El fet que el gruix de la mobilització independentista es concentri al migdia del 7 de febrer no respon a cap casualitat logística ni a cap disputa menor entre convocatòries. Respon a una lectura política cada vegada més compartida: no hi ha solucions reals als problemes estructurals del país sense sobirania, i qualsevol mobilització que ho amagui o ho dilueixi neix políticament amputada.
Que CDR Catalunya, l’ANC, el Consell de la República, i amplis sectors de l’independentisme hagin decidit reforçar la convocatòria de les 12 h a Barcelona no és un gest simbòlic. És una esmena a la totalitat a una manera de fer política que, des de fa temps, pretén separar el malestar material —trens, serveis públics, infraestructures, habitatge— de l’arrel política del problema.
El col·lapse ferroviari no és un accident tècnic ni una suma de disfuncions puntuals. És una conseqüència directa d’un model de dependència. I això explica també per què la convocatòria de la tarda genera recels: perquè es presenta com a “unitària i de país”, però evita deliberadament plantejar la qüestió clau —qui mana, qui decideix i qui gestiona— com si fos accessòria o incòmoda.
No és un fet menor, en aquest sentit, que l’Estat espanyol prioritzés el primer TGV Madrid–Sevilla mentre relegava durant dècades el Corredor Mediterrani —Girona, Barcelona, València, Alacant—, l’eix econòmic, demogràfic i logístic més important del sud d’Europa. Aquest desequilibri no és fruit de l’atzar ni d’errors tècnics, sinó d’un model radial de poder que concentra recursos al centre i subordina els territoris perifèrics.
La manca d’inversió crònica a Rodalies és l’expressió més visible i quotidiana d’aquesta lògica. Afecta diàriament centenars de milers de persones, independentment de la seva consciència nacional o posicionament polític. També aquells que no es perceben com a habitants d’un territori colonitzat pateixen les conseqüències d’un estat que planifica les infraestructures sense tenir en compte les necessitats de la noatra nació.
És en aquest marc que cal situar les mobilitzacions del 7 de febrer. No com una protesta sectorial pel funcionament del tren, sinó com l’expressió d’un conflicte polític de fons. D’aquí que una part de l’independentisme rebutgi la despolitització del problema i insisteixi a vincular el deteriorament dels serveis públics amb la manca de sobirania.
En aquest context, l’aposta pel migdia del 7 de febrer és una aposta política conscient. No per una qüestió d’horari, sinó perquè aquesta mobilització assumeix que el problema de Rodalies no és només funcional, sinó estructural i polític, propi d’un territori tractat com a colònia. A diferència d’altres convocatòries que tendeixen a presentar el conflicte com una disfunció tècnica o de mala gestió, la del migdia situa la relació de dependència amb l’Estat com a element central del diagnòstic.
El migdia del 7-F expressa, doncs, alguna cosa més profunda: el cansament davant les mobilitzacions que reclamen millores sense qüestionar el marc; la necessitat de tornar a dir que amb trens espanyols no hi ha futur, però sobretot que sense capacitat de decisió pròpia no hi ha drets garantits. Ni en mobilitat, ni en llengua, ni en serveis bàsics.
No es tracta d’excloure ningú ni de fragmentar per fragmentar. Es tracta de posar límits polítics clars. De recordar que la independència no és un eslògan abstracte, sinó una condició material per viure amb dignitat. I que, quan aquesta idea desapareix de l’equació, el conflicte queda reduït a una simple gestió del malestar.
Ho tornem a repetir, el colapse de Rodalies no és, doncs, un cas aïllat ni un problema tècnic. És una expressió quotidiana d’una relació de dependència política i colonial, visible cada dia en forma de retards, avaries i infrafinançament. I que una part del moviment independentista opti per assenyalar aquesta arrel política del conflicte no és una qüestió tàctica, sinó una presa de posició de fons davant d’un model que tracta el país com a perifèria subordinada.
Fins aquí hem arribat i com recordava Lluís Llach durant la commemoració dels cinquanta anys dels recitals del Palau d’Esports de Barcelona, arriba un moment en què cal alçar-se i dir prou. Prou d’aquesta humiliació quotidiana contra el poble català. Prou de la precarització dels serveis, del menyspreu institucional i d’un tracte colonial que es manifesta cada dia en infraestructures fallides i drets retallats. Davant d’això, no hi ha dreceres ni solucions tècniques que ho arreglin: l’única via lliure és la independència.
