Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ha mort l’esquerra?
15/11/2019 Jordi Navarro
Jordi Navarro, activista ecologista, llicenciat en geografia. Jordi Navarro, activista ecologista, llicenciat en geografia.

El títol és catastròfic, perquè planteja un escenari inquietant, la fi de l’esquerra. Un escenari que pot ser  plausible al segle XXI. I és que l’esquerra política, social, sindical i cultural potser ja no dóna per més i ha de reinventar-se o acabarà morint. Òbviament, aquesta és una opinió subjectiva i no deixa de ser una elucubració intel·lectual. Servidor pot estar perfectament equivocat i potser per a molta gent l’esquerra està ben viva i no necessita cap tractament de xoc.

Malgrat l’enorme complexitat de la qüestió, la qual dóna per fer unes tesis doctorals i seminaris de sociologia, antropologia, història, economia i altres disciplines acadèmiques,  no puc estar-me de fer peguntes i plantejar interrogants. I és que la situació de l’esquerra és molt precària avui en dia. Si destriem el gra de la palla i situem a la dreta la socialdemocràcia, des que aquesta va entregar-se a les regles del mercat neoliberal, tot allò que ha quedat a la seva esquerra, està en una situació de descomposició i decadència.

Avui per avui, l’esquerra és gairebé  inútil i  no planta cara al sistema capitalista, ans al contrari, sembla fins i tot que l’esquerra defensi la globalització capitalista i els seus entreteniments. El que fins ara s’havia anomenat esquerra combativa, anticapitalista, comunista, alternativa, antiglobalització anarquista...o diguem-ne com vulguem, s’esllangueix entre la irrellevància i la impotència. Les formes de lluita s’esgoten i la dreta política, econòmica i social ha après  a derrotar constantment a l’esquerra més combativa. A l’esquerra moderada i neoliberal ( PSOE, ERC, Labour, CCOO, UGT...) el poder econòmic i polític ja s’ha encarregat de domesticar-la i enquadrar-la a les seves pròpies files.

És complicat situar un punt exacte d’inflexió, una data  clau que expliqui el perquè d’aquesta davallada. Tanmateix, que podem afirmar que el segle XX va ser l’escenari on l’esquerra va rebre el cop de gràcia. Després d’unes dècades de lluita per l’hegemonia en l’escena internacional, va ser a partir de la caiguda del Mur de Berlín que va iniciar-se el declivi definitiu, lent però inexorable. Un declivi ideològic i intel·lectual que s’ha traduït en una pèrdua de pes geopolític i d’influència arreu del món.

Fent una mirada retrospectiva, podem copsar que l’esquerra socialista va tenir un potent impacte ideològic al món durant el primer terç del segle XX. I és que el socialisme va representar una amenaça directe pel sistema capitalista i van ser moltes les experiències que es van produir arreu del món. Des de la revolució de 1917 fins a la revolució de 1936, passant pels moviments antiimperialistes dels anys 60 i 70 com ara  Cuba, Algèria, Vietnam, Angola, Xile, Nicaragua....

Fins i tot després de la caiguda del Mur de Berlín es van produir les experiències llatinoamericanes d’alliberament a Chiapas, Bolívia, Venezuela i el moviment antiglobalització des d’on emergia el que es va anomenar el socialisme del segle XXI. Tanmateix, si hem de ser fidels a la veritat sembla que un cicle s’ha acabat i no s’ha aconseguit consolidar i estendre amb èxit cap d’aquests models, ans al contrari; avui, el socialisme del segle XXI s’esllangueix entre la derrota militar i l’esgotament polític.

En l’àmbit català i peninsular,  fa quasi mig segle que es va passar d’una esquerra centrada en la lluita antifranquista a les lluites obreres i estudiantils de la transició. Més endavant, entre els anys 90 i els primers del segle XXI les noves fornades de militants es van centrar en la lluita estudiantil,  la contrainformació, els moviments socials de barri, el moviment okupa, la lluita contra les ETT i la precarietat i l’oposició a les guerres imperialistes ( Iraq, Palestina, Sàhara...)  Però mica en mica  l’esquerra combativa ha perdut pes a la societat i s’ha anat situant en àmbits marginals, fins i tot hedonistes i sectaris. Per tant, podem afirmar que a nivell internacional i local, l’esquerra s’ha tornat irrellevant.

Enguany aquesta esquerra es troba fragmentada i enfrontada en lluites internes caïnites,  abocada a un infinit debat intern que es tradueix en una inoperativitat exasperant. A Catalunya, l’esquerra s’ha esmicolat en molts bocins i a l’estat espanyol, Podemos, s’ha autodestruït en un temps rècord. L’ala més pragmàtica de l’esquerra combativa  ha decidit fer el salt a la política parlamentaria i s’ha desactivat en la lluita al carrer, mentre que  l’ala més antiinstitucional s’ha refugiat en centres socials i s’ha enfonsat en un mar de sectarisme, marginalitat i hedonisme. Les 2 estratègies s’han demostrat inútils i improductives. En el cas de l’esquerra espanyola la situació és encara més insòlita perquè en un reduït interval de temps s’ha passat de les places del 15M es a crear un partit vertical i institucionalitzat que pacta la governabilitat de l’Estat amb el PSOE i autoritza l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, amb porres incloses.

Per si fora poc, l’actual fase de desorientació ha portat a l’esquerra més social i antigament combativa  a festejar amb moviments obscurantistes i retrògads com el salafisme. Aquesta esquerra, que sempre s’ha deixat enlluernar per experiències llunyanes com ara Nicaragua, Palestina o Chipas, va quedar seduïda per l’experiència Kurda de Rojava, fins que aquesta va deixar d’estar de moda i l’esquerra li va girar l’esquena. Una traïció en tota regla cap a les companyes kurdes, revolucionàries, laiques, ecologistes i feministes. Un fet així no es pot oblidar fàcilment i és lògic que aquesta traïció es pagui molt cara tard o d’hora.

Vista la situació de l’esquerra a tall de resum, penso que no és gens agosarat preguntar-se si realment el que coneixíem com a esquerra ha mort. Potser hi ha partits parlamentaris que es fan dir d’esquerres, potser hi ha centres socials que es fan dir d’esquerres, potser hi ha sindicats que es fan dir d’esquerres. Però potser podem preguntar-nos si aquestes experiències tenen alguna utilitat pel conjunt de la classe treballadora. Potser ha arribat el moment d’assumir la realitat i començar a repensar-ho tot, de començar a pensar com hem de reconstruir col·lectivament una esquerra destruïda per la història però més necessària que mai.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid