No soc gaire amic de les proclames voluntaristes ni de l’exaltació del “carrer” com a escenari central i definitiu de l’acció política. No perquè la mobilització i l’agitació no siguin eines legítimes (per descomptat) i útils (també per descomptat) sinó perquè, per si soles, són quasi sempre insuficients i perquè, al contrari del què se sol dir, el sistema (sic) és perfectament capaç de digerir-les i fins i tot folkloritzar-les. Ha passat amb el famós Maig francès o amb els troubles irlandesos. Per altra banda, a aquestes alçades del segle XXI les grans manifestacions i les revoltes puntuals tenen un gran efecte mediàtic però molt difícilment aconsegueixen grans objectius polítics. Ho hem vist aquí mateix però també, recentment, a Hong Kong o a França amb les armilles grogues. Conceptes com “la lluita és el camí”, “anar-hi, anar-hi i anar-hi”, “si se puede”, “yes we can”, “Jo Ta ke” o “No passaran” resulten útils si els entenem com el què són, arengues per animar la pròpia tropa, però no, ni molt menys, lleis universals de la política. Alhora, anàlisis simplistes (i populistes) del tipus “el què vam començar des de baix no ho tancaran des de dalt” o “sols el poble salva el poble” poden ser també interessants puntualment, per reforçar això que ara en diem empoderament, però no reflecteixen tampoc la realitat dels processos històrics de canvi, molt més complexes i polièdrics.
En política –i a la vida en general- els avenços depenen de múltiples i complexes factors i sovint la conjuntura –la que som capaços d’anticipar i la que no!- determina el desenllaç d’un conflicte tant o més que les seves lògiques internes. Per això cal ampliar i diversificar els fronts, les eines i fins i tot els discursos, carregar-se de paciència i –sí- eixamplar la base (acumular forces, si ho preferiu) sempre que es pugui. I dosificar les expressions parcials, simplistes i voluntaristes que, com pixar-se a sobre un dia fred, tenen un primer efecte encoratjador i mobilitzador però a la llarga provoquen desconcert i frustració.
Un d’aquests fronts, una d’aquestes eines que ens ha de permetre avançar, o si més no carregar-nos de raó, que és una manera d’avençar, és la vilipendiada taula de diàleg o mesa de negociació. Un instrument al qual faríem malament de renunciar, del qual hem de ser –malgrat els dubtes- els més entusiastes partidaris i que no és incompatible sinó perfectament complementari amb les altres formes d’organització, protesta i pressió. De fet, tot el contrari: per negociar calen trumfos i fer ben grosses manis i convocatòries n’és un de indubtable valor.
L’èxit de les mobilitzacions de l’onze –les que es fan arreu i la de Barcelona- beneficia a tot l’independentisme, tant al que creu que la mesa és una inutilitat prescindible com al que n’és declarat partidari. Quedem, doncs, a la mani i reconeguem-nos de nou (i presencialment!) companys i companyes d’un mateix moviment, complex i convuls però, en el fons, molt més cohesionat i resilient del què els seus enemics voldrien.
