Pregunto a l’Eulàlia si els nens i nenes de la seva classe (segon de primària) miren Eufòria i em diu que sí. Qui?. Molta gent!: el Pol, la Berta, el Quim...
Al món hi ha com a mínim cinc milions de persones que parlen català habitualment. És poc, si ho comparem amb les quinze o vint llengües més parlades del món, però està a la mitjana alta de les llengües europees. Per nombre de parlants, el català no tan sols no està en procés d’extinció imminent sinó que comparteix molts més paràmetres (potencia editorial, presència a internet...) amb idiomes oficials de la Unió Europea (perquè així ho ha demanat algun estat membre, cosa que no ha passat amb el català) que amb les anomenades llengües minoritàries i regionals.
El què està en discussió en aquests moments no és tant la seva supervivència sinó la condició de llengua d’un país, d’una societat, o bé d’un grup concret que parlem català “entre nosaltres”. A diferències d’altres llengües mitjanes o petites d’Europa, que compten amb la pressió i la interferència de l’anglès, el francès o el rus però que són la llengua dominant -la no marcada- al territori on són oficials, el català està en procés de perdre aquesta condició preeminent. De fet, a molts territoris dels Països Catalans ja l’ha perdut potser definitivament. El català esdevé progressivament la llengua d’una minoria (majoritària en alguns llocs) lingüística/nacional però no la llengua necessària de comunicació i cohesió en un determinat territori. I com que ja no és la llengua franca i útil que havia estat, els que no la parlen a casa no senten la necessitat d’aprendre-la o usar-la.
En aquests sentit, la immersió lingüística a les escoles té sentit sobretot per als nens i nenes que provenen d’entorns no catalanoparlants. Que l’exigim els que ja parlem català tot el dia, està bé però té poc valor. Qui convindria que reclamés més català a l’escola són els pares i mares d’aquells nens i nenes que no parlen català a casa, que no participen en activitats i organitzacions on el català és la llengua habitual i que, per descomptat, no coneixen Eufòria perquè no miren ni llegeixen ni escolten mitjans en català. I perquè aquests pares i mares vulguin mantenir la immersió cal que els altres, els catalanoparlants, els tractem, a tots nivells, com a iguals, com a membres de ple dret d’aquesta comunitat plural i complexa, anomenada Catalunya. I aquest és el repte, gens fàcil d’entomar sens les eines d’un estat, però impossible d’assolir amb discursos d’autoconsum o amb visions classistes, racistes i compartimentades de la societat. En aquest sentit, i per posar un exemple, fa més mal a l’extensió de l’ús del català la segregació escolar que el 25% de castellà.
