Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Desafecció i flama d’octubre: l’afer català
31/07/2023 Àngel Soro
Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

La desafecció

Recull l’Enciclopèdia Catalana que la desafecció és “un sentiment subjectiu d’impotència i falta de confiança que té una bona part de la ciutadania respecte al món de la política”.

L’explicació concreta que “el terme va ser encunyat pel politòleg Giuseppe Di Palma i la desafecció política ha estat detectada i estudiada en altres països democràtics on el sentiment de distància dels ciutadans respecte de les institucions és cada vegada més gran i es parla, sovint, de descrèdit, apatia o cinisme democràtic.

La definició inclou que “la desafecció ciutadana o el descrèdit de la política respon bàsicament a la percepció que el món de la política i els partits polítics en general “no escolten els ciutadans” i “no els tenen en compte en la seva presa de decisions”. “S’ha estès la percepció que els governs no són capaços de solucionar els problemes de la societat i no donen resposta a les demandes de la ciutadania. El sentiment de desafecció política s’ha agreujat davant la crisi econòmica i la incapacitat palesa dels partits de donar resposta als reptes actuals”.

El parany elàstic

El marc mental actual imposa la victòria mínima del relat de les presumptes esquerres i del context estatal, perquè un gruix de la ciutadania atemorida per l’arribada dels censors del Cavall Fort, no dubta a participar de la giragonsa que ens retrotrau quaranta anys enrere. Aquesta és el parany elàstic. En aquesta retroacció hi juga un paper principal la rebaixa d’expectatives. De cop i volta, com si fos per art de màgia, l’objectiu no és alliberar un territori ni practicar una nova política per la ciutadania, sinó evitar la censura de la llengua i la cultura o defensar els drets de les persones no heterosexuals. Amb el nou discurs de la por instaurat aconsegueixen mudar el marc mental de l’expectativa pròpia, que havia deixat enrere lluites bàsiques i mínimes com les culturals, per centrar-se en objectius més complexos i poderosos del moment.  

Una altra part de la ciutadania cansada, però dels polítics que es fan creure nostrats, mostra el seu desafecte a una participació buida en la vida política i un rebuig a l’abandonament de les victòries assolides amb paperetes, urnes i vagues. Farts d’observar jugades mestres que allarguen l’agonia o de sentir que només anaven als hemicicles per divuit mesos, cansats de veure pactes alienígenes que no canvien res, corrupteles i disputes ermes, un gruix de la ciutadania ha votat el seu desafecte i s’ha abstingut de jugar el rol dels vuitanta. S’han desemmarcat del marc mental de les presumptes esquerres i del context estatal.  

La flama d’octubre

El punt àlgid de l’obra escenificada són els crits de “No passaran” a la seu del partit dels fons reservats i de l’aplicació de l’article infame que succeeix el 154, aquell que ens explicà que a les urnes convocades per l’oficialitat hi podem anar, però sempre que votem bé i no estiguem disposats a complir el nostre programa. Així passen els dies, els mesos i qui dia passa any empeny, espectadors d’un robatori indeturable del discurs, perpetrat per uns d’allà i altres d’aquí, democràcia, constitució, llibertat, drets socials.

Mentrestant, infiltren individus fins al moll de l’os de l’ànima de persones del carrer. Amb un afany recaptatori d’informació digne d’una pel·lícula de terror psicològic, aquests actes ens informen fins a quin punt és important aquest affaire català que diuen diluït, que somien pacíficament adormit, gràcies a una convivència anunciada i forçada amb repressió, que no poden maquillar amb el vermell dels seus eslògans. Saben uns i altres que aquest silenci ensordidor de les urnes és la flama d’octubre, per més que la seva dialèctica,  contradigui l’evidència.

Ara i aquí, la política de pactes en les esferes de poder fastigueja les columnes que caminaren a l’aeroport i els cossos que barraren el pas a les porres en defensa de les urnes, allunya el carrer de les institucions en una manifestació silenciosa que abandona els partits, fins i tot les candidatures menys de partit, però no la flama d’un octubre que castiga amb vaga electoral a qualsevol que enarbori una rendició a canvi de títol, sou, poltrona o falsa pau.

Per aquell forfet, greuge o ultratge. Per allò del sepeli al Fossar de les Moreres.

Valora
Rànquings
  1. Agustí Barrera: "...el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari"
  2. “Catalunya serà, CRISTIANA O NO, serà!”
  3. La ruptura inevitable: Espanya i Catalunya – autodeterminació en el complex segle XXI
  4. Acte antirepressiu de la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines (CACG)
  5. Fora fatxes del Fossar
  6. La República laica contra les ideologies de la desigualtat i el fanatisme embrutidor
  7. Els candidats de la CUP a comarques gironines proposen una transformació ferroviària de la mobilitat a la demarcació de Girona
  8. Manifestació a Maó per la pau i contra les bases de l'OTAN
  9. «Saps què? Que llegint aquest tros de diari...»
  10. La CUP–Defensem la Terra presenta la llista per les eleccions del 12 de maig per la demarcació de Girona, afirmant que surten a guanyar
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid