El català no és una opció. No ho és perquè, quan una llengua passa a ser opcional, entra en una fase avançada de substitució. I això és exactament el que està passant arreu dels Països Catalans: amb formes diferents, però amb un mateix horitzó —convertir la llengua en accessòria, prescindible, residual.
A Catalunya Nord, la catalanitat és progressivament esborrada de l’espai públic. No és només una qüestió de desús: és la negació sistemàtica de la llengua com a realitat viva, reduïda a símbol o a peça de museu.
A les Illes, els obstacles a l’ensenyament en català i la discriminació lingüística evidencien un retrocés que afecta els fonaments mateixos del sistema educatiu. La llengua és qüestionada allà on hauria de ser garantida.
A la Catalunya estricta, la pressió judicial contra el català com a llengua vehicular a l’escola no és un fet menor: és un atac directe al mecanisme principal de transmissió lingüística i cohesió social.
A la Franja de Ponent, el català queda relegat a un segon terme, sense reconeixement efectiu ni protecció institucional. Sobreviu, però no és estructural.
I al País Valencià, l’ofensiva va més enllà de l’ús: apunta al mateix corpus cultural. El fet de voler arraconar els clàssics de la literatura del conjunt del domini lingüístic és un intent de fragmentar, desconnectar i debilitar la continuïtat cultural.
No són episodis aïllats. És una dinàmica compartida: fer del català una llengua opcional. I quan una llengua esdevé opcional, deixa de ser necessària. I quan deixa de ser necessària, desapareix.
El català no és només una llengua: és una manera de ser al món. És la forma com anomenem la realitat, com la pensem, com ens hi relacionem. És memòria, és cultura, és comunitat.
Per això, sense llengua no hi ha país. No hi ha subjecte col·lectiu, no hi ha continuïtat, no hi ha projecte.
I és precisament en moments com aquest quan cal passar de la diagnosi a l’acció. Defensar la llengua no és només una idea: és una pràctica col·lectiva. És omplir els carrers, fer-la visible, fer-la necessària.
El Correllengua Agermanat, que recorrerà el Països Catalans i les mobilitzacions de Sant Jordi per la Llengua no són actes simbòlics: són espais de reafirmació i de futur. Són la prova que, malgrat tot, la llengua encara té qui la defensa i la fa viure.
Perquè el català no és una opció, és la nostra manera de ser al món. I això, o es defensa, o es perd.
