Des de les porres d’octubre del 2017, l’independentisme ha tingut en el relat antirepressiu el seu principal trumfo, tant a la mateixa societat catalana com al món i sobretot a Europa. Els pronunciaments d’organitzacions de defensa dels Drets Humans, de Grups de Treball de Nacions Unides, de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa o de personalitats diverses, així com la denegació continuada de les extradicions, certifiquen que en el debat de la repressió l’independentisme li ha guanyat –molt merescudament- la partida a l’estat. Per això els indults s’acabaran aprovant (altra cosa és el què digui després el Suprem...) i per això el govern espanyol s’asseurà a la taula de diàleg.
L’independentisme, doncs, fa bé d’explicar que ha estat injustament tractat i de celebrar cada una de les grans i petites victòries en l’àmbit dels drets civils i polítics; però cometria un error si confongués l’ampli desacord amb les càrregues policials, els empresonaments i els exilis amb una determinada visió en blanc i negre d’aquesta realitat. Dit d’una altra manera, una cosa és pensar que en qualitat democràtica el Reyno necessita millorar, i molt, i l’altre creure que spain is a fascist State o que Espanya és Turquia i Catalunya el Kurdistan. L’estat espanyol no ha volgut traspassar determinats límits i per això en deu anys de Procés no hem hagut de plorar cap mort. Aquesta circumstància, que és evidentment una bona notícia, dificulta també els relats maximalistes i determinades vies, com la de la Causa Justa.
Alhora, cal també no confondre la simpatia i la solidaritat amb les víctimes de la repressió amb el suport als seus objectius. A la societat catalana la majoria independentista és encara molt justa, mentre que a Europa i el món aquesta proposta desperta incomprensió sinó directament rebuig. El plantejament de la minoria nacional oprimida costa d’explicar a fora perquè comparen el nivell d’autogovern i de reconeixement de la llengua catalana amb altres situacions més o menys equiparables. L’argument del maltractament econòmic tampoc resulta gaire simpàtic, sobretot si tenint en compte que Catalunya supera amb escreix la mitjana de renda (en PIB) a l’estat espanyol i és vista com una “regió rica” i egoista. A aquestes alçades de la història, el relat d’inspiració nacionalista fa pudor d’extrema dreta i la defensa de noves fronteres també. I per acabar-ho d’adobar, nosaltres no tenim Hollywood –com si que tenen els escocesos- i els catalans i catalanes no som del tot percebuts com un poble amb personalitat pròpia i diferenciada, més enllà d’una certa modernitat i una llengua propera a les del seu entorn. Més enllà dels moviments independentistes d’Europa i del món, ningú o pràcticament ningú veu necessària ni oportuna una nova república en un planeta cada cop més necessitat d’estructures supra (i post) nacionals. Enteneu-me, no dic que no hi hagi raons per a la indpendència, és clar que n’hi ha!, dic que no són tan evidents a ulls d’observadors externs.
Partint d’aquesta realitat, si l’independentisme vol afrontar un futur nou embat amb més aliats externs que els que tenia l’any 2017, haurà de millorar molt el seu argumentari polític, tant a casa com a fora, defugint la retòrica nacionalista, apostant per més, molta més, integració europea i cooperació internacional, convertint el país en model de respecte als drets humans i aixecant ben alta la bandera del diàleg, el pacte i la convivència.
