El 3 de març de 1976, tres mesos després de la mort de Franco, milers de treballadors en vaga es van reunir en assemblea a l’església de Sant Francesc d’Assís, a Vitòria. Feia setmanes que la ciutat estava pràcticament paralitzada: més de 6.000 obrers havien aturat la producció i s’organitzaven mitjançant assemblees massives.
Aquell dia, la policia armada va envoltar el temple. Va llançar gasos lacrimògens a l’interior, tot i saber que l’església era plena. El pànic es va estendre ràpidament. Quan els treballadors van sortir asfixiats buscant aire, la policia va obrir foc amb munició real.
El resultat: cinc treballadors morts i més d’un centenar de ferits de bala. Dies més tard van morir dues persones més, un a Euskal Herria i l’altre a Tarragona en protestes pels fets de Vitòria
No es tractava d’un enfrontament armat. No hi havia una situació insurreccional. Hi havia treballadors desarmats reunits en assemblea. I l’Estat va decidir disparar.
El govern espanyol estava presidit per Carlos Arias Navarro i el ministre de Governació era Manuel Fraga Iribarne. Cap responsable polític no va assumir cap culpa. Cap condemna judicial. Cap depuració dels cossos policials. Mentre la reforma continuava amb el vistiplau de les forces polítiques claudicants, però els aparells repressius del franquisme restaven intactes.
La vaga de Vitòria no era només una protesta salarial. Les assemblees obreres, l’autoorganització i la capacitat de decisió col·lectiva apuntaven cap a una ruptura real amb el règim. Aquella pràctica de poder popular escapava del guió que s’estava negociant als despatxos. I això tenia límits.
Els Fets de Vitòria mostren amb cruesa quin era el marc de la Transició: el canvi seria controlat. Qualsevol desbordament seria contingut. Si calia, amb bales.
Cinquanta anys després, el relat oficial continua parlant de consens i exemplaritat. Però el 3 de març de 1976 recorda que el règim del 78 no va néixer d’una ruptura amb la dictadura, sinó d’una reforma pilotada pels mateixos aparells de l’Estat.
Vitòria no és una anècdota tràgica. És una esquerda en l’anomenat relat oficial.
Perquè quan es parla de Transició modèlica, la memòria d’aquells 7 treballadors assassinats continua interpel·lant-nos.
