Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“El Procés” més enllà de Kafka: el què, el qui i el com
26/07/2015 Carles Castellanos
Carles Castellanos Carles Castellanos

Ara que sembla que “el Procés” torna a revifar i que pren formes fins ara imprevistes, es fa convenient de revisitar-lo. Aquesta revisió és necessària perquè davant els fets sovint inexplicables que ens han anat passant davant els ulls aquests darrers temps ens podem trobar alguns cops emportats per estats d’angoixa i de desorientació que no tenen res a envejar a les cabòries del famós escriptor txec esmentat més amunt.

A mesura que ens acostem al punt de ruptura en el camí cap a la independència es va posant en evidència la necessitat d’entendre els elements principals del procés sociopolític de fons en què la nació catalana es veu immergida especialment al llarg dels vuit anys darrers.

EL QUÈ DEL PROCÉS. Cal insistir-hi. El procés de la Independència de Catalunya, malgrat les diferents giragonses que ha anat travessant, no és altra cosa que una Ruptura Democràtica, un fenomen polític que és propi de tot procés d’independència: es tracta de transferir a un cos polític (demos) català el poder de decidir, que era segrestat per un poder estatal aliè.

Les confusions sobre el què: És, per tant, un procés que té lloc a través d’una ruptura política. És un error pensar que la independència es pot aconseguir per mitjà de jocs de mans de negociació. Els sectors polítics criats dins l’autonomisme postfranquista, deformats per una pràctica política escassament democràtica, només conceben la política com una qüestió de transaccions. En el cas de la independència s’equivoquen, doncs, de mig a mig. Aquest error explica que hi hagi actuacions “dels polítics” que semblin incomprensibles com el recurs repetit a la negociació amb l’Estat. L’única cosa que s’hi pot negociar és l’atribució dels actius i els passius relacionats amb la secessió. Els continguts de la República Catalana Independent no es negocien, els determinarà la voluntat política sobirana del poble català. Comprendre que el naixement d’aquest Estat ha de ser el resultat d’una ruptura és el que converteix la conquesta de la Independència en un dels camins principals i més segurs per a la transformació de la societat.

Tot moviment nacional cap a la independència tendeix, per la seva mateixa raó de ser, cap a l’autocentrament, és a dir a abandonar les diferents formes de submissió o d’alienació del règim de subordinació precedent. La independència és també la porta a l’expressió democràtica de la identitat nacional alliberada de les estretors de la dominació. Si la independència és sobretot ruptura amb un poder establert i és per aquesta raó que el centre de l’argumentació, el que pot donar suport i força a la ruptura és el convenciment sobre el que representa d’Estat espanyol com a forma de dominació insostenible. Insostenible i insuportable. Des d’aquesta perspectiva les crides a l’amor envers Espanya (com l’I Love Spain promogut per alguns) no semblen ser altra cosa que brindis al sol, motivat per una concepció mercantilista de la política. Actuar políticament com si s’estigués davant una minoria d’edat eterna del poble és justament una de les característiques de la vella política, la que es fonamenta en el recurs a la demagògia i a l’engany fàcil. Un error que cal esforçar-se a superar.

Des d’un altre punt de vista, pensem també que és semblantment esca de confusió limitar la independència a un pur tràmit instrumental que es reflectiria en un simple canvi de les formes de fer política. En el cas dels moviments d’alliberament nacional sempre té lloc l’adequació al nou marc de la nació independitzada. La lluita independentista és sempre el resultat d’una tensió cap a l’autocentrament, és a dir, cap a l’articulació de les estructures en funció del col·lectiu humà alliberat.

Els sectors amb una consciència independentista feble (a causa de la influència de la ideologia espanyolista -o francesista-, en el nostre cas) es desentenen d’aquesta funció de la lluita i, per aquesta raó, poden tenir comportaments polítics favorables a l’espanyolisme.

EL QUI DEL PROCÉS. Un combat per la independència implica, d’una banda, el conjunt del poble sotmès en la seva confrontació amb l’Estat. És per tant un conflicte que implica (en grau divers) totes les classes socials. Normalment (com ha estat fins fa molt poc en el nostre cas) la burgesia (que té com a objectiu conegut mantenir-se en el poder) opta per pactar amb les classes dominants de l’Estat opressor.

A Catalunya, d’ençà de la segona dècada del segle XXI la reivindicació de la sobirania ha estat assumida per una part de la burgesia catalana, la que anomenem per a simplificar, la mitjana burgesia que s’ha afegit al moviment de les classes populars catalanes davant la crisi econòmica que afectava els seus negocis i enfonsava una part important de la base popular de les seves organitzacions polítiques.

El fet d’estendre’s el moviment per la independència a un ampli ventall de classes socials demana analitzar almenys dos fenòmens: la ideologia dominant en cada moment i l’hegemonia que els diferents sectors socials poden tenir en el procés.

Com és sabut “la ideologia dominant en cada moment concret és la ideologia de les classes dominants”. El fet d’haver esdevingut l’independentisme (un moviment sorgit de les lluites socials dels anys 80) un moviment de masses ha provocat un lliscament ideològic del moviment independentista cap a la ideologia dominant en diferents aspectes de la política. Això no vol pas dir, però, que la composició del moviment per la independència estigui condemnat a ser un moviment al servei de les idees socialment dominants avui perquè, com és sabut, en moments de crisi econòmica, social, ideològica i política com l’actual, és quan les idees dominants perden suport social. És per això que l’hegemonia ideològica i política del moviment català actual per la independència s’està desplaçant sensiblement cap a l’esquerra.

Les confusions sobre el qui. El moviment cap a la independència es farà amb una part de la burgesia però no és un moviment de la burgesia. Només cal observar el moviment de masses cap a la independència que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers anys. El moviment per la independència de Catalunya aplega amplis sectors de les classes populars i un sector reduït però influent de la mitjana burgesia (representat políticament per CDC, principalment). Es tracta d’un sector que s’ha servit del control de les institucions per tal de mirar de mantenir l’hegemonia al si del moviment per la Independència, una hegemonia que va perdent gradualment en benefici de les formacions d’esquerra. Les tesis lerrouxistes (que identifiquen catalanisme amb burgesia) tornen a fallar ara en aquesta ocasió i per aquesta raó, en l’actual conflicte, els seus defensors es troben defensant posicions reaccionàries al costat del poder de l’Estat espanyol. 

EL COM DEL PROCÉS. Tal com ja ho hem exposat més amunt el moviment per la independència es basa fonamentalment en la mobilització de les classes populars i de sectors de  la mitjana burgesia. No cal dir que el gruix de la burgesia n’és absent i juga una paper més aviat contrari, tot i la seva proverbial discreció aparent.

D’acord amb aquesta composició el moviment independentista s’ha desenvolupat, sobretot a partir dels anys 80 del segle passat, arrelant en la lluita popular. I la formulació que es va fer, ja a finals d’aquella dècada, de la línia a seguir va ser a partir de l’enfortiment progressiu de la política d’Unitat Popular. És la línia que ha donat lloc no sols a la CUP sinó també a tot el conjunt d’expressions polítiques que fonamenten el seu independentisme en posicions d’esquerra.

El desenvolupament del moviment per la independència com un moviment de masses (fenomen que cal fonamentar a partir de la repressió del 1992 i que va tenir el seu desplegament a partir del 2006) va propiciar la formulació coneguda de la lluita per la independència com una ruptura democràtica (MDT, 2004), de manera que la lluita es disposava, a partir d’aquella nova conjuntura, en dos nivells d’intervenció i d’acumulació de forces

A) En el nivell de més abast social calia disposar d’instruments organitzatius amplis que a partir de l’argumentació de la radicalitat democràtica permetessin la construcció d’un moviment de masses per la ruptura independentista. És a dir, el que s’ha anomenat la Ruptura Democràtica per la Independència.

B) I, al mateix temps, calia enfortir el cor del moviment independentista la Unitat Popular, és a dir, les estructures que, pel fet del seu arrelament en les lluites socials, podien garantir la ruptura política i les conquestes socials i econòmiques que acompanyen aquesta ruptura independentista.

Diferents organitzacions representen aquestes dinàmiques paral·leles d’una manera més o menys precisa. És evident que les Consultes sobre la Independència i les grans mobilitzacions que van del 2006 al 2012 han estat l’expressió de la dinàmica general per la ruptura democràtica. I que la tasca desenvolupada al voltant de la CUP representen l’expressió més clara de la dinàmica d’Unitat Popular.

Les confusions sobre el com. La lluita per la independència no es fonamenta en un front patriòtic com encara defensa el PSAN quan analitza de manera simplista la candidatura de “Junts pel SÍ”. La lluita per la independència actual no es basa en una dinàmica de lluita anticolonial a l’estil de la lluita de les colònies del Tercer Món en el darrer terç del segle XX, és a dir, en una aliança interclassista dirigida “pel partit”.  La funció del partit (o organització estratègica) és avui tota una altra: consisteix a fer propostes al moviment tot ajudant a la seva organització. Pensem que la concepció dirigista del partit és un esquema avui obsolet. La realitat del nostre moviment és més complexa tal com ho hem explicat. I el seu fonament pensem que es troba en la combinació de les dues dinàmiques complementàries descrites: la Ruptura Democràtica per la Independència i la construcció de la Unitat Popular. 

Considerem finalment que tal com s’ha estat construint el moviment i l’evolució dels fets, estan donant la raó a les tesis que des del cor mateix de l’esquerra independentista s’han estat defensant al llarg de la seva breu però intensa història.

 

Carles Castellanos

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid