Parlem dels seus inicis. Com va començar la seva implicació política i quines influències va tenir?
Culturalment em va influir la relació que vaig tenir amb el meu besoncle, el pare Bonaventura Ubach de Montserrat, traductor de la Bíblia de l’hebreu al català. També el meu avi, Josep Castellanos Sauret, havia estat un dels fundadors del Centre Excursionista de Catalunya i era un habitual a les tertúlies de La punyalada de Santiago Rusiñol. Però el meu lloc de compromís principal va ser el barri de Sant Andreu. M’hi vaig començar a relacionar amb la gent que es movia i vaig començar a participar en les comissions de barri i el suport a les mobilitzacions obreres. Primerament vam crear una comissió de cultura, i el 1971 vam fundar l’associació de veïns de Sant Andreu.
En l’àmbit polític, el primer lloc on milita és el Front Nacional de Catalunya?
Sí, quan vaig acabar els estudis al col·legi (internat) del Collell vaig tenir la inquietud de contactar amb algun partit i crec que va ser el professor Rebagliato de l’institut Milà i Fontanals qui em va indicar el contacte amb una persona del Front.
A partir d’aquí ha militat en diferents projectes de l’esquerra independentista...
El 1969 vaig participar en la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional. El que ens va moure a crear el PSAN va ser que el FNC era un partit més aviat de gent gran amb posicions molt marcades pel temps de la República i que no incidia gaire socialment, ni des del punt de vista veïnal ni obrer. Per poder desenvolupar la nostra línia d’acció vam crear un partit nou, el PSAN, partint de dues àrees principals d’actuació: els estudiants i el territori (barris i comarques). El fet és que, en aquest nou partit, no hi havia tampoc gaire interès a incidir socialment. La majoria d’organitzacions de masses o de base estaven controlades pel PSUC; i el PSAN no ens donava elements de referència clars per incidir en aquests sectors.
Per què va costar tant que aquest espai es consolidés mínimament?
Era un moviment nou que havia de trobar el seu camí. Però el que ja és important d’aquest període inicial és el naixement mateix del PSAN: va representar marcar els objectius d’independència, socialisme i Països Catalans. El contingut polític més sòlid el va aportar el PSAN-P (PSAN-Provisional) i la seva consolidació com a IPC (Independentistes dels Països Catalans, 1979). Després, amb l’agrupació dels diferents col·lectius creem el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que va ser un moviment de base important, que es va estendre per molts barris i comarques. No era una organització consolidada orgànicament, però tenia una gran influència en les mobilitzacions populars. Durant molts anys, l’MDT i el seu entorn van ser el marc organitzatiu de la joventut mobilitzada. Així es van crear un cert nombre d’ateneus o casals a diverses comarques; molts encara existeixen.
Hi ha alguna connexió entre aquell independentisme i el que va haver-hi a partir del 2010, després de la sentència de l’Estatut?
El que va fer aquell independentisme va ser donar un toc d’atenció, fer que es parlés d’independència. A partir del 1992 va haver-hi una gran onada repressiva i van aparèixer nous partits que van aprofitar l’ocasió per portar una pràctica bàsicament parlamentària que després s’ha vist insuficient. Per al que va servir la feina que vam fer aquells anys, del 70 al 90, és per sensibilitzar, fer prendre consciència, crear una expectativa que hi havia gent jove favorable a l’objectiu independentista i que es revoltava contra l’opressió.
Està prou valorat el llegat d’aquell independentisme?
No. Hi ha molta gent que no sap el que hi havia hagut des dels anys setanta fins als anys noranta i crec que aquesta experiència va ser important i cal posar-la més en valor.
Vostè ha patit diverses detencions i també exili. Quantes vegades?
A l’exili vaig haver d’anar-hi dues vegades: el 1974-75, abans de la mort de Franco; i el 1992. En el primer cas va ser una gran experiència perquè vaig conèixer la Catalunya Nord de manera directa i vaig arribar a fer cursos de català i a treballar-hi. També vaig aprofitar per traduir el llibre de Pierre Bonnassie Catalunya mil anys enrere (Edicions 62, 1979-1981). Abans havia treballat de paleta (peirer, en rossellonès). Els contactes que teníem allà ens van trobar aquesta oportunitat de feina que va durar uns quants mesos; però la vaig deixar més tard per fer aquesta traducció, una obra interessant. A la presó hi he estat el 1965, 1974, 1981, 1982 i el 1988. Els dos períodes llargs de presó, d’uns vuit mesos, van ser el 1974 i el 1988. La presó influeix molt, sobretot quan tens responsabilitats personals i familiars, perquè hi ha el sentiment afegit de la separació de la parella i els fills. En aquell moment jo treballava a IBM però les “absències forçoses” van fer que, al final, perdés la feina. Després vaig entrar a la Facultat de Traducció de la UAB. He tingut una vida una mica atzarosa, però molt lligada a la repressió de l’Estat espanyol. Les tortures que vaig rebre eren les habituals: els cops, l’estrenyedits, una bossa al cap, agenollar-te, estar-te dret o no deixar-te dormir durant llargues hores entre crits i insults sense parar contra el país, els familiars i amics, i la llengua, un tracte abjecte que et marca de per vida. Has de fer un esforç perquè aquests records no t’impedeixin de viure amb un mínim de normalitat. La repressió del 1981 és una operació contra Independentistes dels Països Catalans, una organització “molt perillosa” segons la policia. Ens porten de nit a Madrid i allà rebem tortures fortíssimes. Després, el 1982, hi la manifestació contra la Loapa, una altra maniobra repressiva en què ens van tenir un mes a la presó pel fet de portar una pancarta amb el lema “Independència”. La més forta va ser la del 1988, amb tortures terribles i amb vuit mesos tancat a la presó d’Alcalá-Meco.
Què va passar exactament?
M’acusaven de col·laboració amb Terra Lliure, però això sempre ho fan. Cap de les vegades que he estat pres no m’han imputat finalment cap càrrec. Simplement et torturen i t’empresonen pel fet de ser independentista.
Vostè ha militat durant molts anys en diferents partits independentistes. Com veu aquest espai actualment?
Des d’IPC i l’MDT vam propiciar la creació de la CUP perquè era una fórmula política que feia possible tirar endavant en un camp, el municipal, que és accessible i permet un treball des de la base. Crec que durant uns quants anys la CUP va anar creixent. Després alguns sectors s’han deixat portar per un excés de sectarisme que ha frenat l’expansió que hauria pogut tenir. De tota manera fins ara he donat suport a la CUP.
Va ser un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana. Com la veu actualment? Quin paper creu que ha de tenir en aquest moment?
Jo penso que el secretariat nacional ho ha definit molt bé. Ha de ser un terreny neutral, que no entri en la baralla de partits i que vagi preparant el terreny per a la independència. Hi ha dos aspectes que em semblen especialment rellevants: d’una banda, el de crear bases territorials sòlides, amb gent capaç de mobilització i de generar pensament. També ha de ser crítica amb el sectarisme d’alguns partits i amb els pactes més contraris a la independència. En tot cas, el repte més immediat que tenen els partits és aconseguir una majoria política que sigui realment independentista, que tampoc sé si ara estan disposats a fer-ho.
I com s’aconsegueix aquesta majoria? Com es torna a engrescar la gent?
La base encara existeix, tot i que molts han tirat per l’abstenció. Els partits han de votar independència i han d’aconseguir el suport de l’ANC fent passes en aquest sentit. Dins l’ANC hi havia un sector que volia muntar un partit nou a través de l’estructura de l’ANC. Això no em semblava adequat perquè era una via morta. Aprofitar els mitjans de l’ANC per crear un partit polític hauria destrossat l’essència mateixa d’aquesta organització, amb vocació unitària. Cal enfortir l’independentisme de base i que tothom voti partits independentistes, i ara hi ha una diversitat nova d’opcions.
Vostè és lingüista. Com veu la situació de la llengua, del català?
Hi ha anàlisis i posicions que ja estan molt establertes. El català es troba en una situació de dificultat. En tot cas, quan es parla d’enquestes sobre la llengua penso que s’hauria de donar molta més rellevància al percentatge de gent que té la possibilitat de parlar-la com a llengua habitual, perquè si estàs en un entorn demogràfic que es va modificant constantment el que hi haurà és una part molt important de gent que estarà en procés d’aprendre el català. I crec que interessa remarcar tot aquest sector, que potser és un 25% o més. Potser no t’has de fixar només en la gent que habitualment ja el parla; cal promoure també l’adopció, com a llengua pròpia, per part de la gent que ara el té passivament, i que són nombrosos. Penso que aquesta hauria de ser una línia d’actuació, però les estructures més oficials que hi ha ara no crec que vagin per aquí.
El Pacte Nacional per la Llengua és l’instrument que cal en l’àmbit de la política lingüística?
És un marc general, però sabent que allà hi ha el PSC-PSOE, un partit que és espanyolista, no crec que avancem gaire. Cada dia fan accions per desfigurar el caràcter nacional de Catalunya. Malgrat el Pacte, és molt difícil que es pugui fer alguna cosa positiva amb aquests anomenats socialistes espanyols controlant els ressorts del poder. Caldria promoure més l’aprenentatge del català i impedir l’erosió que es fa des de l’Estat i els seus representants aquí.
És optimista respecte al futur del català?
És una lluita llarga, però penso que es pot recuperar el terreny perdut, perquè la majoria de la gent el sap parlar i el senten com un instrument útil, personal i identitari. Això no passa en totes les llengües que estan en situació d’opressió. És clar que és difícil en un estat com l’espanyol, que té mentalitat d’ocupació i és molt poc democràtic. És molt difícil que en aquest estat ens en puguem sortir. Queda, doncs, com a perspectiva la independència, que és la sortida per resoldre aquest i altres problemes que té el país. Mentrestant, el que s’ha de fer és estimular l’ús social del català i mirar de parar les maniobres de col·lapse que porta a terme l’espanyolisme actiu que ara tenim al govern de la Generalitat.
