Érem a la planta baixa de l’ajuntament de Manresa i un parell de turistes es miraven el taulell d’anuncis. De sobte un li diu a l’altre: è incredibile, tutto in catalano!. I és que a Itàlia, com a França o Alemanya, les comunicacions oficials es fan totes en la llengua de l’estat, no en llengües considerades regionals o, encara pitjor, dialectes.
Aquesta anècdota absolutament certa ve a tomb d’un fil de tuits de l’amic Titot en relació a la impossibilitat, segons ell, de continuar fent país (construir nació) des de l’autonomia. I per tant, entenc, tampoc des dels ajuntaments, que tenen encara menys competències, pressupost i poder de decisió que els governs autonòmics. I sí, comparteixo la tesi que alguns dels avenços competencials assolits en temps del pujolisme partien no només d’una aritmètica parlamentària molt concreta sinó també d’un pacte poc dissimulat consistent en consolidar l’autonomia (autogovern, en deien) a canvi de renunciar explícitament a la independència. Poder sense sobirania, seria la fórmula.
Certament, aquesta incompleta progressió autonòmica va tocar sostre ja fa anys. Bastant abans de 2017, per cert. L’estat ni cedeix competències -tot al contrari- ni tolera bé la gestió de les que ja té la Generalitat. La invasió competencial sumada al boicot judicial i a la restricció pressupostària no posen gens fàcil allò de governar bé per eixamplar la base.
Fer estat -o més estat, perquè en tenim menys del què voldríem però més del que els agradaria- ja no és possible. Però de país, de consciència de pertinença a una col·lectivitat, i tant que se’n pot construir des de les institucions. I és que de marge ni segueix havent, als ajuntaments, als Consells Comarcals, a les Diputacions, a les generalitats i a la resta de governs autonòmics, regionals i departamentals. On hi hagi una engruna de poder i un euro públic per gastar, allà s’hi pot deixar empremta. I això val també en negatiu. O us penseu que un govern espanyolista a la Generalitat no s’hi notaria? Ja ho deia el savi: la política que no fas, te la fan; i el dia que menys t’ho esperes a la porta de l’ajuntament et planten les notificacions amb la llengua canviada.
En tot cas, i malgrat el desacord amb el plantejament Torrista del Francesc (allò de que l’autonomia és un obstacle en el camí per la independència), sí que en comparteixo les conclusions finals: si algú vol fer país, construir Catalunya, construir Mallorca, el País Valencià, construir Menorca, les Pitiüses, que es queixi menys i que es posi ell mateix MANS A L’OBRA. Dit d’una altra manera, si no teniu intenció o oportunitat de fer política institucional, no patiu, a les entitats i organitzacions de tota mena hi ha feina de sobres i sovint molt més agraïda. Però si us ho proposen, si us demanen d’anar a la llista que igualment pensàveu votar a les eleccions de l’any que ve, no ho dubteu i contesteu a la Madness manera, amb una passa endavant.
