Un moviment polític no és una ideologia, perquè inclou persones i col·lectius amb un objectiu polític concret i comú però amb plantejaments ideològics diversos. I tampoc és un partit, perquè acostuma a comptar amb una organització més oberta flexible i perquè pot rebre el suport de més d’una força política.
Ara bé, un moviment no és tampoc una nebulosa, un totum revolutum impossible de definir i acotar, sinó que requereix algun tipus d’organització més o menys formal i un cert cos argumental que li permeti explicar-se de forma coherent i respondre als seus detractors. Aquest argumentari ha de ser de consens i tant inclusiu com sigui possible, però pot deixar fora sectors amb qui comparteix l’objectiu, però no els plantejaments que el sustenten. I és que no tot suma, hi ha discursos aparentment coincidents però que en realitat són contradictoris i incompatibles.
En el cas de l’independentisme, quins serien aquests consensos bàsics, aquest comuns denominadors mínims que haurien de permetre acumular forces, estructurar moviment i, amb una mica de sort, acordar una estratègia i fins i tot, un dia, negociar amb l’enemic? A mi me’n surten sis. Vegem-los :
1. Autodeterminació/dret a decidir. La via per arribar a la república catalana és la democràcia, el referèndum, i aquest és i ha de ser l’argument reiteratiu dels partidaris de la independència.
2. República. La independència tindrà forma de república. Propostes com l’estat lliure associat a la corona espanyola o fins i tot una hipotètica nova dinastia monàrquica queden definitivament descartades.
3. Catalunya. L’independentisme català pot ser o no partidari d’una futura articulació política dels Països Catalans, però el subjecte polític on es vol exercir ara l’autodeterminació i on es compta crear una república en el curt/mitjà termini és el principat, Catalunya.
4. No violència. El conflicte polític pot generar de forma espontània situacions de violència de baixa intensitat o casos puntuals d’autodefensa, però l’estratègia del moviment és la no violència, perquè aquesta és la convicció majoritària a la societat catalana, perquè en l’ús de la força l’adversari compta amb molts més mitjans i perquè la no violència és la millor carta de presentació del moviment.
5. Antifeixisme. El ventall ideològic que pot admetre el moviment independentista és i ha de ser necessàriament ampli, des de la dreta liberal i democràtica a l’esquerra de base marxista o d’inspiració llibertària. Ara bé, els plantejaments autoritaris, xenòfobs o masclistes propis de l’extrema dreta no hi poden tenir cabuda, ni els que s’enquadren en organitzacions concretes ni tampoc els que s’expressen de forma més o menys espontània i difusa.
6. Europa. Un moviment independentista, per ser-ho, ha de tenir un objectiu comú. Un estat que cedeix i comparteix sobirania i que participa en la construcció d’una realitat política superior poc té a veure amb un estat que pretengui conservar tota la sobirania i que giri l’esquena a participar de qualsevol mena de projecte supranacional. Es pot ser crític o fins i tot molt crític amb l’actual Unió Europea, però difícilment poden participar d’un mateix moviment polític l’independentisme europeista i l’anti-europeista, senzillament perquè tenen objectius i discursos directament oposats.
Aquests són els meus sis punts, discutibles, matisables i ampliables, evidentment. Fora d’aquest marc també hi pot haver independentisme, per descomptat, però difícilment podrà formar part d’un mateix moviment polític. De fet, el debat sobre si l’esquerra independentista és o ha de ser part del moviment independentista transversal o, en canvi, ha de construir un moviment polític apart subsisteix al llarg dels anys i té a veure, sobretot, amb l’assumpció o no d’aquests paràmetres.
