Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
U d'Octubre, decepció o maduració?
01/10/2022 Jordi Navarro
Jordi Navarro, geògraf Jordi Navarro, geògraf

Commemorem l'U d'Octubre. Entre el record, la nostàlgia i la perplexitat, Però la tossuda realitat ens indica que ja han passat cinc anys des d'aquella èpica i inoblidable jornada, qui ho diria!  Una jornada que va venir precedida d'una acumulació de forces i mobilitzacions que va culminar amb un referèndum popular que gairebé es carrega el règim sorgit de les cendres del franquisme. 

En efecte, l'U d'Octubre fou  un desafiament directe i majúscul a la monarquia borbònica i els seus seguidors. Tanmateix, és evident que la successió d'esdeveniments històrics ( les manifestacions més grans de la història d'Europa, la celebració de la consulta del 9N de 2014, l'aprovació de les lleis de desconnexió, el referèndum del Primer d'Octubre , la declaració de la República....) no va culminar amb el trencament del règim del 78,  i la República Catalana no va aconseguir trencar les costures del règim i materialitzar-se. 

I avui, 5 anys després d'aquells esdeveniments històrics, no és cap secret que l'estat general de l'independentisme oscil·la entre el desànim generalitzat, la desmobilització i un clima permanent de desorientació.  La repressió que va començar-se a fer-se visible amb l'arribada al port de Barcelona d'un vaixell carregat de policies espanyols militaritzats va ser el primer avís seriós del que venia. I és que la combinació de repressió policial i judicial, de manipulació informativa, de boicot econòmic i l'aplicació de l'article 155 va donar ales a l'espanyolisme transversal ( des de VOX als Comuns) i mica en mica l'independentisme va anar enfonsant-se en la divisió, la baralla interna, la desmobilització i la desactivació. 

Hem presenciat de tot, des del ridícul majúscul dels partits del govern fins a l'infantilisme imperdonable de la CUP, passant pels acudits de l'ANC ( el darrer acudit és la caricatura d'una quarta candidatura anomenada cívica) o el parany espanyol de la taula de diàleg, una taula cenyida als límits de la Constitució espanyola.  La qüestió és que més enllà de fer el ridícul, l'independentisme ja hauria d'haver après lliçons . Unes lliçons que potser no ens serviran per derrotar l'Estat, però com a mínim, ens haurien de servir per a no defallir. 

I què caldria fer per no defallir i continuar la lluita? Calen moltes coses però primer de tot cal tenir present  que la lluita del poble català per a la seva autodeterminació i sobirania ve de molt lluny. Per tant, l'onada polititzadora de l'anomenat "Procés" , és simplement un cicle que es va obrir l'any 2012 i que s'ha tancat una dècada després. Però la lluita continua i continuarà, malgrat els entrebancs, les derrotes i els errors propis.  L'anomenat "Procés" s'ha saldat amb molta repressió  i varies generacions polititzades, que han enfortit les conviccions. Tanmateix, no és cap secret que una part del moviment ha degenerat en decepció,  desafecció i desmobilització, elements propis de persones despolititzades i amb nul·la formació. Massa sovint la desafecció acaba en actituds reaccionaries, individualistes i fins i tot en canvi de bàndol. Tampoc falten les dosis de friquisme inherents a tot moviment de masses. 

Sigui com sigui, cal enfortir el moviment independentista i per fer-ho no n'hi ha prou amb simple agitació. Ens cal una militància formada, que aprengui dels errors,  que sàpiga sobreposar-se, que no s'arronsi davant la força bruta de l'Estat.  També és molt important reforçar la mirada internacional i aprendre d'altres moviments d'alliberament a nivell europeu i mundial. 

I des del meu punt de vista és molt necessari analitzar el paper de la diplomàcia espanyola, intentar esbrinar perquè Espanya ha acabat guanyant el relat, com ha sabut imposar el seu discurs legalista, com s'ha aferrat al  blindatge de la Constitució espanyola . Des de l'inici del procés l'Estat va  apel·lar als tractats internacionals que consagren la integritat del seu territori, i va obtenir el suport de tota la comunitat internacional. Tot plegat ha desactivat, si més no temporalment, les gestes democràtiques de l'independentisme. 

Segurament ja som en una nova fase política, i en aquesta nova fase ens cal un moviment independentista més madur i endurit, més hàbil i aglutinador, capaç de plantejar un nou embat que ataqui l'estat des de tots els fronts. La República Catalana és el nostre horitzó, i malgrat la forta repressió de l'Estat, el nostre és un camí legítim. Ens manca rearmar-nos d'integritat moral i superar el relat moral de l'espanyolisme, cal que les fornades de lluitadors i lluitadores independentistes dotin al conjunt del moviment de noves actituds més proactives i fermes, capaces de superar les manipulacions de l'Estat i la força bruta i guerra bruta d'un estat espanyol podrit i corrupte, però sens dubte que fort i capaç de qualsevol cosa per tal de perpetuar-se. 

No defallim, refermem el nostre compromís, seguim endavant en la defensa de l'U d'Octubre i de la República Catalana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid