Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La Burgesia i l'Independentisme
16/10/2015 Carles Castellanos

Alguns sectors de l’independentisme actual afirmen que la burgesia catalana és, per principi, una aliada objectiva de les classes populars en la seva lluita per la independència a causa de la confrontació d’interessos, que consideren frontal, entre la burgesia catalana i les classes dominants de l’Estat espanyol. Tot i que aquesta visió es fonamenta en una contradicció real en l’aspecte nacional, crec que no explica amb claredat com funcionen al nostre país les classes socials, i les seves diferents fraccions, en la lluita actual per la independència.

Anem a pams: aquesta anàlisi és certa en el sentit que el poder de Madrid ha treballat, treballa i treballarà tant com pugui per anorrear els Països Catalans (no sols culturalment sinó també econòmicament). Però això no és res de nou, sinó que la monarquia postfranquista no ha fet res més que seguir els designis que ja va determinar ben clarament el franquisme, que és el règim que va preparar d’una manera més sòlida les bases econòmiques d’aquesta gran operació. L’anomenat pacte del règim del 1978, entre diferents sectors dominants dins l’estat espanyol, va ser tan sols un parèntesi, una mena de treva que va ser breu perquè, ja des del moment del “para-cop d’estat” del 1981 i la LOAPA (1982), la disposició del poder al nivell de l’estat espanyol va tornar a encarrilar-se dins les línies econòmiques i les pautes polítiques traçades pel franquisme.

Davant aquesta política d’extermini polític, cultural i econòmic dels Països Catalans, el que ha fet la burgesia catalana globalment ha estat anar procurant salvar els seus privilegis i la seva influència social, en la línia de reclamar un finançament suficient per als seus negocis i un acontentament de la població amb unes mínimes concessions culturals i lingüístiques (però sense revertir les tendències generals a la subordinació nacional).

Que ara hi hagi sectors de la burgesia catalana que no s’avinguin amb el poder de Madrid, no vol pas dir que la classe burgesa catalana, com a tal i en bloc, sigui favorable a la independència. La gran burgesia (caixes i bancs, autopistes, monopolis de subministraments, mitjans de comunicació principals, grans empreses etc.) hi és clarament contrària i no ha parat de posar-hi obstacles i de finançar projectes contraris. La gran burgesia catalana s’ha expressat de manera indirecta a través del sistema de partits espanyol, incloent-hi diferents opcions autonomistes, lerrouxistes i populistes que ha anat promovent i finançant.

L’explicació que dóna l’independentisme d’esquerra(1) a aquesta qüestió es pot resumir a grans trets en les descripcions següents:

A - L’evolució de la lluita independentista entre el 2005 i el 2014

L’evolució de la lluita independentista dels darrers deu anys, entre el 2005 i el 2014, és deguda a diferents factors:

La sensibilització independentista prèvia durant molts anys de lluita persistent va portar a la “primera expansió de l’independentisme” els anys 80. I va preparar la “segona expansió” del segle XXI. En l’explicació d’aquesta segona expansió no s’hauria d’excloure el gran impacte que va tenir l’“escàndol polític” de la repressió del 1992. De manera general, cal tenir en compte sobretot la presència territorial permanent de l’independentisme, en forma de Casals i Ateneus que en molts llocs han estat els únics nuclis de crítica i de mobilització popular organitzats en activitats continuades. Aquesta pràctica ha anat sensibilitzant sectors socials més enllà de la pròpia militància tot influint en desenes de milers de persones. La pràctica política institucional, important a partir dels anys 90 (ERC i la CUP), va projectar socialment els objectius independentistes, uns objectius que les independències europees van ajudar encara a dinamitzar. Tot plegat va preparar les condicions per a la “segona expansió” del segle XXI que ja va abastar centenars de milers de participants.

- La situació de sensibilització independentista existent va ser la causa de fons de l’operació de la reforma de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya l’any 2005.Sense aquesta consciència independentista prèvia de base, ningú no hauria proposat una reforma de l’Estatut (a la qual Jordi Pujol es va oposar, com sabem, afirmant que “hi prendríem mal” – cal entendre que hi prendria mal la forma de dominació). Jordi Pujol tenia, doncs, raó des del seu punt de vista perquè amb la reforma de l’Estatut es va “destapar la caixa dels trons”.

- La crisi econòmica que, dins el marc polític espanyol, ataca no sols el conjunt de les classes populars (incloent-hi la petita burgesia que ha entrat en una situació de quasi-desaparició), sinó també sectors de la mitjana burgesia.

- La crisi política de l’Estat espanyol que ha mostrat la seva incapacitat total per a abordar políticament les necessitats i aspiracions populars de qualsevol mena.

B – Els sectors de la burgesia

 “Convergència” (CiU, CDC etc. segons les èpoques) és l’expressió ideològica de la mitjana burgesia però amb una important incidència en les classes populars. Allò que ha fet acostar a l’independentisme la burgesia mitjana (i, per tant, “Convergència”) és un perill doble per als seus interessos socials i polítics:

- La manca de suport de l’Estat espanyol a la mitjana empresa (menysteniment de prioritats estratègiques com l’arc mediterrani, dificultats per al finançament etc.  La confrontació afecta, doncs, no pas tota la burgesia sinó una fracció concreta, la mitjana burgesia.

- La radicalització de la base social petit-burgesa i popular de Convergència, una base social que es troba en una situació social i econòmica molt greu.

La mitjana burgesia tem per la viabilitat dels seus negocis i té, a més, el perill de restar aïllada socialment, sense base social, si no abraça l’alternativa independentista que és el seu únic recurs per a no quedar desplaçada socialment i políticament.

La “gran burgesia” o burgesia catalana pròpiament dita, dels grans negocis esmentats, no és - com ja ho hem comentat - independentista. En aquest marc polític la mitjana burgesia es troba, doncs, entre el moviment popular que tendeix a la independència i la seva “fidelitat” amb el conjunt de la burgesia catalana, amb la qual no ha tallat pas, els lligams de tota mena, que els enllacen. Dins aquesta contradicció cal situar les crisis al si de CiU (entre les quals l’escissió d’Unió Democràtica no n’és més que un episodi que no serà el darrer).

C – Evolució i perspectives de la mitjana burgesia

La mitjana burgesia ha anat seguint l’evolució dels fets, anant a remolc, tot mirant d’aturar el moviment, i quan no ho ha pogut aconseguir ha treballat intensament per a controlar-lo dins uns límits no rupturistes (per mitjà de la influència en els òrgans de direcció de diferents entitats com l’ANC, Òmium, AMI etc.). En aquesta línia ha mirat d’impedir formulacions independentistes clares (defensant, en un primer moment, fins al 11 de setembre del 2012 mateix, el “pacte fiscal”; i, més tard, reivindicant un “Estat propi” – que podia ser federal o associat, però no forçosament independent -, i impedint que aparegués el concepte i el nom de la República, i també obstruint la formulació de continguts socials etc.).

A partir de l’any 2015, CDC ja es decideix per la independència però deixant sempre la porta oberta a una negociació a la baixa amb l’estat espanyol. En resum, podem dir que CDC és independentista per la pressió popular (general i de les pròpies bases) i per la manca d’oferiments polítics per part de l’Estat espanyol. Això vol dir que es tracta d’un sector de la burgesia (la burgesia mitjana) que s’ha posicionat a favor de la independència d’una manera particular: amb un compromís que no és absolut sinó condicionat a factors interns i externs que el poden empènyer a abandonar o intentar desviar aquest objectiu.

D – L’evolució de les tendències i dels sectors socials de l’independentisme

1.- L’independentisme de masses, d’ençà del 2012, ha anat virant cap a l’esquerra i ha anat ampliant la seva base social. El creixement electoral progressiu d’ERC i de la CUP i les formulacions que sorgeixen darrerament de l’ANC (favorables a la República i a les reivindicacions socials) reflecteixen força clarament aquesta evolució. La inclusió de CDC dins una mateixa llista amb ERC (JxSÍ) demostra una feblesa important a nivell electoral.

2.- La independència es farà amb tots els actors socials actuals, és a dir: amb la massa important de les classes populars i amb els sectors més democràtics de la mitjana burgesia. Cal veure clar que si, en el moment actual, el moviment independentista es pot ampliar només serà dins les classes populars i en la mesura que concreti uns objectius socials clars.

3.- L’objectiu de la independència és la “revolució democràtica”allò que s’ha descrit com a Ruptura Democràtica per la Independència. No és, doncs, (ara) la revolució socialista. La República Catalana Independent sí que pot ser, en la mesura que sigui profundament democràtica,  una porta per a avançar cap al socialisme.

4.- Els diferents sectors de la Unitat Popular treballen ara (potser de manera encara poc coherent a causa de la manca de maduració i cohesió política) per aquesta ruptura democràtica. I, en aquest sentit, tothom sap que per a avançar cap a la ruptura independentista, cal comptar amb els diferents sectors de les classes populars i també amb els sectors més democràtics de la mitjana burgesia. L’objectiu de la Unitat Popular no és (com ja s’ha explicat públicament) fer desaparèixer la mitjana burgesia democràtica sinó aconseguir que el moviment popular independentista avanci cap a la ruptura. La mitjana burgesia haurà de ser dins el procés però no hauria de marcar les directrius polítiques principals com ho ha fet realment durant el període 1012-2014(2).

Darreres consideracions

La mitjana burgesia és una aliada de la lluita independentista però això no vol pas dir que les seves posicions i expressions polítiques hagin de ser en tot moment hegemòniques dins el moviment. Al contrari. Un canvi en l’hegemonia, més favorable a les classes populars, pot contribuir justament a dinamitzar i a clarificar l’avanç cap a la independència.

En la situació actual l’expressió política de la mitjana burgesia ha passat per diferents crisis i no s’ha alliberat encara de la seva ideologia autonomista. Les classes populars, per la seva banda, estan sacsejades també per fortes contradiccions, com els tics lerrouxistes que arriben a penetrar fins i tot dins alguns sectors desorientats i en declivi de l’entorn de l’independentisme.

Aquestes contradiccions múltiples no ens haurien d’impedir, però, de veure els fenòmens socials, ideològics i polítics principals com els que he intentat descriure a grans trets, i que mostren que la lluita independentista se sustenta damunt una sòlida base social.

 

(1).- El que descriuré és l’esquema que s’ha explicitat més i que s’ha mostrat més eficaç en l’anàlisi de les darreres dècades, especialment d’ençà del 2004, data en què es formula d’una manera explícita la tesi de la Ruptura Democràtica per la Independència (v. MDT).

(2).- La direcció del procés cap a la independència exercida fins ara per CiU no ha estat la millor possible ja que, pel fet de tenir a les mans la capacitat de convocar, ha fet permanentment xantatge amb l’objectiu d’alentir el procés i posar-lo en funció dels seus interessos de partit i de classe social (tot allunyant la ruptura). Una actuació prou negativa que ha ofert, per exemple, als sectors espanyolistes la possibilitat de reorganitzar-se després del 9N.

 

Carles Castellanos

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid