x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El contrari, l’adversari i l’espantat (desconstruint l’unionisme)
07/02/2018 Carles Benítez

El primer dia que vaig veure o sentir parlar de l’unionisme em van saltar totes les alarmes de la suspicàcia crítica.

Vaig percebre de cop que, conferint una personalitat política a totes les persones que no eren independentistes, s’ajudava – involuntàriament – a donar cos a un àmbit força divers que va més enllà d’una simple posició política. De fet podem dir que l’unionisme, com a tal, no existeix; hi ha persones que es declaren unionistes però el  que hi ha és elits espanyolistes i unes  bases de votants que no s’identifiquen amb l’objectiu de la independència però que representen posicions polítiques diverses; simplificant: el contrari, l’adversari i l’espantat.

No es pot negar que el contrari existeix: és l’estat espanyol i els seus representants (de l’administració política, militar-policíaca i judicial; i de l’aparell mediàtic). Des del punt de vista polític es tracta del PP i de l’aparell de Ciudadanos principalment. Però, per a aquestes institucions i àmbits polítics, la denominació simple d’unionistes és molt benèvola perquè, considerant-los com una simple “opció democràtica” més, difuminava la realitat de ser “forces d’Estat” que no sols es regeixen per la ideologia generada al voltant del poder de l’estat sinó que s’identifiquen amb el seu aparell de repressió. Es tracta, doncs, d’uns sectors que es comporten com a neo-franquistes, una denominació que actualitzada pot ser expressada per mitjà de la combinació del caràcter ideològic espanyolista i el caràcter polític monàrquic. Són monàrquics i espanyolistes, amb connivències i connexions amb el feixisme neofranquista; i no cal donar-hi més voltes.

D’altres sectors polítics que  no són favorables a la independència (PSOE, Comuns etc.) barregen persones i accions polítiques i mediàtiques que es mouen entre l’espanyolisme monàrquic (és a dir, que se situen en l’àmbit de el contrari); i un cert anticatalanisme (oposició a la catalanitat) i conservadorisme (resistència al canvi per interessos particulars o col·lectius). Aquests darrers són els adversaris de l’independentisme. Aquests partits barregen, doncs, contraris i adversaris; d’aquí la seva gran inestabilitat. Els adversaris han de ser rebatuts amb arguments. Els contraris han de ser atacats com a responsables de la repressió i, per tant, simplement denunciats obertament en les seves actituds i connivències amb el poder i l’acció repressiva de l’estat espanyol.

Una part important de votants que s’expressen allunyats de la proposta independentista no responen a cap d’aquestes dues tipificacions: reflecteixen la por al canvi i la manca de capacitat d’oposar-se a la manipulació propagandística del que s’ha anomenat “agitació d’estat”. És la figura que hem anomenat com a l’espantat.

Ni unionistes ni constitucianalistes

Així, doncs, una anàlisi feta sobre la base de les posicions polítiques reals ens porta a qualificar els contraris com a monàrquics espanyolistes, tot evitant altres qualificacions distorsionades o edulcorants, tant la d’unionistes com de constitucionalistes (una forma també de legitimació i disfressa).

Pel que fa als adversaris es poden qualificar simplement d’espanyolistes, de conservadors (filo-monàrquics) etc. com a expressió de la seva oposició a la República catalana.

Distingir entre aquestes diferents posicions dins els sectors que avui no són favorables a la Independència i a la República Catalana, és molt important, per tal de no contribuir a reforçar un àmbit que representa un ventall important de concepcions amb una forta presència de la incertesa. La lluita política anirà clarificant aquest espai.

Situar bé el fenomen de Ciudadanos

L’increment de vots de Ciudadanos a les darreres eleccions a Catalunya el 21 de desembre passat, ha estat objecte de diferents valoracions. En aquest cas, és especialment important no deixar-se portar per falses impressions o anàlisis derrotistes. Per exemple, les argumentacions que ens transmetia en Tian Riba a la seva columna de la pàgina 2 del Punt Avui del 6 de febrer són un bon exemple de la manera de pensar “a la defensiva”, pròpia d’un catalanisme que es va quedar encallat en l’autonomisme. Vegem-ho: El “veterà catalanista” que ha aconsellat aquest periodista considera  que Ciudadanos ha crescut perquè:

1) L’independentisme ha regalat la bandera de les quatre barres perquè n’ha adoptat una de parcial (l’estelada).

2) L’independentisme ha ofès molts castellanoparlants amb el manifest Koinè que proposa el català com a única llengua oficial.

3) El crit de “els carrers seran sempre nostres” té també efectes negatius (encara que no els explica).

 Reproduir aquestes bajanades a mi fa vergonya aliena perquè no s’aguanten en cap fonament sòlid.

La primera és especialment aberrant: des de quan els espanyolistes de Ciudadanos han crescut a partir de la seva adhesió a la catalanitat (començant per la bandera)? És ben sabut que els líders de Ciudadanos ni tan sols es dignen a cantar l’himne nacional de Catalunya.

La segona suposada explicació és típicament defensiva i alarmista: la majoria de partits independentistes ni tan sols han debatut el manifest Koinè. Justament és un debat pendent, de manera que aquesta falsa argumentació tampoc no funciona.
I la tercera que fa referència als carrers és simplement surrealista.

Tothom sap que Ciudadanos és el resultat d’una “operació d’Estat” i això sol ja explica la part principal de la seva expansió en una situació considerada pel règim monàrquic espanyol com a excepcional. S’han fet anàlisis solvents per a explicar l’increment de votants fonamentat en el transvasament de vots dels diferents sectors de l’espanyolisme i altres dinàmiques lligades a la ideologia espanyolista i diferents factors socials.

Combatre les posicions de Ciudadanos no es farà amb falses argumentacions sinó en el terreny de la política: posant en evidència el programa antisocial i obsessivament anticatalà d’aquest partit i la seva identificació amb el règim polític monàrquic espanyol i amb el seu caràcter antidemocràtic i catalanofòbic d’arrel franquista.

Programa social i polític i alternativa davant un present monàrquic que és desastrós. Aquest és l’eix del debat que cal.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid