Explica Daniel Ineraty, catedràtic de filosofia política, que les decepcions formen part de la política. I que l’aprenentatge de saber encaixar les decepcions està a l’arrel de l’evolució de la democràtica.
Més enllà de les aportacions acadèmiques i epistemològiques al voltant de quelcom tant complex i antic com és la política, convé analitzar amb ulls crítics però amarats de realisme, l’activitat política.
Centrats en el nostre context principatí, penso que no és agosarat afirmar que des de fa uns anys la decepció s’ha instal·lat de ple en el si de la política catalana. Decepció a totes bandes, i sobretot molta desmobilització i apaties, que es reprodueixen no només a cada cicle a electoral sinó fins i tot en Diades tant assenyalades com son l’Onze de Setembre.
Els sistemes democràtics liberals sorgits de la il·lustració, són els que han canalitzat la pulsió transformadora dels moviments polítics. El sistema català de partits sorgit del règim del 78, va tenir la tasca de mantenir Catalunya en el règim monàrquic espanyol i de formar governs autonòmics per a reconstruir el país sorgit de la foscor de 40 anys de dictadura franquista.
Passats 40 anys de dictadura, el poble català, mobilitzat i revoltat, va portar el país a un intent de procés d’independència. Un procés que va coincidir amb l’esgotament del règim del 78 en terres peninsulars i l’emergència del 15M. La segona dècada del segle XXI va començar marcada per un període de revolta social amb conseqüències polítiques.
Vist amb certa perspectiva històrica, es pot concloure que les organitzacions polítiques que van emergir en aquella conjuntura ( esgotament, retallades socials, independentisme en creixement, descrèdit de les institucions espanyoles.....) van decebre ràpidament les seves bosses de votants i simpatitzants.
És inevitable no parlar de la CUP, organització política hereva de la històrica esquerra independentista que va emergir com un agent polític a partir de l’any 2012, en una fulgurant carrera que la va situar en el mapa polític del país i que va tenir destacats portaveus amb carisma i capacitat de convocatòria.
Tanmateix, la decepció es va produir a partir de 2017, a mesura que la visualització de la CUP creixia i les decisions es tornaven més complexes i contradictòries.
La decepció es va apoderar ràpidament del moviment independentista i mica en mica es van anar cremant sigles, organitzacions, portaveus i càrrecs orgànics. El cicle polític del període 2017-2025 ( 8 anys) ha cremat moltes etapes i no podem restar aliens al paper de les xarxes socials, l’aparell repressiu de l’estat, els errors propis i la incapacitat per sortir del carreró sense sortida on som. Val a dir que la decepció no és patrimoni exclusiu de la CUP i el seu entorn. Tot l’independentisme pateix el fenomen, i també les esquerres en general.
Decepció i desmobilització acostumen a anar de bracet. Però tot moviment polític sap que les decepcions formen part de la vida i que cal determinació per aguantar el tipus i superar els esculls i reptes que la realitat ens posa al davant. No podem restar atrapats indefinidament en aquesta espiral tòxica de retrets, decepcions, agror, apatia, inacció. Cal assumir les decepcions, les limitacions pròpies i posar-se a treballar amb mirada llarga, com de fet ja fan sectors i col·lectius de l’esquerra independentista.
