A principis dels anys noranta a la ex-Unió Soviètica corria un acudit que reflectia perfectament el desencís del moment: Tot el què ens havien dit del comunisme era mentida, però tot el que ens explicaven del capitalisme era veritat.
A partir d’octubre del 2017 a mi (i crec que no només a mi) m’ha passat una cosa semblant. Tot el que dèiem -els independentistes de la vella escola- de l’estat espanyol és tristament cert, però tot (no tot, d’acord) el què explicàvem del camí cap a la independència era mentida. Teníem tota la raó quan dèiem que el règim sorgit de la transició no era prou democràtic i que per defensar la unitat d’Espanya estan disposats a tot o a quasi tot, inclòs, com vam veure, la violència a gran escala contra la població civil, recargolar la llei per empresonar dirigents polítics i activistes socials o malmetre la imatge de les institucions de l’estat (i d’Espanya per extensió) a ulls d’Europa i del món. Vam comprovar també que, efectivament, en determinats poders claus de l’estat (l’alta judicatura, les policies, l’exèrcit o la monarquia, entre altres) la dreta d’arrel franquista s’hi havia enquistat i reproduït. La reacció de l’estat al referèndum de l’1 d’octubre va corroborar tots els nostres pitjors presagis.
Però els fets d’ara fa quatre anys van deixar el descobert, també, moltes de les nostres contradiccions i flaqueses argumentals. La primera, que de seguida ens va passar per sobre, la constatació que els Països Catalans som una realitat lingüística i alguna cosa més però estem encara molt lluny de ser una nació política. Per això el Procés ha generat simpaties i complicitats però no ha arrossegat a cap altre territori fora de la Catalunya estricte. En segon lloc, la certesa (abans era una sospita) que la independència ens pot portar més justícia, solidaritat i democràcia, però no ens conduirà inexorablement a la fi del capitalisme ni garantirà, per si mateixa, molt més altes cotes de justícia social. Independència i socialisme són conceptes perfectament compatibles i complementaris però no, com tantes vegades havíem afirmat, objectius indestriables. La tercera evidència és que amb la unitat i la força de la voluntat no n’hi ha prou, que voler no és poder i que la determinació (abans en dèiem pebrots) és necessària però no suficient. I la quarta, i la més preocupant de totes, és que no som una societat trencada però tampoc som un sol poble en el sentit polític del terme, ens manquen consensos bàsics i partim de visions del país extremadament allunyades.
Una part de l’independentisme creu (o fa veure que creu) que la tercera i la quarta conclusió són prescindibles o impossibles de revertir i que amb els que som i una mica de sacrifici ja ens en sortirem. Una altra part, en canvi, considera que l’estratègia (però també la convicció) passa per ser més, per comptar amb el suport d’una majoria social molt més àmplia, per trencar les barreres que ens impedeixen ser un sol poble; encara que això ens obligui a repensar l’objectiu final.
