En la lògica militarista i en la mentalitat (pre-moderna, masclista i para-feixista) del guerrer, les armes no són només una eina, un mitjà, són també un fetitxe, una qüestió d’honor; les pròpies, que cal protegir tant o més que a la pròpia vida, i les de l’enemic, convertides en trofeu. Per això Franco titlla de cautivo y desarmado l’exercit republicà derrotat; per això els lleons del Congrés de Diputats estan fets amb el metall fos dels canons arrabassats a la batalla de Wad-Ras; per això a la mili els deien que havien d’estimar més al cetme que a la xicota; per això tants i tants mites construïts a partir del culte a la capacitat de matar, com el dels víkings que no anirien al paradís si morien sense l’espasa o la destral a la mà, o la llegenda de Vercigentòrix obligat a dipositar les pròpies armes als peus de Juli Cesar.
A aquesta mateixa línia de -diguem-ne- pensament pertany el lema de la Guàrdia Civil: el honor es nuestra principal divisa (no la justícia, la igualtat, el servei a la ciutadania, la legalitat o la democràcia, no, l’honor...). I en un edifici presidit per aquesta frase ha tingut lloc una cerimònia per commemorar la victòria de l’Estat espanyol contra ETA, atapeïda d’uniformes i amb un espectacle central impregnat d’aquella mateixa lògica guerrerista: la destrucció amb piconadora i voluntat d’humiliar de les armes capturades a l’organització armada basca. Si ETA hagués tingut banderes, les exposarien al museu militar i si no fos que estem al segle XXI, haguessin passejat els presoners bascos pels carrers de Madrid perquè la gent els insultés.
Que l’estat espanyol va derrotar militarment a ETA em sembla difícil de discutir, que per fer-ho va utilitzar, a més de l’evident superioritat, l’assassinat i la tortura sistemàtica, també. Sense anar més lluny, aquest passat mes de febrer s’han conegut noves proves de la mort en dependències policials de Mikel Zabalza. S’ha de ser molt bèstia per no alegrar-se que el conflicte polític basc ja no comporti morts (tot i que sí presó i injustícies, pregunteu-ho sinó a Altsasu). Per això és una llàstima que ni l’estat ni el govern espanyol s’atreveixin a llençar una mirada diferent a aquells terribles anys del plom, per recordar-ne totes les víctimes, no només les d’una part, per reconèixer les devilitats i contradiccions democràtiques del procés de transició, per mostrar empatia pel dolor i les raons de l’adversari, per aprofundir en les causes d’un conflicte que arrenca en ple franquisme però que té arrels molt més profundes. Es troba a faltar, en definitiva, voluntat de superar realment l’enfrontament i de resoldre’n les conseqüències que encara es poden resoldre, com la situació dels presos i preses.
Enlloc d’això, es mantenen en la mentalitat de sempre, la del sostenella y no enmendalla, els vencedors i els vençuts, la celebració de la força i l’esperit de venjança. És precisament aquesta lògica la que hem d’evitar sempre els que plantegem un país, una societat i un món inequívocament millors.
