L'Estat espanyol viu instal·lat en una crisi crònica. Les eleccions anticipades del 29 de novembre, convocades per Pedro Sánchez després d'una nova derrota parlamentària en matèria d'habitatge, no són una resposta als problemes de fons, sinó una conseqüència de la inestabilitat política que arrossega el sistema i que, lluny de resoldre-la, podrien aguditzar encara més. Es tornaran a comptar vots i escons, es buscaran noves majories i es repetiran les promeses de regeneració. Però les contradiccions que alimenten aquesta crisi continuaran presents, amb el risc d'aprofundir encara més el bloqueig polític i institucional.
Per entendre què passa cal tornar a la Transició, aquella operació política presentada durant dècades com a modèlica. El pas de la dictadura a la democràcia parlamentària va comportar llibertats i drets, però no una ruptura amb les principals estructures de poder del franquisme. La monarquia designada per Franco va esdevenir la peça central del nou règim, mentre bona part dels aparells judicials, policials i dels poders econòmics van conservar la seva continuïtat.
Ni tan sols aquella reforma va satisfer tots els sectors de l'antic règim. El cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va posar de manifest que una part del franquisme continuava disposada a recórrer a la força per imposar els seus objectius.
En aquest nou escenari, el PSOE va aconseguir l'hegemonia electoral de l'esquerra espanyola, mentre el PCE, que havia tingut un paper destacat en la lluita antifranquista, perdia protagonisme fins a quedar relegat a un espai polític secundari. Paral·lelament, CCOO i UGT es van integrar progressivament en un model de concertació social que, des de les posicions del sindicalisme combatiu, va significar la domesticació d'una part important del moviment obrer, seguint els Pactes de la Moncloa.
Amb el pas dels anys, el sistema de partits espanyols va consolidar grans aparells polítics que necessitaven recursos per mantenir les seves estructures i preservar les seves quotes de poder. Les relacions entre partits, empreses i administracions van donar lloc a trames de corrupció i finançament irregular. Els casos Filesa, vinculat al PSOE; Gürtel, al PP, i Palau, a CDC, van mostrar que la corrupció no es podia explicar únicament com una successió d'actuacions individuals, sinó que també calia examinar els mecanismes de finançament i les xarxes d'interessos construïdes al voltant del poder.
Va ser contra aquella realitat que va esclatar el 15-M. Milers de persones van ocupar les places per denunciar la corrupció, els privilegis de la casta política i una democràcia que consideraven sotmesa als interessos econòmics. Aquell moviment va expressar el rebuig d'una generació a un sistema que havia deixat de representar-la.
D'aquella indignació van sorgir noves expressions polítiques que pretenien superar el bipartidisme i reconstruir una alternativa a l'esquerra del PSOE. En certa manera, tornava a aparèixer el vell problema de l'espai polític que havia ocupat el PCE/PSUC i que posteriorment havia intentat mantenir Izquierda Unida/Uniciativa.
Però una part dels hereus electorals del 15-M va acabar reproduint algunes de les dinàmiques que havia denunciat: disputes pel lideratge, personalismes, professionalització política i dependència dels càrrecs institucionals. L'objectiu de transformar el sistema va anar convivint amb una altra preocupació: sobreviure dins del mateix sistema.
Ara, les eleccions anticipades poden accelerar el desgast d'aquest espai polític. La fragmentació de les forces sorgides de la nova esquerra espanyola i les dificultats per construir una alternativa comuna plantegen el risc que les urnes acabin arraconant bona part dels projectes que havien nascut amb la voluntat de regenerar la democràcia.
Mentrestant, una part d'aquesta esquerra postmoderna sembla haver reduït el seu horitzó a impedir que la dreta i l'extrema dreta arribin al govern. La confrontació amb el PP i Vox ocupa el centre del discurs, però queda sense resposta una pregunta elemental: quin projecte de transformació ofereixen més enllà de garantir la continuïtat d'una majoria parlamentària progressista?
En aquest context, la recerca de figures mediàtiques com Gabriel Rufián evidencia també la personalització creixent de la política. La popularitat d'un dirigent, per molt ressò que tinguin les seves intervencions, no pot substituir un projecte polític col·lectiu. Encara menys quan es pretén convertir un representant d'un partit independentista en una peça per recompondre l'esquerra espanyola.
Però la contradicció més profunda del règim sorgit de la Transició continua sent la qüestió nacional. La Constitució de 1978 va establir el sistema autonòmic, però va mantenir la unitat indissoluble d'Espanya i va negar la possibilitat d'exercir unilateralment el dret d'autodeterminació. El conflicte no va desaparèixer: simplement va quedar enquadrat dins d'uns límits constitucionals que l'estat espanyol no estava disposat a superar.
La sentència contra l'Estatut, el referèndum amb repressió de l'1 d'Octubre de 2017 i la repressió posterior van demostrar fins on podia arribar aquell model. L'amnistia de 2024, fruit de la necessitat dels vots independentistes per garantir la investidura de Pedro Sánchez, tampoc no va resoldre el conflicte polític de fons.
Més enllà de combatre la dreta i l'extrema dreta, cal afrontar el conflicte nacional que la Transició va deixar sense resoldre. Però això no ho faran mai des de Madrid, per moltes combinacions parlamentàries que inventin els partits per governar Espanya. Ja ho hem viscut des de l'1 d'Octubre de 2017, amb la repressió posterior i, ara, amb el Govern de Salvador Illa, que representa la continuïtat de l'autonomisme.
Ho hem de fer nosaltres, comptant amb els partits polítics i els sindicats catalans, conjuntament amb el moviment associatiu i el conjunt de les classes populars, confluint en un moviment ampli amb un objectiu polític clar i sense ambigüitats: la ruptura amb l'Estat espanyol, la Independència.
