polític que ha d’explorar en primer instància tot el conjunt de l’independentisme.

Fer giragonses cap al passat acostuma a portar-te a la cuneta. A la cuneta de la història, vull dir.

Carles Castellanos

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid