La pregunta és legítima. Les xifres són d’una magnitud extraordinària. Avui, aproximadament una quarta part de la població de Catalunya i del País Valencià ha nascut fora de l’Estat espanyol. A les Illes Balears, aquesta proporció s’acosta ja al 30%. Es tracta d’una transformació demogràfica sense precedents en la nostra història recent.
Tanmateix, el debat sovint està mal plantejat. La qüestió central no és la immigració, sinó qui disposa de les eines polítiques per gestionar-la.
Un fals problema
Una part del discurs públic tendeix a presentar la immigració com una amenaça inevitable per al català-valencià. Però si observem què ocorre en altres països, aquesta explicació resulta insuficient.
Els Països Baixos han rebut milions d’immigrants durant les darreres dècades. Dinamarca també. Finlàndia igual. I el Quebec, malgrat no ser encara independent i trobar-se envoltat per un immens espai anglosaxó, continua integrant bona part de la nova immigració en la llengua francesa.
Cap d’aquests pobles ha desaparegut. Cap d’aquestes llengües ha deixat de ser la principal llengua de la vida pública. Per què?
Perquè disposen d’instruments polítics que els permeten actuar en funció dels seus interessos nacionals. Quan una persona arriba a Amsterdam, Copenhaguen, Hèlsinki o Montreal sap quina és la llengua del país perquè és la llengua de l’administració, de l’escola, dels serveis públics i de bona part del mercat laboral. Aprendre-la no és una opció cultural simpàtica; és un requisit normal d’integració social.
La immigració i el respecte als drets humans no és incompatible amb la continuïtat nacional. El que resulta incompatible és combinar-la amb la incapacitat política per integrar-la en la llengua pròpia.
La situació a casa nostra
Catalunya, el País Valencià i les Illes no disposen d’un estat propi ni de totes les competències necessàries per a desenvolupar polítiques lingüístiques coherents. Les lleis de normalització lingüística de Catalunya i les Illes, i la LUEV al País Valencià, s’han mostrat clarament insuficients per contrarestar el marc imposat per l’Estat.
Aquest marc és definit per l’Estat espanyol, que disposa d’una llengua oficial dotada de tots els instruments de poder d’un estat modern: legislació, sistema judicial, administració general, exèrcit, diplomàcia, grans mitjans de comunicació i mercat audiovisual.
El català-valencià, en canvi, ha de sobreviure amb competències limitades, sotmeses a constants impugnacions judicials, als canvis de govern de cada legislatura, a la problematització permanent i, fins i tot, al desconeixement per part de més de la meitat de la mateixa comunitat lingüística del fet que català i valencià són una mateixa llengua.
No és una relació d’igualtat. És una relació estructuralment desigual.
Això explica una paradoxa aparentment incomprensible: milers de persones arriben cada any a territoris de parla catalana-valenciana, però moltes acaben incorporant-se directament a espais socials castellanitzats. No és perquè rebutgen la llengua pròpia del país. És perquè el sistema els transmet que el castellà és suficient per a viure, treballar i relacionar-se. L’Estat espanyol no integra la immigració en català-valencià; afavoreix una integració principalment en castellà.
La lliçó de la història recent
Durant les dècades de 1950, 1960 i 1970, centenars de milers de persones procedents d’altres territoris de l’Estat es van establir a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. Aquella immigració també va generar temors sobre la supervivència de la llengua.
Tanmateix, una part molt significativa de les persones nouvingudes i, sobretot, les segones i terceres generacions, s’han identificat amb el país on van créixer. Moltes han adoptat el català-valencià com a llengua habitual. Moltes altres s’han incorporat a les lluites socials, culturals i nacionals del territori.
La integració no va dependre de l’origen, sinó de l’escola, del teixit associatiu, dels serveis públics i de l’existència d’un projecte col·lectiu inclusiu. La mateixa lògica continua sent vàlida avui.
La llengua i l’escola com a eines d’igualtat
Hi ha un altre error habitual: presentar la defensa de la llengua com una reivindicació exclusivament cultural. En realitat, la llengua és també una qüestió social. De fet, la subordinació política i lingüística tendeix a erosionar la cohesió social i nacional, afeblint la capacitat de les comunitats per defensar els seus interessos col·lectius.
Des de la generalització de l’ensenyament, l’escola pública ha estat històricament l’espai que permetia igualar oportunitats entre persones d’orígens diversos. En el període posterior a la dictadura també ha estat un espai important de socialització en
la llengua pròpia del país.
Però això no ha estat suficient. La persistència de la diglòssia, els atacs oberts o subtils contra el català-valencià, la insuficiència de recursos jurídics i la castellanització de l’espai comunicatiu han acabat debilitant la transmissió i l’ús social de la llengua.
Una societat fragmentada lingüísticament, amb serveis públics debilitats i amb una educació cada vegada més privatitzada és una societat més desigual, més segregada i més fàcil de controlar.
Per això, defensar la llengua pròpia és també defensar la cohesió social. I defensar l’escola pública és defensar una de les principals eines que la fan possible.
El límit de l’autonomisme
Durant dècades, bona part del catalanisme, del valencianisme i del mallorquinisme van confiar que l’autonomia permetria protegir la llengua i gestionar els grans reptes demogràfics. Els resultats estan a la vista.
Malgrat els esforços de moltes persones, entitats i institucions, la capacitat real de decisió continua sent limitada. Les polítiques lingüístiques són fàcilment reversibles. Les competències són parcials. Les decisions estratègiques continuen prenent-se fora del país.
Mentrestant, la globalització, els fluxos migratoris i les transformacions econòmiques avancen a una velocitat molt superior a la capacitat —i sovint a la voluntat— de resposta de les institucions autonòmiques.
Per això el debat de fons ja no és només lingüístic. És un debat sobre el dret a decidir, sobre sobirania i sobre la capacitat de dotar-nos de les eines que tenen altres pobles per preservar la seua personalitat col·lectiva.
Controlar les polítiques educatives, definir les polítiques d’integració, regular l’espai comunicatiu, establir prioritats pressupostàries o fixar els requisits lingüístics de l’administració i del mercat laboral són expressions concretes de sobirania.
No es tracta de copiar mecànicament cap model. Es tracta d’entendre una evidència històrica: cap comunitat nacional ha aconseguit garantir la continuïtat de la seua llengua i de la seua personalitat col·lectiva sense disposar d’instruments polítics suficients.
Per això, el futur del català-valencià no es decidirà principalment en funció del nombre de persones que arriben. Es decidirà en funció de la capacitat que tinguem per construir un projecte de país inclusiu, socialment avançat i nacionalment conscient; un projecte que incorpore les noves valencianes, catalanes i balears a una comunitat política compartida.
Un projecte que faça de la llengua pròpia un espai de trobada i que entenga que la defensa de la llengua, dels serveis públics, de la justícia social i de la sobirania formen part d’una mateixa lluita.
Perquè el repte no és la immigració. El repte és decidir si volem disposar de les eines necessàries per a convertir-la en una força de cohesió nacional i social. Aquesta és, en el fons, la qüestió de la sobirania.
