Malgrat que pràcticament no se’n parli, estem assistint a una transformació silenciosa que té a veure amb el nucli de la civilització. El paper que tenen les ciutats (civilització prové precisament del llatinisme “civitas”) s’està capgirant sota els nostres peus sense que en siguem plenament conscients. Assistim, en tot cas, i des del desconcert, als seus efectes. Percebem una creixent polarització social al seu interior, a una pèrdua d’identitat de les poblacions en base a la clonificació dels centres urbans, acaparats per idèntiques franquícies globals. Patim els efectes de l’expulsió dels autòctons a partir de la insurrecció d’un mercat de l’habitatge ja del tot descontrolat, i generant bombolles de feudalisme immobiliari, de la invasió de nòmades digitals, del retorn del barraquisme entre aquells treballadors globals atrets per les oportunitats (i expulsats pels preus irreals de l’accés a un dret bàsic). I sobretot, i potser aquest és l’efecte més punyent, una mena de vuitena plaga d’Egipte, per la colonització de les urbs a partir d’un turisme extractiu.
Efectivament, ciutats com Barcelona, Amsterdam, París, Londres, Nova York… han esdevingut prohibitives per als seus habitants de tota la vida, tot desposseint-les de continuïtat i identitat. També han convertit en milionaris –o si més no, persones benestants– a qui li va tocar en sort el pis de la iaia, amb uns efectes perversos sobre la mentalitat d’aquesta nova classe propietària d’un be artificialment sobrevalorat. Ciutats com Venècia han quedat esborrades del mapa i transformades en un decorat, transitat per turistes low cost, molts dels quals al seu torn, tampoc es poden permetre adquirir un habitatge a l’indret d’on provenen generacions senceres arrelades a un espai. Airbnb o el model de negoci que Yannis Varufakis defineix, amb encert, com tecnofeudalisme, han acabat per abraçar una activitat econòmica clarament improductiva, i fent de la ramaderia turística, intensiva i extensiva, una pràctica altament tòxica que destrueix l’ecosistema social urbà.
Què és allò que ha passat? En els debats públics en centrem massa en els efectes del fenomen: la gent expulsada del mercat, els preus que baten rècords, el nou barraquisme del nou infraproletariat (que també, com passa a les Illes, implica també treballadors de l’educació i la sanitat), l’arribada de nombrosos immigrants a la recerca dels nous nínxols de l’economia informal… Tanmateix, potser no es busquen les causes.
La globalització neoliberal va transformar radicalment la manera d’entendre les ciutats. Una ciutat es definia com a centre polític i administratiu, comercial, industrial, econòmic, de comunicacions i cultural. Tanmateix, els canvis encetats a la dècada de 1980 van començar a capgirar aquesta lògica, i la revolució tecnològica dels darrers vint anys ha fet prémer l’accelerador de les transformacions. Primer de tot, les polítiques neoliberals van optar per desindustrialitzar. Es va externalitzar, especialment vers l’Àsia, la producció i la tecnologia. No només van marxar les fàbriques, sinó que es van extingir generacions d’obrers industrials, mentre que l’economia es terciaritzava, en uns serveis cada vegada de pitjor qualificació, valor afegit i productivitat. Qui abans muntava transmissions en automòbils, sovint va acabar treballant en un McDonald’s. De fabricar trens es va passar a sobrealimentar el turisme. No només van extingir-se els obrers, sinó també els empresaris, substituïts per professionals dedicats a la gestió empresarial o a fabricar el fum de l’especulació borsària, financera o immobiliària –o fins i tot, les criptomònades, metàfora d’aquest capitalisme de fum–, i per tant, persones amb aversió al risc de fabricar coses tangibles i substituir-los pels riscos irracionals del mercat de valors o el conservadorisme del rendisme immobiliari.
n altre dels efectes del neoliberalisme i la seva peculiar aversió a la democràcia va ser el de sotmetre la política als interessos estrets d’una classe de vocació monopolística. La desregulació, privatització i reducció impositiva vers les classes altes, va lligar de mans i peus el poder polític, de manera que també les ciutats, des dels petits ajuntaments que no gosen tossir a la dictadura de les concessionàries de la recollida de la brossa, fins a les capitals dels estats, han perdut tota capacitat d’iniciativa o incidència en la política. Avui ja no semblaria possible fer com Eisenhower, capaç de construir en poc temps desenes de milers de quilòmetres d’autopistes, o d’expandir un estat del benestar. Les ciutats, i la ciutadania, ha estat desposseïda del poder polític. Avui la política sembla reduir-se a batalletes culturals de curta volada i grans debats ideològics estèrils. La política ha passat de les ciutats a reunions informals com les de Davos, organismes internacionals acostumats a la irresponsabilitat (com el FMI, el G7 o la UE) o el grup de whatsapp dels diversos nous senyors tecnofeudals que fins i tot gosen escopir a la cara del mateix president Trump.
I podríem continuar. La desertització del comerç local, adaptat a la identitat de l’indret, malgrat que desvinculada d’una indústria europea en vies d’extinció, va donar pas, primer, a grans centres comercials i franquícies de grans marques, i de manera creixent, vers un model de comerç electrònic on ja ni tan sols cal exhibició de productes. Les xarxes socials i la venda per internet han substituït el component comercial de l’àgora. Fins i tot fires com les de l’automòbil semblen avui més un reclam turístic que un espai de trobada per fer contactes, intercanvis i negocis. El paper de centre cultural de les grans ciutats, també sembla en un punt d’inflexió irrecuperable. Les universitats han esdevingut, també, una mena d’empresa de serveis globals més interessats a exercir la prostitució intel·lectual (paga’m el que sigui i et demostraré allò que vulguis) o de convertir les facultats en una mena d’agències de viatges erasmitzants a partir d’estades de recerca, vacances recreatives o turisme de màsters.
En aquest sentit, més enllà de les queixes que puguem formular al voltant de la degradació dels espais físics, la invasió turística o els serveis minvants, fins i tot la despersonalització, hi ha una crisi global de concepte. Les ciutats perden el seu significat profund, més enllà de la part estètica o la museïtzació d’un passat idealitzat. Sense poder polític, sense regulacions estrictes, sense la protecció dels ciutadans, les ciutats perden la seva raó de ser. I aquest és el debat absent.
