Alguns benaventurats afirmen que la independència no suposaria cap millora en la salut de la llengua catalana i posen com a emples reiteratius l’agonia del gaèlic a la República d’Irlanda i les dificultats del català al Principat d’Andorra. Més que exemples, però, aquests dos casos són excepcions particularíssimes a una norma molt general i demostrada: una llengua protegida i apadrinada per un Estat tendeix gairebé sempre a consolidar i incrementar el seu ús social. Il·lustrem-ho amb un exemple.
Fa 30 anys l’Estonià (un milió de parlants) compartia amb el rus (150 milions) la oficialitat i l’ús quotidià a l’aleshores República Socialista Soviètica d’Estònia, en una situació de teòric bilingüisme que afavoria lògicament la llengua més potent. Tant és així que, com passa en altres situacions semblants, els estonians de llengua materna estoniana parlaven també rus mentre que molts estonians de llengua materna russa no sabien parlar estonià ni creien necessitar-ho.
Actualment, la llengua més parlada i coneguda a Estònia és l’estonià, clarament preeminent al carrer i en espais socials de tota mena, als supermercats venen llibres barats en aquesta llengua estranya de la família ugrofinesa, coca-cola hi etiqueta i fins i tot National Geographic té edició en aquest idioma llegit–com dèiem- per poc més d’un milió de persones. Lògicament una llengua d’aquesta mida i pes no serveix per anar pel món ni per accedir a molts continguts tècnics, acadèmics o de lleure. Per això a en aquest país bàltic-escandinau la gent jove utilitza l’anglès amb fluïdesa i per això a les llibreries, darrera les lleixes i expositors de llibres en estonià, hi trobes seccions en rus i en anglès. Totes les llengües tenen interferències externes i adopten manlleus i les llengües petites, sobretot en registre col·loquial, encara més. L’estonià no és una excepció i en parlar-lo la gent hi barreja vocabulari, gramàtica i expressions en rus, en anglès i fins i tot en alemany. Però gràcies a l’ús preeminent que en fa l’administració pública i, sobretot, a l’estatus social obtingut amb la independència, l’estonià compta ara amb una salut envejable i està lluny de formar part de les llengües considerades regionals i minoritzades pel consell d’Europa. El català i el valencià (sic), malgrat comptar amb moltes més parlants que l’estonià, sí que són a la llista.
En definitiva, el què ja sabíem: que amb poder polític i voluntat de protegir i potenciar una llengua, la supervivència i la normalització potser no estan absolutament garantides però tenen molt millor pronòstic. I això es pot fer –i s’ha de fer- sense caure en els errors que van cometre a Estònia, on van obligar als ciutadans vinguts d’altres llocs de la URSS després de 1939 i als seus descendents a passar un examen de llengua per accedir a la nacionalitat, condicionant de forma perillosa drets civils i polítics a coneixements lingüístics.
Per cert, sabeu qui també fa passar exàmens de llengua (espanyola, evidentment) a les persones que volen accedir a la plena ciutadania? El Regne d’Espanya, efectivament.
