Barcelona, 24 d’abril de 2023
Un dubte sobrevola els pensaments i provoca preguntes sobre els moviments estratègics. Potser es tornaran funcionals i assistirem com a espectadors a noves pugnes per “materials” que no sempre han estat entesos com a preciosos. Ara, però, s’albira una lluita ferotge per quelcom que fins ara no havia aconseguit l’estatus de necessitat suficient. Una pedra preciosa que es pensava inesgotable i que un gruix important dels habitants del Planeta menyspreava com si fos infinita.
El primer origen de tot ens reclama atenció urgent. Ens requereix perquè elaborem un pensament de supervivència i adaptació, allunyat de les consignes de la negació totalitària i del malbaratament capitalista, mancat de consciència de classe, de gènere i de vida. El mecanoscrit que ens arriba ens convoca a posar en pràctica una nova cultura de l’aigua, una nova relació amb la font de l’origen de la nostra existència, pedra angular del naixement de la vida, del tot, de la immensitat.
L’aigua ens interpel·la i ens informa que la seva rutina cíclica pateix dels nostres excessos. L’aigua, creadora de vida, principi de la natura, substància primordial, és el que som i d’on venim i la seva defensa representa la defensa de les nostres vides com a plantes, com a animals, com a éssers d’un tot inseparable. És hora de reprendre el camí i fer-ho amb les ments carregades de consciència, ara que les fruites dels arbres s’hauran de deixar caure perquè sobrevisqui l’arbre mentre els camps de golf encara són humits regats pels aspersors de la infàmia. És hora d’entendre que la nostra petjada ja fa temps que asseca rius i rieres molt lluny de la nostra vista i que avui la manca d’aigua pica a les nostres portes. És hora de comprendre que l’aigua, origen de tot, s’ha de preservar de les banyeres dels hotels i s’ha de tractar com un bé convertit en dret bàsic per la vida.
Cal traçar un pla popular en defensa de les condicions d’existència, un teixit associatiu veritablement compromès amb la vella consigna de lo riu és vida, que entomi una aferrissada confrontació amb tota política cretina que assequi els camps de blat i empleni piscines del tercer sector. Una tempesta-resposta implacable que foragiti aquells que treuen a passejar sants per invocar la pluja i que ens mantenen passius observant el cel esperant l’adveniment del no-res.
El petroli no es pot beure ni amb ell es poden regar els cultius. Fem fora de les cadires de decisió aquest conjunt de titelles del curtterminisme, agenollats a la pantomima electoral i a les directrius d’un capital que no entén de vida, que només fonamenta la indústria agroalimentària tòxica, l’economia de la usura i l’emmudiment de les riuades populars contra la guerra, contra la pobresa i per la determinació dels pobles i de les persones.
L’aigua és el primer origen. La vida ens reclama un tsunami que desbordi les costures de l’estupidesa instaurada, cega per obtenir el domini d’un medi que crida en el silenci d’un desert futur, un desert ideològic que ens abraça en la seva calor extrema i ens fa empassar la sorra.
