Les vies mortes ens expliquen una història de maletes i intercanvi de trens. No es fa difícil imaginar nombroses persones vestides amb roba d’època entrant i sortint de l’Hotel Belvédère du Rayon Vert, vaixell armat que domina l’horitzó rossellonès. Cau la nit i les llums a la muntanya ens parlen de l’entrada a territori de la Catalunya del Nord de persones vingudes de l’Àfrica cercant una vida millor. Les llums blaves els persegueixen entre pins i alzines. Les llums blaves trenquen la imatge idíl·lica del port i enfilen cap al túnel de la Gara.
En Josep recorda que el seu pare, nascut i crescut a Cantàbria, va haver de travessar la frontera, exhaust, una tarda de juny de 1939. Com ell, unes cinc-centes mil persones van fugir de la repressió i la violència d’un cop d’estat militar. Un cop que va generar la misèria i la mort, també concentrada als camps de concentració de la Catalunya del Nord. El pare d’en Josep es va casar amb una catalana nascuda i crescuda a Banyuls del Maresme, a uns pocs quilòmetres al nord de Cervera de la Marenda.
L’antic edifici de control policial és ara una runa repintada per descarats grafitis, entre ells, alguna pintada que recorda als viatgers que segueixen en territori dels Països Catalans. Com si es tractés d’una macabra casualitat, la ràdio ens fa saber que segueixen les matances a la Franja de Gaza. És inevitable. Ens impacta la notícia de la mort de tantes persones, víctimes de la metralla o les explosions, i també d’un conflicte antic i injust que no té punt final. El pas de Rafah es troba barrat a l’ajuda humanitària, tancat a una població civil que viu atemorida a casa seva i que també té por de l’èxode perquè no és garantia de vida ni de pau.
La denúncia dels passos tancats a la ciutadania que fuig de la guerra o l’oposició als corredors barrats a l’ajuda humanitària, no són lletra morta per propiciar pactes de governants en cimeres buides de contingut. La denúncia és un crit que intenta fer retornar els humans al context de no perdre de vista la nostra condició humana. Segurament, aquesta condició inclou la ràbia, l’atac i la defensa, la inèrcia de dominar els territoris i els seus recursos. Però també ha de poder comportar l’empatia. I l’empatia implica no diferenciar els patiments ni les morts. L’empatia és defensar el dret a la vida per sobre de banderes i religions. L’empatia hauria de ser part de la nostra condició humana cada cop més deshumanitzada en la seva humanitat.
L’extermini de qualsevol poble de la Terra no hauria de ser un motiu de denúncia? I no ho hauria de ser sigui quina sigui la bandera que oneja sobre els caps dels soldats que controlen les fronteres? Les víctimes del conflicte són víctimes que s’han de reconèixer per cercar un punt de trobada en la diferència. Així es va denunciar i es preserva la memòria del genocidi que van patir els jueus a mans dels nazis. Es manté viu el record dels qui fugien de la mort i que van creuar el pas entre Portbou i Cervera, entre ells, fugint de nord a sud, en Walter Benjamin. I d’aquesta mateixa manera, més enllà de religions i cultures, condemnant les morts dels innocents sigui quina sigui la seva nacionalitat o ideologia, cal denunciar aquest apartheid miserable perpetrat contra el poble de Palestina, continu, brut i rutinari.
El que s’ha fet no es pot desfer, però es pot evitar que torni a passar, que va dir l’Anne Frank.
