Lleida, 22 de maig de 2023
Fem petar la xerrada mentre ens movem a peu fins a la boca de metro. Uns minuts abans d’arribar al forat d’entrada, un autobús s’atura al nostre davant i canviem el pla. Fugim de la serp de ferro que recorre el subsol i observem la ciutat a través de les finestres. Els carrers ens ofereixen contrastos que no són assumibles per la lògica, però que són absorbits per la retina de manera quasi automàtica.
En els darrers set anys, els diners necessaris per viure a la ciutat s’han incrementat un quaranta per cent. Els estudis de l’Àrea Metropolitana recullen que la inflació és la causa principal de l’augment de preus a la Rosa de foc. La inflació, aquell eufemisme tan subtil per no parlar d’especulació, sistema i exclusió. A la vegada que se’ns parla de la modernització i se’ns ven una imatge idealista i cosmopolita del ciment, se’ns condemna a patir la imparable pujada de preus que afecta els lloguers, el menjar, el transport i un llarg etcètera.
Els candidats s’afanyen per fer bo allò que a Catalunya es fa molt bon teatre. Els preus arriben a quotes impagables i els sous pugen de manera miserable. A aquest fet cal sumar que, en molts casos, són sous precaris de bon començament i que es fa impossible habitar al gran rusc d’asfalt. Barcelona, posa’t guapa, puntera en congressos de telecomunicacions, centre del món i de les mirades internacionals, paradís dissenyat del turisme desbocat.
Els conflictes se centren en la Bonanova, perquè un col·lectiu habita una casa que ningú habitava. Un sou de misèria conviu amb el luxós vehicle que circula pel carril de la dreta. La pobresa i els clams dels estadis de futbol conviuen com una normalitat inseparable. Barcelona, posa’t més guapa, i més i més i més i...
No és el dret a viure a Barcelona, que també. No és el dret a viure al lloc on una persona decideixi, que també. Com afirma la Montserrat, “és el dret a viure a la ciutat on he nascut”. No és un capritx ni una fantasia de vida metropolitana. És el dret a viure a la ciutat que t’ha vist néixer sense ser expulsada pels fons voltors, pel capital del negoci immobiliari, per la massificació del turisme, per uns polítics de teatre agenollats a la inflació... que en definitiva vol dir agenollats a la màquina insaciable que devora vides arreu, que s’anomena mercat, capital, benefici privat.
Barcelona, posa’t guapa.
