En aquest inacabable post-Referèndum on estem encallats, alguns sectors de l’independentisme han defensat que la presència al Congrés de diputats (i diputades) espanyol havia de servir només o sobretot per “desestabilitzar el règim”, per fer-lo “ingovernable”. En suposada conseqüència calia impedir, sempre que es pogués, la formació de governs o l’aprovació de pressupostos. Altres hem mirat d’explicar que en realitat és més aviat al revés, que la sola presència de l’independentisme al Congreso (presentant-se a les eleccions espanyoles, parlant castellà, fent rodes de premsa al costat de la bandera espanyola i acceptant-ne les importants assignacions econòmiques) ja reforça, d’entrada, la institució, la legalitat vigent i el règim monàrquic-constitucional per extensió. I hem intentat fer entendre, amb poc èxit, que govern i estat són dues coses diferents i que en allò realment estructural (monarquia, unitat, model econòmic, atlantisme...) no hi ha majoria que l’independentisme pugui trencar perquè el PP i el PSOE sempre sumen. Els vots dels independentismes (català, basc i gallec) són prou importants i decisius com per mirar de condicionar, una mica, la política espanyola, però d’aquí a creure que tens o tindràs mai la capacitat de desestabilitzar el règim des del Congreso és desconèixer les lleis elementals de la política espanyola, i de l’aritmètica universal. La recent aprovació de la pseudo-reforma de la reforma laboral del PP, gràcies a una majoria alternativa a la de la investidura de Sánchez i amb pràcticament tot l’independentisme en contra, il·lustra perfectament aquestes limitacions.
Vol dir tot això que participar a les eleccions i la política espanyoles és un error o en el millor dels casos una pèrdua de temps? No necessàriament. Vol dir que cal ser conscient de les opcions reals que permet aquest terreny de joc i que abans de posar-s’hi cal ponderar, i explicar!, bé oportunitats i riscos, sense crear falses i frustrants expectatives.
I és que de raons per participar-hi n’hi ha unes quantes, que sense generar l’èpica que alguns voldríem, cal tenir en consideració. Tres, pel cap baix. La primera que el parlament espanyol és un enorme aparador, una gran caixa de ressonància que et permet fer arribar plantejaments i reivindicacions a molta gent a qui d’altra manera no arribaries. La segona -i per què no dir-ho?- és que això representa una important font d’ingressos per l’estructura política de l’independentisme. I en tercer lloc que a vegades, aprofitant les desavinences entre la dreta i el centre-esquerra espanyols, es poden assolir petits o grans avenços, en el terreny de l’autogovern, en el del progrés social o revertint la degradació democràtica, que no hauríem de menystenir. Altaveu, recursos i peix al cove, no fan trontollar el règim però són útils en el mentrestant.
