Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Independentismes divergents
05/01/2022 Adam Majó

Si l’independentisme està dividit no és tan per l’estratègia en el seu conjunt (preparar-se i esperar) sinó per la primera part d’aquesta estratègia: preparar-se. I està dividit, entre altres raons més prosaiques, per una divergència de fons que no és nova però que s’ha accentuat a partir del 17.

La constatació que la meitat (aprox) de la població catalana estava a favor de continuar a Espanya i que el posicionament en el debat sobre la independència està molt condicionat per l’origen familiar i la llengua habitual, per la identitat heretada en definitiva, ha portat a conclusions oposades i a reforçar corrents de pensament que venien de lluny.

Una part de l’independentisme considera que “no hi ha més cera que la que crema” i que l’independentisme no creixerà gaire més perquè la base sociològica sobre el què es sustenta ha pràcticament tocat sostre. Del què es tractaria, arribats fins aquí, és de cohesionar, enfortir i mobilitzar aquesta meitat justa però suficient (en termes democràtics) per guanyar un referèndum o donar suport a una hipotètica DUI. Es vincularia de forma estreta i inevitable identitat nacional (i lingüística) i opció política, una mica com en aquelles enquestes en què et demanen si et sents més o menys català i/o espanyol i a partir d’aquí treuen conclusions polítiques. Fins ara, l’escora del debat cap al terreny de la identitat i les adhesions sentimentals havia estat l’aposta de l’espanyolisme (no ens feu triar entre la mare i el pare, deien...) . Ara sembla  que bona part de l’independentisme també s’ha fet seva aquesta visió. Prova d’això és la introducció del concepte minoria nacional que encaixa perfectament en aquest anàlisi fonamentalment identitari del conflicte polític.

I és evident que aquesta dimensió existeix i que des del moment que es vol crear un estat nació (en un món d’estats nacions) l’independentisme és també un moviment nacionalista (tot i que no tant com l’espanyolisme). I també és cert –i cal recordar-ho- que la catalana és una identitat oberta, molt més oberta que altres, a la qual s’accedeix per voluntat pròpia. Ara bé, hi ha un altre corrent de l’independentisme -aparentment hegemònic fins fa quatre dies- que sempre ha posat l’accent en els avenços socials i democràtics que pot portar la república catalana més que en la satisfacció d’una determinada (i legítima) frustració nacional. Hi ha un independentisme que ha mirat de treure el nacionalisme del centre del debat i de fer compatible el projecte republicà amb la diversitat d’identitats nacionals i amb percepcions també diverses sobre el pes del fet nacional en la vida de cadascú.

Aquests dos corrents sempre hi han estat. Recordem si no l’enfrontament entre els dos MDT, el del Front Patriòtic i el de la Política Independentista de Combat, o els discursos oposats d’en Barrera i en Carod (el d’aleshores). Ara, però, la ressaca del 17 ha accentuat aquesta bifurcació, entre partits, entitats i mitjans, i també a l’interior d’algun d’aquests partits. Entre els que creuen que és possible i necessari eixamplar la base més enllà del cercle de la identitat nacional i els que consideren que la base no pot créixer gaire més i que, per tant, amb els que som ho hem de fer i es pot fer. D’aquesta divergència (amb clar rerefons ideològic) en la concepció del país i de la lluita per la independència, i no tant de pèrfids interessos personals o de partit, deriven la majoria de debats i polèmiques que tenim ara com ara plantejats sobre la taula (i la tablet).

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid