Fa 49 anys, en plena Setmana Santa, l’Estat legalitzava el PCE-PSUC en un moviment calculat per desactivar la tensió. Avui, en els mateixos dies, arriba una decisió que no amplia drets, sinó que els condiciona. No per integrar, sinó per imposar.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordena executar una sentència que limita el català a l’escola. Però el més greu no és només el contingut. És el mecanisme: la por.
Per primera vegada, es deixa clar que directors i docents poden tenir conseqüències si mantenen el català com a llengua vehicular. No cal prohibir-lo: n’hi ha prou de generar dubte.
Això té un nom: mecanisme de pressió.
Mentrestant, el Govern es penja la medalla del “compromís amb la llengua”. Però la realitat desmenteix el discurs: ajuntaments governats pel PSC fan cartelleria institucional en castellà; la senyalització de l’AP-7 s’espanyolitza sense explicacions; i des de les institucions es fan crides al voluntarisme lingüístic, com si la llengua depengués de la bona voluntat individual i no d’un marc polític ferm.
I el Pacte per la Llengua? Fa aigües.
Tot plegat dibuixa un escenari de desprotecció estructural mentre s’exigeix resistència individual. Un país on les institucions vacil·len, però es demana fermesa als docents.
La claredat, però, també arriba des d’altres veus. L’escriptor mallorquí Carles Rabassa, guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la amb Prometeu de mil maneres, ho sintetitzava amb una idea elemental: "sense llengua no hi ha país, ni llibres, ni projectes". I advertia que el català rep atacs continuats des de múltiples àmbits, també des de les institucions.
I tampoc no és un fenomen nou. El març de 1940, el règim franquista enviava mestres de fora de Catalunya a pobles de Lleida per imposar l’espanyol a les aules i reconfigurar, des de l’escola, la llengua del país. Canvien les formes, però la lògica persisteix.
Quan una llengua es defensa des de la por, ja s’ha començat a perdre.
Però també hi ha un límit.
Quan la justícia es converteix en instrument d’imposició, la desobediència deixa de ser un problema i esdevé una resposta. Quan el dret s’utilitza com a pressió, defensar la llengua és defensar-se.
No és només una sentència.
És un avís.
Cap tribunal hauria de decidir la llengua d’un país.
