Els mitjans els qualificaven de grups extraparlamentaris, perquè tot girava entorn del Parlament, fins i tot allò que no tenia voluntat parlamentària. És una pràctica habitual de les relacions públiques el fet de fer girar les coses al voltant de la menjadora. En deien l’esquerra extraparlamentària, l’esquerra independentista extraparlamentària o directament els qualificaven de col·lectius o grupuscles radicals. Eren una amalgama de sensibilitats i diferències que confluïen en la seva minoria, grups que molts cops s’havien esbatussat entre ells, per aquella tradició històrica de les esquerres més esquerres que consisteix a crear faccions que es consideren autèntiques enfront d’altres que no ho són prou.
Eren temps dolents per qualsevol cosa que fes pensar en la unitat d’acció, perquè els matisos dominaven la interacció i suposaven un assenyalament i engrandiment de les petites diferències. Aquestes diferències encegaven les grans confluències que s’hi podien generar. Les dinàmiques de segregació es van superar amb dificultats i lentitud, amb alguns retrets i no poques desconfiances. Però les primeres manifestacions unitàries van despertar el personal del somni autàrquic i van demostrar que la minoria no era tan minoritària quan caminava plegada.
Abandonar la teva idiosincràsia de minoria suposa abraçar l’obertura. En l’obertura a l’altre regna la necessitat de treballar un difícil equilibri: mantenir l’essència sense diluir el missatge. Amb el pas dels anys es va aconseguir aglutinar moltes forces, irrompre a les institucions i abandonar la sensació de solitud d’aquelles manifestacions de quinze persones.
L’essència, però també ha quedat tocada. La confluència no duia per bandera el fet d’acceptar càrrecs a certs ajuntaments, ni mantenir assessors invisibles fruit de baralles internes. Tampoc no era per fer llistes endogàmiques, ni per acabar als micròfons de les ràdios de la Diagonal.
Com a tot invent, hi ha errors i encerts, victòries i derrotes. D’aquests anys potser hem après que les lluites són als barris, a les relacions entre persones, a les rutines de la vida i que les institucions han diluït la presència de resposta als carrers i a les parets. La institucionalització domestica i sempre n’hi haurà que en trauran un rèdit.
La pugna era al carrer, extraparlamentària. Perquè els vots han demostrat ser una ficció amb efecte de pal i pastanaga.
