El gruix de l’independentisme català s’ha arrenglerat claríssimament en contra de la invasió russa i a favor del poble ucraïnès. Tot i l’evident distància conceptual i sobre el terreny entre el conflicte Catalunya-Espanya i el d’Ucraïna-Rússia, ha estat impossible, des d’aquí, no identificar-se amb el país petit (en comparació a l’altre!) i atacat. A més, l’independentisme polític sap perfectament que qualsevol matís en el suport a Ucraïna pot convertir-se en munició per a l’adversari sempre apunt per ressuscitar el fantasma de la connexió russa del Procés. Per això les úniques excepcions en aquest posicionament gairebé unànime tenen més a veure amb l’eix esquerra-dreta i la perspectiva geopolítica que amb l’estratègia i el discurs estrictament independentistes.
I no obstant, per molt que xiulem i mirem cap a una altra banda, és evident que la qüestió del Dombass planteja certs paral·lelismes, reals o aparents, amb el cas català i serà utilitzada, vulguem o no, contra tots els independentismes i a favor de la unitat dels estats i de la inqüestionabilitat de les actuals fronteres.
I això –crec- obliga als defensors del dret a l’autodeterminació a introduir complexitats en el seu discurs i a, sobretot, insistir en la necessitat d’establir criteris i mecanismes que permetin resoldre de forma negociada i democràtica els conflictes polítics i territorials que tenen a veure amb la sobirania. I a fer-ho partint de tres paràmetres bàsics indispensables
1. Les fronteres dels estats no són ni sagrades ni eternes ni inamovibles.
2. L’autodeterminació no pot ser només un acte puntual de de sí o no, sinó un procés col·lectiu de deliberació en el qual les dues parts pacten consensos que permetin mantenir o recuperar la convivència sigui quina sigui la decisió final.
3. Cal anar superant la vella idea de sobirania nacional per entrar en el terreny de les sobiranies compartides, les fronteres toves i la separació entre identitat i drets.
No serà fàcil. Els estats constituïts no tenen cap interès en modificar el dret internacional en aquesta direcció. Per això és l’independentisme, i per extensió els partidaris de les sortides pacífiques i democràtiques als conflictes de tota mena, qui hi hauria d’insistir, també i encara més quan fer-ho no és còmode ni senzill. Per això cal aplaudir especialment la tasca que està fent l’Eusko Ikaskuntsa (l’equivalent basc a l’Institut d’Estudis Catalans) per debatre, elaborar i proposar un marc de claredat davant els conflictes de sobirania a Europa.
