Amb un suport de més de dos milions de persones i del 50 % de l’electorat, l’independentisme català ha de ser per força un moviment plural, transversal i interclassista. Les enquestes, i la nostra percepció quotidiana, assenyalen que la llengua habitual i el lloc de naixement, propi o familiar, són els factors més determinants alhora de posicionar-nos a favor de la independència o de la continuïtat al Regne d’Espanya. I tanmateix, que el component llengua/origen sigui clau alhora d’entendre el posicionament de cadascú no vol dir que altres factors, com el de classe, hi siguin irrellevants .
L’independentisme (i per extensió el catalanisme i allò que abans anomenàvem la consciència nacional) és clarament dominant entre les classes mitjanes mentre que l’espanyolisme (polític i referencial) és majoritari entre les elits econòmiques i, alhora, entre la classe treballadora més precaritzada. Aquest és un dels punts forts de l’independentisme, perquè en societats relativament desenvolupades com aquesta la classe mitjana àmplia es culturalment hegemònica. En termes lingüístics diríem que és la classe “no marcada”: els rics fan veure que són classe mitjana, per dissimular els seus privilegis, i bona part de la classe treballadora més proletaritzada aspira a formar-ne part (allò de l’ascensor social) o, si més no, fer-ho veure.
Però no tothom ho aconsegueix, per descomptat, i fins i tot hi ha qui no té cap interès ni en aconseguir-ho ni en aparentar-ho. Sí la classe mitjana és un nivell de renda però també uns estudis, un teixit associatiu, uns referents culturals, uns determinats valors més o menys explícits, una estètica fins i tot, sentir-se’n exclòs implica també distància o fins i tot rebuig a aquests referents associats. I per a moltes persones de classe treballadora, la llengua catalana i encara més l’independentisme no formen part ni de les seves preocupacions i hàbits quotidians ni del seu univers mental. És la llengua i la ideologia dels altres, dels que no són com ells, ni fan el mateix que ells, ni parlen de les mateixes coses. En aquestes circumstàncies no és estrany que persones de parla familiar catalana però pertanyents a entorns de classe treballadora on la llengua dominant és el castellà experimentin un procés d’estranyament de la seva pròpia llengua que els porta a renunciar-hi quasi completament i a interrompre’n la transmissió generacional.
Hi va haver una època en què l’independentisme estava associat a una certa idea de rebel·lia i transgressió que espantava a la classe mitjana però atreia a joves de classe treballadora, molts d’ells de parla castellana. Canviar aquesta dinàmica -“sortir de la marginalitat”- era requisit indispensable per aconseguir el creixement que ha experimentat l’independentisme els darrers 10 anys, però desatendre les connexions ideològiques i emocionals amb la classe treballadora més pelada ha estat un error que, evidentment, l’espanyolisme ha sabut aprofitar.
