Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La República, un horitzó plausible o una utopia impossible?

Reflexions de juny, any 2020

08/06/2020 Jordi Navarro
Jordi Navarro, activista ecologista, llicenciat en geografia. Jordi Navarro, activista ecologista, llicenciat en geografia.

Ara mateix fa 2 anys i 8 mesos de l’1 d’octubre de 2017, l’origen d’un mandat popular que va sacsejar el vell i reaccionari règim del 78. Han passat moltes coses des de llavors però ara mateix tenim prou perspectiva històrica com per constatar que el mandat popular nascut d’aquell exercici de sobirania desobedient i unilateral està esgotat, o congelat. El cicle mobilitzador que es va desfermar a partir d’aquell Octubre històric ha estat brutal i sostingut en el temps, pocs moviments al món han aconseguit mantenir un ritme tant elevat de vagues, concentracions, mobilitzacions, manifestacions, actes, xerrades....un cicle mobilitzador que s’ha saldat amb repressió, presos i preses polítics, exiliats i exiliades, multes, sancions, judicis, abusos policials i judicials.....i retallada de llibertats.

Ha valgut la pena tot aquest esforç i mobilització? Penso que radicalment hem de respondre que si, que ha valgut la pena, i que personalment tornaria a fer-ho. Ara bé, hem vençut? Hem afeblit l’estat opressor? Fent un exercici de sinceritat i honestedat crec que hem de respondre que com a mínim en el curt termini que no. No hem vençut i no hem afeblit l’estat espanyol. És cert que durant un temps la imatge de l’estat ha quedat tacada, com també és cert que part de l’opinió pública internacional reprova l’ús de la violència que va fer l’estat. Però precisament la comunitat internacional aprova  i recolzal’actuació de l’estat perquè Espanya és un estat i pot fer el que li sembli, sense més. Els estats funcionen així i des del Tractat de Westfalia és una constant

A data d’avui el panorama polític és ben lluny de l’optimisme i entusiasme que es respirava fa 3 anys. Les massives mobilitzacions i l’acumulació de forces permetia albirar un futur de llibertat força plausible, la construcció de la República es contemplava com una opció cada cop més real. Tanmateix, l’ambient actual de desorientació, frustració, divisió, i sensació de derrota és contraposa a aquell escenari d’optimisme que es vivia al país. 

La República Catalana segueix sent un projecte lloable, respectable i plausible però les opcions d’assolir-la s’albiren complicades a curt, mitjà i fins i tot llarg termini. Ara mateix l’estat espanyol  pot presumir d’haver forjat una unitat política capaç de resistir l’empenta dels independentistes catalans. En efecte, l’aliança transversal entre la dreta i l’esquerra espanyola, i això vol dir entre partits tant dispars com el PP o els Comuns, ha estat un mur infranquejable de defensa del règim del 78. Les estructures de poder heretades del franquisme es mantenen inalterables des de la còmode mort del dictador al seu llit, i el règim forjat al 78 ha estat capaç d’evolucionar i mantenir a clau i forrellat un estat que es nega a reconèixer l’autodeterminació del poble català.

Ara mateix, el bàndol republicà pateix una divisió profunda i una descomposició de forces. Precisament, el partit que més gala havia fet dels valors republicans, ERC, ha fet una deriva cap a postures pragmàtiques que l’han allunyat definitivament del moment fundacional de l’1 d’octubre. Ara mateix ERC treballa per bastir un nou govern autonòmic socialdemòcrata, amb participació dels botxins. Només cal escoltar les valoracions i reflexions dels líders d’ERC per constatar com la vella recepta pujolista del peix al cove s’ha instal·lat al si del partit. En el cas de JxC la desorientació i descomposició del nou espai neoconvergent no fa més que palesar la feblesa del seu projecte. I pel que fa a la CUP, és evident que es troba totalment desactivada i instal·lada en el clàssic i inofensiu codi govern-oposició. Bàsicament ocupar cadires parlamentaries i portar la contrària al govern, sense més. L’esquerra independentista haurà de renovar-se sinó vol quedar definitivament desactivada, i aquesta renovació no hauria de fer-se en termes de postmodernitat sistèmica sinó en termes de combativitat i subversió.

Un dels fenòmens més lamentables que ha viscut l’independentisme és el de l’anomenada hiperventilació, que s’expressa principalment a twiter. Una barreja d’histerisme, toxicitat i una inacció exasperant que l’únic que fa és dretanitzar l’independentisme, desmobilitzar-lo i folcloritzar-lo. Probablement veurem el naixament de nous partits de dretes independentistes, una reedició post-procés de la Solidaritat Catalana per la Independència de Lopez Tena. Les xarxes socials han alimentat lideratges egocèntrics de caire messiànic que freguen el frikisme i un conservadorisme preocupant. Recordem el cas de Lopez Tena, que va passar de CIU a un independentisme de dretes desacomplexat i molt histriònic. Va acabar militant en l’espanyolisme.

En canvi,  el bàndol monàrquic s’ha vist reforçat i reestructurat. La dreta s’ha endurit i amb l’entrada d’un nou soci, VOX, que no és res més que l’ala dura del PP. El propi PP simplement s’ha replegat per recuperar forces mentre que C’S cedeix l’espai que va prendre al PP i li va permetre aturar la República Catalana. Sempre li agrairan el suport prestat. Pel que fa a l’esquerra monàrquica, tenim un PSOE tant poderós com als anys 80 i un Podemos, amb franquícia autonòmica, els Comuns, cada cop més possibilista, espanyolista i intransigent amb l’independentisme i el republicanisme. Una mica de disfressa feminista i progressista serveix perfectament per tapar la militarització, la venda d’armes o els abusos democràtics d’un estat espanyol repressiu i centralista.  El bàndol monàrquic se sent guanyador i torna a escriure la història.

L’estat ha jugat hàbilment les seves cartes i ha combinat la línia dura del PP amb la línia de guant de seda representada per Podemos. Aquest partit, hereu del que es va anomenar 15M, ha actuat amb visió d’estat i ha sabut moure’s entre l’equidistància i l’ambigüitat calculada. I ha estat una peça clau per apuntalar l’estat i el règim del 78, tota una lliçó de Gattopardisme que no ens hauria de passar per alt.

Què cal fer en aquests moments? Probablement cal girar full i tornar a començar. Assumir la realitat i disposar-se a tornar a emprendre la lluita, un procés històric gens senzill de materialitzar, però no tenim gaire més opcions. No arribaran suports internacionals i de l’exili no arribaran notícies positives en termes d’alliberament nacional.  Un dels aprenentatges de la via unilateral que vam assumir és que a hores d’ara ja sabem de forma fefaent que l’estat espanyol pot fer el que vulgui, inclús recórrer a la violència ( podem debatre fins a quin punt) sense que això el desgast. I em semblaria ingenu creure que si algun dia superem el 50% de vot independentista ja podrem negociar de tu a tu amb l’estat. Més val dir-ho clar, encara que hi hagués un suport massiu de, posem del 75%, a la independència, l’estat seguiria movent-se en els mateixos termes, és a dir, impedir per totes les vies i amb la força la lliure determinació del poble català.

Probablement a aquestes alçades hi ha qui es desanimi amb aquest panorama, fins i tot gent que llenci la tovallola i retorni a posicions autonomistes i d’encaix amb l’estat. Sento dir que si algú es pensava que tot això es podia fer sense costos personals i col·lectius s’ha equivocat de lluita. Tenim lluita per estona i tenim la gran sort de ser una generació que té l’oportunitat de lluitar per la terra i la República. La lluita continua, no s’ha d’aturar.

Per això cal seguir en la via lenta d’anar construint contrapoder popular i republicà, enfortir eines nacionals i de ruptura com ara sindicats, casals, ateneus, grups de consum estratègic i ecològic...i obviament no abandonar els carrers i les lluites en defensa dels drets socials, ambientals, feministes. Ara per ara poca cosa es pot esperar de la via política parlamentaria, serà des de baix que tornarem a fer-ho. També urgeix reforçar les bases ideològiques de l’independentisme i treballar per estendre la lluita del poble català més enllà de les fronteres del principat.

La generació que hem viscut l’1 d’octubre de 2017 vam ser testimonis d’un intent lloable d’enderrocar un règim poderós i corcat com és el règim del 78. Malgrat la violència de l’estat i del feixisme i malgrat la nostra derrota tenim l’obligació moral de no rendir-nos, de seguir lluitant per la República. Potser hem perdut una batalla important però hem de seguir bastint estratègies per lliurar una guerra que ni de bon tros ha acabat.  

 

Visca la Terra Lliure!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid