Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Direcció política i dirigisme
28/04/2016 Carles Castellanos

PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE POBLE LLIURE (PL) I DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB

Algunes ideologies polítiques aborden amb una excessiva incomoditat (i frivolitat) la qüestió fonamental de la direcció política i veuen en qualsevol formulació d’aquest concepte tot un seguit de fantasmes que van des del marxisme-leninisme fins a l’estalinisme. Es tracta d’encolomar una etiqueta i no pensar més.

Per a abordar els aspectes centrals d’aquesta qüestió convé aproximar-s’hi sense prejudicis ni etiquetes que sovint només serveixen per a bloquejar el raonament.

Què volem dir des de l’esquerra independentista que es fonamenta en l’anàlisi materialista i dinàmica de les contradiccions socials (1) quan ens referim a la direcció política?

Per a nosaltres la direcció política és la capacitat que té un moviment sociopolític (2)  d’orientar la seva acció present i futura a partir de l’anàlisi que en fa la seva militància en conjunt. Ens referim, doncs, a un concepte que no és fix ni estàtic ni correspon a un col·lectiu humà predeterminat sinó que es desenvolupa a través de la lluita. La direcció política no és, així, cap organització en concret tot i que les organitzacions que s’autodefineixen com a estratègiques (3) aspiren (i s’ho proposen com una obligació) a fer la seva aportació en les tasques de direcció política.

Podem dir que un moviment té direcció política quan té un gruix de persones (militants) que es prenen interès a analitzar la realitat (local i nacional) i són capaços i capaces d’articular àmbits on les diferents aportacions es poden plasmar en línies d’acció del moviment. Així, per exemple, quan la CUP va decidir de presentar-se a les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya no ho va fer per una mena d’inspiració sobtada d’uns il·luminats sinó que va ser el resultat de reflexions i debats que feia temps que es portaven a terme. En aquest cas les estructures de la CUP van funcionar com a direcció política ja que van traduir uns elements d’anàlisi en una línia d’acció ben definida. És evident que, en aquesta decisió hi van influir uns sectors determinats que havien vist la necessitat de la intervenció institucional perquè la construcció de la Unitat Popular pogués assolir una influència social important tal com s’ha pogut comprovar després per l’efecte que la intervenció de les persones parlamentàries ha tingut en el creixement exponencial de la CUP. Aquests sectors que van influir en el desencadenament del debat no eren, però, la direcció política, tot i que van contribuir a fer que les estructures de la CUP exercissin aquesta funció necessària de direcció política.

Una direcció política per exemple hauria de ser capaç de sospesar les oportunitats que ofereix l’acumulació de forces de l’independentisme quan ha arribat a una situació de majoria parlamentària al Principat, una situació que pot permetre fer passos substancials cap a la Ruptura que haurà de portar a la independència. En aquest cas el conjunt de la CUP no ha exercit de direcció política perquè, en lloc d’explotar les contradiccions de l’Estat espanyol en aquest procés rupturista, ha estat a punt de posar en perill les potencialitats de la conjuntura arriscant-se a crear condicions en sentit contrari, és a dir, que podia portar a la interrupció sobtada de la majoria política al Parlament de Catalunya.

A l’hora de valorar les accions que afavoreixen l’existència d’una direcció política hi ha molta hipocresia perquè sovint les persones que no paren de veure fantasmes estalinistes són les mateixes que no paren de desplegar un control ferri de les assemblees i que s’especialitzen en el recompte dels vots necessaris per a promoure els seus interessos (que com que són secrets no sempre responen a posicions polítiques ben definides i poden ser sovint l’expressió de simples sentiments d’amiguisme). És per això que considerem que és positiu que les organitzacions que s’autodefineixen com a estratègiques ho facin amb la màxima transparència.

El dirigisme

El segon concepte que volíem exposar és el del dirigisme. Acostuma a anar acompanyat de diferents formes de sectarisme (és a dir, formes d’organització i de funcionament tancades dins la pròpia estructura organitzativa basades en fidelitats personals més que no pas en idees polítiques). Es practica el dirigisme quan un grup concret elabora les pròpies anàlisis i propostes sense una connexió fluida amb el moviment, i un cop elaborades intenta imposar-les per mitjà de diferents maniobres de control. Es tracta, doncs, principalment d’una forma de funcionament. És per això que sovint es produeix la paradoxa que fa que sectors que potser simpatitzen amb idees contràries a la solidesa organitzativa, acaben exercint actuacions que són, de fet, de caire dirigista.

Amb aquesta breu descripció només he volgut posar en evidència que els conceptes de direcció política i de dirigisme no són conceptes estàtics que es poden atribuir de manera apriorística a tal o tal organització sinó que es tracta de formes de funcionament, unes formes de funcionament que poden ser inspirades en les ànsies de control (dirigisme) o en el diàleg permanent amb els moviments populars (direcció política).

 

1.- Ens referim a la trajectòria nascuda l’any 1979 amb IPC i que després s’ha desenvolupat amb l’MDT i ha continuat amb Poble Lliure, una trajectòria que mostra molt clarament una concepció força elaborada sobre el concepte de direcció política en un bon nombre de documents.

2.- Els moviments, en general, neixen de la confrontació social i en el seu desenvolupament van adquirint posicions polítiques més i més definides. És per això que es pot parlar amb propietat, a l’hora de referir-se als moviments populars més influents, de moviments sociopolítcs.

3.-  El concepte d’organització estratègica expressa la voluntat d’una organització de traçar propostes estratègiques, és a dir, de futur. Per aquesta raó es pot dir que són un element (no únic) que ajuda a la capacitat de direcció d’un moviment.

 

Carles Castellanos

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid