El fet que un pacte com aquest necessiti centenars d’interpretacions, aclariments posteriors, simulacions numèriques, quadres comparatius i una munió de lletra petita que no s’explica d’entrada no és casual. Quan una proposta política és bona, justa i transformadora, s’entén a la primera. Si no és així, cal embolicar-la amb paraules, xifres i promeses futures. I això, inevitablement, fa pensar que alguna cosa ens volen amagar. D'això en saben molt el PSOE i la seva sucursal a Catalunya. I que ERC, encara no n'ha après.
Els pactes de finançament, que afecten directament la sobirania, els recursos i els drets de la ciutadania, no poden ser opacs ni tecnocràtics. Han de ser clars, comprensibles i honestos. Si calen mesos de pedagogia posterior per explicar què s’ha signat realment, és perquè el contingut no respon al relat amb què s’ha venut.
Quan un pacte necessita desenes d’explicacions, xifres i lletra petita per ser entès, no és complex: és opac. El nou finançament no pot ser una almoina per a Catalunya —ni, per extensió, per al conjunt dels Països Catalans sota administració espanyola—, perquè aspirem a la plena sobirania, no a engrunes. No volem favors: volem decidir-ho tot per poder fer polítiques que responguin a les necessitats de les classes populars catalanes.
Aquí és inevitable recordar l’assaig La política i la llengua anglesa, on George Orwell advertia que el llenguatge polític sovint no s’utilitza per dir la veritat, sinó per ocultar-la, per fer acceptables decisions impopulars i per revestir de complexitat allò que, en realitat, és una renúncia. Quan el llenguatge es torna confús, abstracte i carregat d’eufemismes, no és un accident: és una eina de poder.
Aplicat al nou model de finançament, el paral·lelisme és evident. Es parla de “singularitat”, de “població ajustada”, d’“anivellaments verticals i horitzontals”, de percentatges i fons correctors, però s’evita dir amb claredat allò essencial: qui recapta, qui decideix i qui té la clau de la caixa. I mentre això no canviï, tot l’embolcall tècnic no és res més que soroll per dissimular la continuïtat del mateix model.
Quan la política necessita ser traduïda per experts perquè el poble la pugui entendre, no és política democràtica: és administració del relat. I això, com advertia Orwell fa gairebé vuitanta anys, sempre juga a favor dels qui volen que res canviï.
