Àlex Romaguera: «La Transició també s'ha legitimat silenciant les víctimes de la repressió de l'estat espanyol»

L’assaig gravita entorn de la realitat basca perquè la Llei marc de solidaritat amb les víctimes del terrorisme, adoptada pel congrés espanyol el 1999, neix i està concebuda fonamentalment per atendre a les víctimes d’ETA, fins al punt que en la seva redacció hi participa l’Associació Víctimes del Terrorisme (AVT), fundada per viudes de militars morts per l’organització armada basca. Si he volgut titular el llibre Víctimas SA és per posar de manifest l’intent d’aquesta entitat d’arrogar-se la representació de tot el col·lectiu i imposar el principi que només hi ha hagut unes soles víctimes, les causades per ETA i, secundàriament, pel gihadisme, pels GRAPO i altres grups que en el seu moment van actuar contra l’ordre establert.

L’interès és projectar en l’imaginari col·lectiu que la violència registrada des d’aleshores prové únicament d’aquests grups que han combatut amb les armes la imposició de l’actual sistema polític sorgit del franquisme. Això fa que se silenciï i no es reconegui les víctimes provocades pel mateix Estat, respecte a les quals s’esgrimeix que, si van ocórrer, va ser en el marc d’enfrontaments amb els cossos policials, els quals, en ús del monopoli de la violència, es van veure obligats a actuar per defensar la legalitat vigent. Aquest relat el consagren els grans partits dinàstics de l’Espanya constitucional (PP i PSOE) a través de la norma de 1999, ampliada posteriorment el 2011. Només pal·lien en part aquesta iniquitat les lleis que els parlaments basc i navarrès van aprovar, respectivament, el 2016 i el 2019 per reconèixer les víctimes comeses per les forces de seguretat i l’extrema dreta.

Una vegada l’AVT aconsegueix que el govern Aznar incorpori les seves demandes en la llei estatal de 1999, es converteix en el principal interlocutor en matèria de víctimes. Tant és així que PP i PSOE li concedeixen la presidència de la Fundació Víctimes del Terrorisme (FVT), l’ens creat el 2001 per agrupar totes les associacions, alhora que la declaren entitat d’interès públic. Esdevé, doncs, un lobby del qual els diferents executius recullen les seves reivindicacions i l’unten amb un 60% dels diners que el Ministeri de l’Interior destina cada any als col·lectius de víctimes.

La inclinació de l’AVT -i les seves entitats afins- cap als postulats ultres, es produeix a partir de 2004, quan entra de president Francisco José Alcaraz, un home que no amaga el seu odi al nacionalisme ni les seves posicions obertament retrògrades. Ell trenca amb l’equidistància de les anteriors juntes i posa l’entitat al servei del Partit Popular; tant és així que participa de la Teoria de la conspiració que El Mundo, La Razón i altres mitjans reaccionaris impulsen amb l’objectiu d’insinuar que el PSOE de Rodríguez Zapatero estava al darrere dels atemptats gihadistes de l’11-M per així guanyar les eleccions i accedir a la Moncloa.

Alcaraz impulsa l’anomenada “Rebelión cívica’, un total d’onze mobilitzacions contra Zapatero, a qui acusa de cedir a les pretensions d’ETA, promoure lleis progressistes, com la llei de l’avortament o del matrimoni homosexual, i posar en perill la unitat d’Espanya. A partir d’aquí, el moviment de víctimes queda fracturat entre el corrent més progressista i una AVT que, des de la seva posició de privilegi, ha anat endurint al discurs fins a esdevenir, amb el suport de la Conferència episcopal, els sindicats policials i els jutges més conservadors i grups ultracatòlics com Hazte Oír o Foro de la Família, l’ariet de l’ofensiva reaccionària que avui protagonitzen PP i Vox arreu de l’Estat.

Respon a l’interès dels grans partits dinàstics (PP i PSOE) d’apuntalar la idea segons la qual la Transició vas ser un procés pacífic i modèlic que ha portat Espanya a ser un Estat garant de les llibertats. Un discurs que no sols pretén situar com un perill per la democràcia els grups partidaris d’una veritable ruptura amb el franquisme, sinó que busca minimitzar -quan no a silenciar- els crims comesos per la Policia Armada i les bandes parapolicials ordides per l’Estat, que en no ser catalogades de terroristes (tal com exigeix les Nacions Unides en una directiva de 2001), no han hagut de rendir comptes i continuen operant amb absoluta impunitat.

S’ha ofert una mirada absolutament esbiaixada. Així ho trasllada l’AVT en l’espai públic a través de projectes com ‘El callejero de la memòria’ o en l’àmbit educatiu amb els ‘Cuadernos de concienciación’, els quals difonen entre els estudiants una visió dicotòmica de la història política d’Espanya: per un cantó, els qui van sacrificar-se en ares de la reconciliació i els qui, amb l’ànim d’imposar els seus projectes polítics (en al·lusió als nacionalistes, als comunistes o als llibertaris) van empunyar les armes, pertorbant la pau social i el consens que s’havia assolit en la Transició. Aquesta lectura de la història, basada en l’esquema de bons i dolents, encara condiciona la manera d’abordar els conflictes de naturalesa política que hi ha a l’Estat.

Queden al marge de qualsevol reconeixement públic, la qual cosa vulnera els seus drets a la veritat, la justícia i la reparació, altrament coneguts com els Principis de Joinet, en referència als drets que les Nacions Unides van promulgar l’any 1997. Però no només: també han rebut el menyspreu per haver participat en actes o espais que combatien l’statu quo. Així ha passat en molts activistes assassinats pels GAL, com els joves bascos Joxi Zabala o Joxean Lasa, o militants de l’esquerra independentista que van morir en mans de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional o grups ultres, entre els quals Miquel Grau, Martí Marcó o Fèlix Goñi. A tots ells, i a les seves respectives famílies, se’ls ha estigmatitzat i negat la consideració de víctimes.

Al capdavall, per legitimar i donar un caràcter pacífic a l’actual marc juridicopolític, les principals forces polítiques només parlen de les víctimes comeses pels grups que s’hi han oposat, corrent un tupido velo sobre les víctimes comeses per l’Estat (només en el període de la Transició, la Policia Armada van cometre 135 assassinats). Ocultar aquesta realitat, doncs, s’ha convertit en una “raó d’estat” per assenyalar que la Transició va ser una conquesta democràtica mentre que, els qui plantejaven una veritable ruptura que garantís els drets col·lectius, eren sectors violents, marginals o totalitaris.

N’han fet ús mesquí. En particular, l’AVT i el conjunt de la dreta espanyola, en pretendre traslladar a l’opinió pública que, si les víctimes van perdre la vida, va ser per defensar la unitat d’Espanya, que per elles és un bé suprem, davant l’autodeterminació, que l’associen a una reivindicació immoral. D’acord amb aquest visió maniquea i prepolítica, van justificar la seva adhesió a les marxes que Societat Civil Catalana i Libres e Iguales van organitzar a Catalunya contra la consulta del 9-N el 2014 i el referèndum d’independència l’l-O el 2017, situant les víctimes com el símbol de la vida i el nacionalisme com l’encarnació del mal.

Caldria suprimir la llei estatal de 1999 i la seva posterior ampliació el 2011, que estableixen una doble vara de mesurar en reconèixer unes soles víctimes, i anar cap a una norma inclusiva que reconegui i empari totes les vulneracions per igual. I vinculat a això, derogar la Llei d’amnistia del 77, que impedeix jutjar els crims del franquisme (avui les causes s’estan dirimint a l’Argentina) i la Llei de secrets oficials de 1968, que faculta el govern espanyol mantenir sota secret els documents relatius als GAL o altres casos de guerra bruta o terrorisme d’Estat. Mentre aquestes normes continuïn dempeus, i també segueixin en vigor l’Audiència Nacional o la Llei Mordassa, dos dispositius orientats a perseguir la dissidència, l’Estat espanyol difícilment podrà homologar-se com una democràcia avançada i de ple dret.

Si ens remetem a la jurisprudència fixada per les Nacions Unides, el Tribunal d’Estrasburg i els pactes internacionals sobre drets civils i polítics, l’Estat espanyol continua sense garantir aquests preceptes. I és que, si bé la Llei de memòria democràtica de 2022 suposava una millora respecte a la Llei de memòria històrica de 2007, no ha estat prou ambiciosa a l’hora de fer justícia a les persones que, tant durant la dictadura com en l’actual període postfranquista, han vist lesionat els seus drets i la seva integritat en mans de funcionaris públics. En definitiva, cal desconstruir aquesta arquitectura que hereta la cultura de la impunitat que va instaurar el franquisme, i si veritablement es vol avançar en matèria de justícia transicional, tal com reclamen els diferents relators de les Nacions Unides, és necessari un nou marc jurídic que reconegui totes les vulneracions i doni una sortida democràtica a la voluntat dels sectors populars i dels pobles que integren l’Estat.