D’una banda, tenim les indecisions i dilacions de l’anomenat sobiranisme conservador que, a cada pas endavant que fem, es mostra invariablement delerós de tornar a pactar amb Madrid o amb qui sigui (amb la Unió Europea, per exemple, o qualsevol estructura conservadora) amb l’objectiu d’evitar la ruptura independentista i qualsevol mena de canvi favorable per a les classes populars catalanes.
I d’altra banda, estem observant diferents intents de revifament de formes diverses i actualitzades de lerrouxisme, és a dir, de moviments que sota l’aparença de defensar reivindicacions esquerranes, el que fan a la pràctica és treballar per a mirar d’evitar que el poble català pugui abandonar el marc opressiu de l’Estat espanyol.
Tant en un cas com en l’altre es tracta de maniobres evidents d’engany.
El sobiranisme conservador segresta el procés independentista que pot representar la llibertat del poble català i el voldria supeditar a l’etern pacte amb l’Estat espanyol. En aquest cas, substitueixen la independència per una mena de negociació permanent dins de l’esperit de subordinació propi de l’autonomisme.
I el neolerrouxisme d’alguns grups d’origen espanyol i esperit espanyolista, suposadament radicals, el que ens demana -com ha dit algun analista recentment- és que abandonem el nostre procés d’avanç com a poble cap a la llibertat i que esperem que manin a Espanya uns altres governants que serien més amables. Tampoc no és una perspectiva creïble.
Si volem un país millor hem d’escapar de la influència nefasta dels uns i dels altres: la República Catalana Independent és l’instrument que ens permetrà construir un país nou, més democràtic i igualitari, molt allunyat de l’ofec del marc polític espanyol.
Les dues tendències que haurem de combatre amb força al llarg de tot l’any que ve seran, doncs, la tendència a allargar les coses i no trobar mai el moment ni la manera d’assolir la independència. I alhora la tendència a presentar l’Estat espanyol com un marc polític reformable. És no voler reconèixer l’essència mateixa d’aquest Estat. Ni neo-autonomisme ni neo-lerrouxisme. Hem de arraconar del nostre país aquesta doble pesta que rebrà, a més, el suport directe o indirecte del poder econòmic més conservador. No hem de deixar escanyar el nostre moviment per aquesta mena de pinça perversa que agermana estafadors de tota mena que no volen fer altra cosa que pescar privilegis polítics i socials per a la pròpia secta política (antiga o nova) en les aigües tèrboles de la confusió.
