Davant la gestió criminal de la dreta més reaccionària i el fracàs del vell progressisme autonòmic, el País Valencià necessita un nou horitzó. Cal una transició pròpia, d’alliberament i sobirania, o estem condemnats a repetir el cercle de la dependència.
El País Valencià viu un moment polític i social d’una complexitat innegable. Més enllà de les maniobres miserables del PP per intentar ocultar les seues responsabilitats col·lectives en la gestió criminal de la DANA, sacrificant Mazón com a únic responsable, s’obren davant nostre dos camins possibles: continuar treballant per a expulsar del poder la dreta neoliberal, corrupta i feixista i conformar-se amb un tercer Botànic que maquille les institucions sense qüestionar la dependència colonial; o fer-ho escoltant i donant suport als amplis sectors populars, gairebé un 40% de la població, que rebutgen el repartiment de rols entre uns i altres i se senten políticament exclosos.
Durant el Botànic II (2019-2023) vam formular propostes de mínims que consideràvem imprescindibles si es volia mantenir una majoria progressista. Quan ja s’albirava la derrota per inacció —per no haver complert ni les mateixes promeses ni les expectatives dels i les votants—, vam començar a bastir una alternativa: una nova majoria transbotànica, inspirada en la transmodernitat. Un projecte que integrava el millor del passat recent, allò que encara era possible al present i els mínims necessaris per a construir futur.
Els partits interpel·lats —PSOE-pspv, Compromís i Podem—, lluny d’escoltar o reaccionar, van optar per la inèrcia i el tancament. Van avançar cap al precipici, primer electoral i després polític. La dreta va ocupar el Consell i, durant els primers mesos, l’oposició pràcticament va desaparéixer. Només la gestió criminal de la DANA i la resposta popular han tornat a insuflar una mica d’aire a unes esquerres desorientades.
Les primeres reaccions, però, foren decebedores. El PSOE-pspv va supeditar-se a l’estratègia de Pedro Sánchez, salvant Mazón per conveniència estatal. Compromís, més crític, va assumir la demanda d’una moció de censura, però sense connectar plenament amb els moviments socials ni qüestionar les estructures colonials de fons. Tots dos partits, instal·lats en l’espera, confien que el temps i els errors de la dreta els tornen al govern de la Generalitat.
Però poden equivocar-se. Les enquestes apunten que, malgrat el cicle de mobilitzacions més intens de les darreres dècades, la correlació de forces entre blocs no canviaria substancialment. Només hi hauria transferències internes: Vox creixeria a costa del PP, i Compromís, a costa del PSOE-PSPV.
Aquesta estancada polarització —“nosaltres o ells”— amaga una segona dicotomia: votar pel Botànic o abstenir-se. La desafecció és el reflex d’una ciutadania que s’expressa massivament al carrer i en l’autoorganització popular, però que no se sent representada a les urnes. L’abstenció de 2023, amb més de 250.000 vots perduts pel Botànic, ho va evidenciar. La dreta va obtenir menys vots que en 2019, però la pèrdua de l’esquerra fou molt superior.
El repte, doncs, no és esperar que el PP continue enfonsant-se, sinó canalitzar aquesta energia popular cap a un projecte inclusiu i transformador, capaç d’enfortir el Poble Valencià com a subjecte polític. Un projecte que combine igualtat social, justícia econòmica i sobirania cultural, amb participació directa dels sectors autoorganitzats.
Perquè la veritat incòmoda és clara: som un poble colonitzat des de 1707. Patim un espoli econòmic que ens empobreix, una repressió cultural que ens impedeix viure plenament en valencià, i se’ns nega el dret a decidir. Més enllà del Mazón de torn, la dominació és estructural. L’alliberament nacional i social no és una consigna, sinó una condició de supervivència.
Després de tres-cents divuit anys de colonització, molts valencians i valencianes han interioritzat la mirada de l’Estat ocupant, acceptant-se com a espanyols de segona. Però lluny de resignar-nos, hem d’assumir el doble repte: trencar amb un estat corrupte i espoliador i construir una consciència col·lectiva lliure de subordinacions.
Cal avançar cap a un moviment d’alliberament nacional i social inclusiu i obert, que articule una majoria capaç de superar les dicotomies tradicionals i exercir realment el dret a decidir. La coherència i l’ambició són essencials: sense elles, qualsevol avenç quedarà reduït a gestos simbòlics.
El País Valencià transbotànic (o digueu-li com vulgueu) és la proposta per a eixir d’aquest bucle històric. Un projecte que vol superar dicotomies, unir experiència i innovació, i mobilitzar la ciutadania per transformar la realitat social i política. La seua força rau en la capacitat de generar consensos entre sectors diversos, activar l’esperança i projectar un futur valent i coherent.
El contrari seria continuar condemnats a la maledicció de Sísif: empentar cada vegada la mateixa pedra, sense avançar mai.
