Aviat es compliran dues dècades de l'explosió de la gran crisi immobiliària que va sacsejar el món i que a Catalunya es va traduir en una crisi social que va trinxar milers de famílies. L’any 2008 queia com un gegant amb peus de fang, el totpoderós banc d’Amèrica del Nord, Lemhan Brothers, i es va iniciar una crisi mundial del sector immobiliari.
A Catalunya la crisi d’hipoteques i l’esclat de la bombolla immobiliària va esdevenir una realitat en poc temps i milers de famílies van quedar atrapades en un deute impagable que els va prendre la llar. La resposta social es va articular a partir de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques ( PAH). Eren els temps de la primera gran crisi del segle XXI, tot plegat va contribuir a fer emergir propostes polítiques de caire anticapitalista com la CUP.
Han passat 17 anys des d’aleshores i avui, podem constatar que l’habitatge segueix en crisi i l’escalada de preus està derivant en una situació insostenible per un nombre creixent de persones. La situació de l’habitatge a moltes comarques catalanes fa que moltes persones de classe treballadora no arribin a finals de mes i tot plegat ( salaris baixos, inflació general de preus....) contribueix a empobrir-los.
En pocs anys hem passat d’una crisi d’hipoteques a una crisi general d’habitatge i les institucions democràtiques no tenen ni les eines ni la voluntat de redreçar la situació. Factors com el creixement demogràfic, l’auge massiu del turisme, l’aparició de fons voltors, l’hegemonia de les immobiliàries, les limitacions territorials, la poca capacitat reguladora de les institucions, la guetització i massificació....fan que a la pràctica Catalunya visqui una crisi social que creix de forma imparable.
L’habitatge ja és el primer problema social no només a Catalunya sinó que hi ha rèpliques a escala continental i països com Bèlgica, França, Irlanda, Holanda...també viuen situacions complicades que fan que l’abast de la crisi habitacional sigui cada cop més accentuada.
Però per si la situació no fos prou explosiva s’està consolidant una tendència dualitzada en què conviuen dues realitats paral·leles: una societat empobrida i una societat enriquida. En ciutats com Girona, Mataró, Barcelona, Tarragona, Hospitalet de Llobregat...s’hi poden veure habitatges d’alta gamma que es venen com bolets, i barris en procés de guetització, marginació i futura gentrificació....Gent que malviu amb pensions de 900€ ( i que ha treballat tota la vida) en pisos amuntegats i deteriorats en barris deixats, bruts, insegurs....i alhora tenir a escassa distància habitatges de luxe que fàcilment superen els 500.000€ on hi viu gent amb ingressos altíssims.
La realitat palpable és que principalment qui està gestionant les polítiques d’habitatge és la llei de l’oferta i la demanda, i aquesta llei s’aplica de forma implacable. La gent és expulsada dels seus barris, i un gruix important de població no pot assumir lloguers de 1300€/ mensuals ni preus de pisos de 400.000€. Llogar és car i comprar no és a l’abast de la majoria de població.
Probablement la situació seguirà sense solucions a curt i mig termini i per això és fàcil augurar que la desesperació seguirà creixent paral·lelament al progressiu i imparable augment de preus. Tristament ha quedat clar que la pressió ciutadana en forma de manifestacions i manifestos no és suficient per a capgirar la situació, com és palès que les iniciatives parlamentaries dels partits d’esquerres no tenen prou força per modificar res. Però quedar-se de braços creuats i esperar que el mercat segueixi actuant no és una opció acceptable.
La responsabilitat d’un moviment polític d’alliberament nacional és donar resposta a les demandes de la població. Tenim clar que la independència és un objectiu polític, i hem de tenir clar que el progrés social, l’emancipació social, la justícia social ( podem dir-li com vulguem) és també un objectiu indefugible. I la crisi d’habitatge impacte de ple en el nostre poble, per això cal assumir que aquesta ha de ser la màxima prioritat els propers anys.
A partir d’aquí caldrà veure com l’independentisme d’esquerres és capaç de llegir, analitzar i interpretar la realitat i s’empesca alguna formula per posar fi a aquesta situació de desesperació social. El repte és tant colossal que fa vertigen assumir-lo, però com deia Pepe Mújica “ si volem solucionar un problema hem d’admetre que tenim un problema”.
