Aquesta mirada tecnocràtica no és només una qüestió d’estil: és també una qüestió de marc polític. Al llarg del discurs, el president ha parlat reiteradament d’Espanya, Catalunya i Europa, però en cap moment no s’ha adreçat explícitament a la nació catalana. Catalunya hi apareix com un espai administratiu dins d’un engranatge superior, no com un subjecte polític amb identitat pròpia, història i conflictes nacionals irresolts. Aquesta absència no és neutra: despolititza el país i el redueix a una realitat gestionable, subordinada i sense veu pròpia.
Silencis que també governen
Aquest enfocament es fa especialment greu en el context social actual. El discurs no ha fet cap menció a Badalona, avui un dels símbols més clars de l’emergència habitacional a Catalunya, amb centenars de persones expulsades de l’antic institut B9 sense una alternativa residencial real. El silenci, en aquest cas, no és institucional: és polític.
Quan un president evita assenyalar conflictes concrets i territoris colpejats per la crisi, està triant una forma de governar basada en l’evasió del conflicte, no en la resolució de les injustícies.
Valors proclamats, polítiques absents
El discurs ha culminat amb una cita del poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra: «Fem possible per ser homes de bona voluntat!». I el president ha apel·lat a la veritat, l’humanisme, la fraternitat i l’esperit de cooperació com a valors fonamentals.
Tanmateix, aquests valors entren en contradicció directa amb l’acció real del Govern. En matèria d’habitatge, no es garanteix el dret a un sostre digne; en l’àmbit social, no s’estan reduint els desequilibris estructurals que condemnen milers de persones a la precarietat; i davant els conflictes socials, sovint es respon amb judicialització o amb mesures provisionals que no resolen res de fons.
Invocar l’humanisme mentre es tolera que famílies senceres quedin al carrer no és humanisme: és retòrica buida.
L’extrema dreta no es combat amb bones paraules
El president ha advertit també del creixement de l’extrema dreta i ha fet una crida a defensar els valors democràtics. Però aquesta advertència queda buida si no va acompanyada de polítiques valentes de justícia social.
L’extrema dreta avança quan l’habitatge és un luxe, quan la desigualtat s’eixampla i quan els governs semblen més preocupats per gestionar estabilitats que per transformar realitats. Sense drets materials garantits, no hi ha discurs moral que pugui frenar l’odi ni la frustració social.
Un país no és una empresa
Catalunya no necessita un gerent que administri paraules i silencis. Necessita un president que governi políticament, que reconegui el país com a nació, que assumeixi el conflicte social i nacional existent i que prengui partit pels drets col·lectius.
La fraternitat no es proclama: es construeix. I la nació no s’administra: s’assumeix, cada dia amb valors autènticament republicans.
