Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La crisi constitucional australiana del 1975: la caiguda del govern Gough Whitlam
21/01/2019 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

El setembre del 2017 repassàvem el concepte de Polibi sobre la fortalesa de les constitucions (https://www.llibertat.cat/2017/09/la-fortalesa-de-les-constitucions-39821). Al capdavall, aquesta idea clàssica dels contrapesos institucionals com a font d’estabilitat política ha estat expressada amb força vehemència pels elements actuals de “l’extrem centre”, preocupats pel fet que el sufragi universal hagi elevat a les més altes magistratures representants dels “populismes”, bé siguin d’“extrema dreta” o, més rarament, d’“extrema esquerra”. Els extremadament moderats diuen, bàsicament, que aquests dirigents populistes ens conduirien al totalitarisme si no fos per l’existència de poders de natura meritocràtica o tradicional que són bastions contra la volubilitat d’unes masses poc educades i massa sentimentals.

Segons aquests comentaristes l’exemple més sòlid de constitucionalisme equilibrat es donaria en el sistema de Westminster de compartició de poders entre el Rei, la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns i, en termes generals, en les evolucions bicamerals o monocamerals que aquest sistema ha adoptat tant en el propi Regne Unit com en els reialmes de la Commonwealth. Fins i tot en situacions tan tenses com les que viu ara Anglaterra en mig de la transició cap al Brexit se suposa que sense aquest constitucionalisme equilibrat tot seria pitjor.

La tardor del 1975 es produí a Austràlia una crisi constitucional que mostra com el Sistema de Westminster tingué la capacitat de fer fora el govern electe del laborista de Gough Whitlam, que havia emprès un curs de “reformisme radical”. En aquest cas, els contrapesos constitucionals foren el Senat i el Governador General.

La Constitució d’Austràlia del 1900 (https://en.wikisource.org/wiki/Commonwealth_of_Australia_Constitution_Act) començava dient que el poder legislatiu era investit en un Parlament Federal, consistent en la Reina, un Senat i una Cambra de Representants. Hom trasllada, doncs, a Austràlia el Sistema de Westminster, amb un parlament bicameral. Alhora, la Reina (Victòria en el 1900 i Elisabet II en el 1975) era representada per un Governador General, que és qui fa les funcions de “cap d’Estat”. L’home fort del sistema, però, és el Primer Ministre, cap del govern. El Primer Ministre ho és a condició de rebre la confiança de la Cambra de Representants. El Governador General és més aviat una figura simbòlica, i el seu nomenament es fa a proposta del Primer Ministre. No obstant, la secció 64 de la Constitució facultava el Governador General per destituir el Primer Ministre, mentre que la secció 57 facultava el Governador General per dissoldre les dues cambres a proposta del Primer Ministre.

En el Regne Unit a la cambra de representació popular (Cambra dels Comuns) se li contraposa una “cambra alta” originalment integrada pels membres dels braços eclesiàstic i nobiliari. A Austràlia, aquesta Cambra Alta, el Senat, és una cambra de representació territorial, on cadascun dels estats (sis en el 1975: Nova Gal·les del Sud, Victòria, Queensland, Austràlia Occidental, Austràlia del Sud i Tasmània) hi té el mateix nombre de senadors.

Des del 1949, el govern havia estat exercit a Austràlia per una coalició entre els liberals (Liberal Party) i els nacionals (National Country Party), amb els laboristes com a principal partit de l’oposició. A efectes pràctics, la situació era de bipartidisme: el sistema electoral consisteix en circumscripcions uninominals de poblacions semblants i on l’escó s’assigna al vencedor en una única volta. Des del 1944, liberals i nacionals havien funcionat a la pràctica com un sol partit, presentant un sol candidat en cada circumscripció.

Les eleccions federals del 2 de desembre del 1972 suposaren la victòria del Partit Laborista de Gough Whitlam, que aconseguí 67 escons (amb 49,59% dels vots emesos) mentre que la Coalició Liberal/Country de William McMahon en tragué els altres 58 escons (amb 41,48% dels vots).

En aquella època, les eleccions federals anaven desacompassades del Senat. El 2 de desembre del 1972 tan sols s’elegí una plaça de senador per l’estat de Queensland, i la majoria de senadors (32 de 60) ho havien estat en les eleccions senatorials del 21 de novembre del 1970. En conseqüència, els nacional-liberals servaven encara la majoria al Senat.

Gough Whitlam liderava l’Australian Labor Party (ALP) des del 8 de febrer del 1967. Havia nascut a Kew, Melbourne, l’11 de juliol del 1916. El seu pare era funcionari federal i, des del 1927, la família havia viscut a la nova capital nacional, Canberra. En esclatar la guerra el setembre del 1939, Gough Whitlam fou allistat al regiment de la Universitat de Sidney, on havia fet estudis clàssics. Després de casar-se, Whitlam s’oferí com a voluntari de la Força Aèria Australiana, ingressant-hi el 20 de juny del 1942. Destinat a la Península Gove, fou en els rengles de l’exèrcit on començà la seva activitat com a militant de l’ALP. Després de la guerra, estudià dret, i el 1952 esdevingué membre del Parlament.

Gough Whitlam havia enfocat la campanya electoral del 1972 en el trinomi de “cities, schools and hospitals”. Es tractava d’oferir un programa atractiu per a les classes obreres i mitjanes. Assolida la majoria en la Cambra dels Representants, Whitlam accedí al càrrec del Primer Ministre i el seu govern inicià les reformes promeses. La Coalició Liberal-Nacional, ara encapçalada pel liberal Billy Snedden, disposava d’una majoria de bloqueig en el Senat i l’exercí contra part de les proposicions de llei i decrets que els laboristes aprovaven en la Cambra de Representants.

L’abril del 1974 diverses disposicions pressupostàries aprovades en la Cambra de Representants toparen amb l’oposició del Senat. Davant d’aquesta crisi, Whitlam sol·licità al Governador General, Paul Hasluck, que dissolgués el Parlament i convoqués eleccions simultànies per a les dues cambres.

Així doncs les eleccions federals del 18 de maig del 1974 decidiren no tan sols els 127 escons de la Cambra de Representants sinó els 60 del Senat (10 per cada Estat). Mentre que els 127 escons de la Cambra de Representants eren elegits en circumscripcions unipersonal a una sola volta, els 60 senadors eren elegits en circumscripcions estatals mitjançant un sistema més proporcional de vot transferible. En la Cambra dels Representants, els laboristes obtingueren de nou la majoria, però ara més reduïda, amb 66 escons, mentre que la coalició obtenia 61 (40 liberals, 19 del Country Party i 2 de la National Alliance). En el Senat, els laboristes guanyaren amb vots, però sense assolir la majoria: 29 senadors per als laboristes, 29 senadors per a la coalició, 1 senador del Liberal Movement (Steele Hall) i 1 senador independent.

En el 1974 també s’exhauria el mandat de cinc anys del Governador General, i Paul Hausluck no tenia intenció, malgrat els requeriments de Whitlam, de continuar, si més no, dos anys més. Whitlam oferí llavors el càrrec a Ken Myer, empresari i filantrop que ja havia donat suport al Partit Laborista en el 1972. Però Myer declinà. Llavors Whitlam optà per una figura més neutra, la de John Kerr, el Justícia en Cap de Nova Gal·les del Sud. Kerr acceptà en comptar amb el suport tant del primer ministre Whitlam com del cap d’oposició Snedden. Tots dos prometeren Kerr de restablir-lo com a Justícia en Cap en acabar el seu mandat de cinc anys com a Governador General. Així que Kerr fou nomenat per la reina Elisabet II i jurà el càrrec l’11 de juliol del 1974.

El nou Senat va haver de debatre els sis decrets que havien motivat la dissolució anterior del Parlament. Per 29 vots contra 31 els sis decrets foren rebutjats. Llavors, d’acord amb la secció 57, Whitlam sol·licità Kerr la convocatòria d’una sessió conjunta de les dues cambres del Parlament per resoldre el conflicte. Aquesta sessió tingué lloc els dies 6 i 7 d’agost del 1974 i per 95 vots contra 92 els decrets foren aprovats. Això donava llum verda a reformes de Whitlam com la creació d’una companyia pública d’assegurances sanitàries.

La crisi econòmica mundial del 1973, però, constituïa una amenaça per a les reformes del govern Whitlam. Calia trobar diners per finançar-les. El desembre del 1974, Whitlam autoritzà al ministre de minerals i energia, Rex Connor de contraure un préstec de 4.000 milions de dòlars americans a través de la mediació d’un financer paquistanès, Tirath Khemlani, que presumia de contactes amb països àrabs exportadors de petroli, precisament els assenyalats com a responsables de la crisi mundial.

El febrer del 1975 s’obrí una crisi en el Senat. Whitlam decidí nomenar el senador laborista de Nova Gal·les del Sud, Lionel Murphy, com a membre del Tribunal Suprem d’Austràlia. Això implicava cobrir una plaça vacant en el Senat, cosa que correspondria fer al Parlament de Nova Gal·les del Sud, a proposta del seu primer ministre, el liberal Tom Lewis. Whitlam entenia que el substitut de Murphy seria escollit entre els laboristes, però Lewis al·legà que aquesta pràctica només s’aplicava en cas de mort o de renúncies per motius de salut. Així que Lewis proposà com a nou senador a l’independent Cleaver Bunton. D’aquesta manera, si bé els laboristes guanyaren 1 de les 7 posicions del Tribunal Suprem, perdien també 1 dels 29 senadors.

En el si de la Coalició i, particularment, del Partit Liberal, les coses tampoc no eren calmades. S’acusava Snedden d’ésser massa tou amb Whitlam. Així que es promogué la candidatura de Malcolm Fraser per a la direcció del Partit Liberal, que prosperà per 37 vots contra 27 el 21 de març.

El 28 de juny del 1975 se celebraren eleccions a la circumscripció de Bass (Tasmània) per cobrir la baixa del diputat laborista Lance Barnard. Barnard, estret col·laborador de Whitlam, havia renunciat a l’acta de diputat per ocupar l’ambaixada australiana a Suècia. El govern laborista australià havia manifestat la seva sintonia amb les polítiques del llavor primer ministre suec, Olof Palme. El cas és que les eleccions a Bass es giraren en contra els socialdemòcrates, i el candidat liberal, Kevin Newman resultà elegit amb un marge superior del 17%. És cert que els socialdemòcrates encara disposaven de majoria a la Cambra de Representants, però el colp era massa dur, més encara quan s’havia difós ja a la premsa el “Loan Affair” de Connor amb Khemlani.

El “Loan Affair” obligà al vice-primer ministre Jim Cairns de donar explicacions al Parlament. A això calia sumar l’escàndol per les relacions de Cairns, home casat de 61 anys, amb la seva secretària Junie Morosi, de 42. Whitlam destituí Cairns per tallar ambdós escàndols, i el substituí Frank Crean.

El 30 de juny, per acabar-ho d’adobar, es moria sobtadament a 64 anys el senador laborista Bertie Milliner, històric dirigent sindical de Queensland. S’entenia que en aquest cas el Parlament de Queensland nomenaria automàticament com a successor seu al membre següent de la llista laborista, Mal Colston. Però la coalició nacional-liberal plantà batalla, i el Parlament refusà en dues ocasions la candidatura de Colston. El primer ministre de Queensland, el membre del Country Party Joh Bjelke-Petersen, demanava els laboristes que triessin un altre candidat, ja que considerava Colston, un mestre d’escola de 37 anys que havia provocat un incendi en el curs d’una protesta laboral, indigne del càrrec. Els laboristes de Queensland no volien de cap manera presentar un altre candidat. Així que Bjelke-Petersen proposà com a candidat un sindicalista membre del Partit Laborista, Albert Field, també mestre d’escola, que formava part de l’oposició interna a Whitlam. Field fou elegit senador, expulsat del Partit Laborista, i una vegada més s’acreixia l’oposició en el Senat. De tota manera, els laboristes aconseguiren blocar la presa de possessió de Field, al·legant que aquest no havia comunicat el seu nomenament en el termini degut al Departament d’Educació de Queensland, i per tant es produïa una incompatibilitat en ésser funcionari. Això deixava el Senat amb una relació 30-29 en favor de l’oposició.

Per assolir la majoria en el Senat el govern Whitlam tenia un pla. Havia tirat endavant una llei perquè els territoris tinguessin representació en el Senat. Concretament, el Territori de la Capital Australiana i el Territori del Nord tindrien cadascun dos senadors. Aquesta llei fou recorreguda per l’oposició davant del Tribunal Suprem. Ara bé, el 10 d’octubre del 1975, amb l’empenta de Murphy, el Tribunal Suprem declarà vàlida la llei.

El 16 d’octubre del 1975, el Senat havia de debatre els decrets pressupostaris aprovats per la Cambra de Representants. El líder liberal, Fraser, no tenia decidit si blocar aquests decrets. Fer-ho podria provocar la dimissió de Whitlam, però també exposar-se a unes noves eleccions. D’altra banda, no fer-ho podria ser contraproduent, si les eleccions senatorials en els territoris atorgaven una majoria laborista en el Senat que deixaria camí obert al govern Whitlam, si més no fins a les eleccions senatorials parcials previstes per al juny del 1976.

El 13 d’octubre, el Herald de Melbourne publicà documents que mostraven que Khemlani havia mantingut contactes regulars amb Connor fins l’estiu del 1975. Atrapat en una mentida, Connor presentà la dimissió l’endemà. Això decidí Fraser al bloqueig pressupostari en el Senat. En una roda de premsa Fraser ho justificà doblement, d’una banda en la situació econòmica d’Austràlia i de l’altra en Loan Affair i altres escàndols. El cas és que les xifres de recessió econòmica (iniciada a mitjan 1974), de forta inflació, d’augment de l’atur i de dèficit comercial donaven la raó a Fraser. Les causes, però, eren externes a Austràlia: la crisi del petroli, l’entrada de Gran Bretanya a la CEE i la caiguda de la demanda exterior de productes australians. Fraser prometia una política de restricció salarial, de contenció de la despesa pública i de reestructuració econòmica (reconversió industrial).

El 15 d’octubre, el governador de Queensland, Colin Hannah, pronuncià unes dures paraules contra el Govern Whitlam, més pròpies de Bjelke-Petersen que no pas d’un càrrec de representació reial a qui se suposa una neutralitat política. Whitlam reaccionà trucant al Palau de Buckingham, sol·licitant que Hannah fou revocat no tant com a governador sinó com a possible governador-general en funcions en substitució de Kerr. Això generà un malentès, en el sentit que Kerr ho interpretà com una exploració per fer-lo destituir a ell i d’evitar que el seu lloc fos ocupat per Hannah. El dia 16 Whitlam i Kerr coincidiren en el decurs d’una entrevista amb el primer ministre de Malàisia, Tun Abdul Razak, i bescanviaren dures paraules que semblaven amenaces mútues de destitució.

El mateix dia 16, el Senat començà a debatre els decrets pressupostaris. L’endemà dia 17, la majoria opositora rebutjà aquests decrets, de forma que el Govern Whitlam es quedaria sense fons el 30 de novembre. Davant d’aquestes circumstàncies, Fraser defensà que Kerr podria destituir Whitlam a partir d’aquella data. El diputat liberal Bob Ellicott ho justificà dient que la Constitució facultava Kerr per comminar Whitlam a proposar la dissolució de la Cambra dels Representants o bé de totes dues cambres donat el bloqueig pressupostari. Si Whitlam no hi accedia, llavors Kerr podria optar per la destitució.

El diumenge 19, Kerr inicià el primer pas sol·licitant a Whitlam permís per consultar amb el President del Tribunal Suprem, Garfield Barwick sobre la crisi. Whitlam negà el permís i recordà que des de feia més de 60 anys, cap governador general havia consultat directament amb l’autoritat suprema judicial.

El dimarts 21, Kerr tornà trucar Whitlam sobre les declaracions d’Ellicott. En un principi tots dos coincidiren en el fet que el Governador General no podia destituir el Primer Ministre, però Kerr volia que aquesta opinió del Govern fos expressada formalment. D’altra banda, Kerr demanà Whitlam permís per entrevistar-se amb el cap de l’oposició, Fraser. Whitlam accedí, i la nit del dimarts Kerr i Fraser feren una trobada. Kerr consultà Fraser sobre si la posició de bloqueig dels nacional-liberals seria mantinguda o si seria revocada abans del 30 de novembre. Fraser no volgué aclarir-ho però si defensà l’opinió d’Ellicott segons la qual el Governador General podia destituir el Primer Ministre.

Mentrestant, alguns dirigents destacats de la coalició opositora, com l’exprimer ministre d’Austràlia del Sud, Thomas Playford, o el senador del mateix estat, Don Jessop, demanaven d’aixecar el bloqueig pressupostari, en considerar que la crisi política agreujava més la crisi econòmica. Per contrarestar aquestes posicions Fraser va recórrer a l’exprimer ministre Robert Menzies, que defensà la tàctica de bloqueig com a necessària per combatre les polítiques de Whitlam.

El 30 d’octubre, abans de la reunió del Consell Executiu, Kerr dinà amb Whitlam i amb el ministre de Treball i senador, Jim McClelland. Kerr sondejà Whitlam sobre una proposta de compromís. L’oposició aixecaria el bloqueig pressupostari si Whitlam renunciava a alterar la composició del senat amb eleccions parcials als territoris. Whitlam s’oposà a aquest compromís, ja que confiava que amb aquestes eleccions podria aconseguir la majoria a totes dues cambres. Aquesta intenció és la que feia que Whitlam no contemplés tampoc la possibilitat de convocar eleccions simultànies i completes per a les dues cambres.

Kerr, en tot moment, provà de recuperar la imatge de neutralitat davant Whitlam. Si perdia aquesta imatge, Whitlam podria optar per demanar a la Reina que destituís Kerr i designés un substitut. Kerr, a esquenes de Whitlam, tingué trobades amb membres del Tribunal Suprem, que li comunicaren per escrit que la Constitució facultava el Governador General per destituir el Primer Ministres en ocasions com la present.

El 9 de novembre, Fraser contactà Whitlam per iniciar unes negociacions entre govern i oposició. Acordaren una reunió en la Seu del Parlament per a les 9 del matí de dimarts 11 de novembre, pensant també que aquella seria la darrera data per convocar eleccions anticipades abans de Nadal. Els ministres i els principals dirigents de l’oposició, però, ja coincidiren abans la nit del 10 de novembre a Melbourne en ocasió del banquet organitzat pel batlle Ron Walker. Fins i tot en acabar el sopar, uns i altres volaren juntament a Canberra en l’avió governamental, on aterraren quan ja era mitja nit.

L’endemà a les 9 del matí tingué lloc una trobada entre Whitlam, acompanyat de Crean i del president de la Cambra de Representants, Fred Daly, amb Fraser, com a dirigent del Partit Liberal, i Doug Anthony, com a dirigent del Country Party. No arribaren a cap acord. Whitlam informà Fraser i Anthony que convocaria eleccions parcials al Senat pel 13 de desembre, i que no sotmetria a vot abans d’aquella data cap decret pressupostari. Fraser l’adverí que sense els decrets pressupostaris, el govern quedaria sense crèdits abans del dia 30, i que Kerr podria prendre mesures a partir d’aquella data.

Acabada la reunió, Whitlam trucà Kerr per preparar una reunió en la qual convocarien les eleccions parcials del Senat. Com que era 11 de novembre, el “Remebrance Day” en commemoració de l’armistici del 1918, la reunió quedà programada passat el mig dia, a les 13:00, a la residència oficial del Governador, Yarralumla. Whitlam tenia abans reunió de grup parlamentari, en la qual els comunicà la petició de celebrar eleccions parcials del Senat el 13 de desembre.

Kerr llavors contactà amb Fraser. Kerr posà al cap de l’oposició com a condicions per ésser nomenat Primer Ministre que es convoquessin eleccions completes a les dues cambres i que mentre la coalició no tingués la majoria a les dues cambres no emprengués cap iniciativa política. En accedir Fraser, Kerr el convocà a les 13.00.

Així doncs, sense saber-ho, Whitlam i Fraser eren convocats a la mateixa hora a Yarralumla. Fraser arribà primer. Whitlam no ho feu fins poc abans de les 13.00. El personal de Yarralumla havia dut Fraser a una sala d’espera, i deixà passar Whitlam directament a l’oficina de Kerr. No fou fins llavors que Kerr comunicà a Whitlam, que duia a la mà el decret de convocatòria d’eleccions parcials al Senat, que pensava aplicà la secció 64 de la Constitució i destituir-lo com a primer ministre. Acomiadat Whitlam, Kerr rebé Fraser, l’informà de la destitució de Whitlam, i li encarregà la formació d’un govern en funcions.

L’aplicació de la secció 64 de la Constitució fou un cas únic en la història constitucional d’Austràlia. A més, es dugué a terme amb tant de secret que en les primeres hores hi hagué una forta desorientació. El Senat aprovà els decrets pressupostaris mentre la Cambra de Representants aprovava, gràcies a la majoria laborista, una moció de censura a Fraser encara com a cap de l’oposició.

A la mateixa vegada, s’aplicà la secció 57, i el nou primer ministre Fraser convocà eleccions generals per al 13 de desembre. D’aquesta manera, aquella mateixa tarda se signà la dissolució de totes dues cambres.

El mateix 11 de novembre hi hagué manifestacions convocades pels laboristes a tot Austràlia. L’endemà, el Partit Laborista escrigué a la Reina perquè restaurés Whitlam com a primer ministre. La resposta no arribà fins el 17 de novembre, de la mà del secretari privat de la Reina, que bàsicament reiterà la competència del Governador General d’acord amb la Constitució.

De tota manera, la direcció del Partit Laborista no presentà una oposició ferma a la presa de possessió del Govern Fraser. El Partit Laborista se centrà en la convocatòria electoral i presentà la destitució de Whitlam com un argument electoral al seu favor. Aquesta attitud dels laboristes fou cabdal per evitar una escalada violenta. Cal dir, però, que durant la campanya es registraren tres lletres-bomba, adreçades respectivament a Bjelke-Petersen, a Kerr i a Fraser, de les quals les dues darreres foren interceptades abans d'arribar al destí, però la primera sí arribà a Brisbane i provocà ferides a dos empleats de l'oficina del primer ministre de Queensland.

El 24 de novembre començà la campanya electoral oficial. Whitlam la inicià al Festival Hall de Melbourne en el que qualificava l’11 de novembre com “el dia de la vergonya de Fraser – un dia que viurà en infàmia”. Aquesta estratègia electoral de denunciar el “colp” de Kerr i Fraser no funcionà gaire. Les enquestes anunciaven una victòria de la Coalició per nou punts.

La campanya electoral de la Coalició se centrà en la denúncia dels “Tres Anys Foscos” del Govern Whitlam, referint-se sobretot als escàndols governamentals.

Ni la Coalició ni el Partit Laborista entraren en gaire detall sobre el programa social i econòmic de govern. Només al final de la campanya, els laboristes començaren a parlar d’economia i advertir del que comportarien les receptes de Fraser.

És simptomàtic que Kerr comprés en aquelles dates un apartament a Sydney, donant gairebé per segur que els laboristes guanyarien les eleccions i que el cessarien com a Governador General.

Els resultats electorals del 13 de desembre, donaren una àmplia victòria a la Coalició en totes dues cambres. A la Cambra dels Representants, la Coalició aconseguí 91 escons, la xifra més nombrosa que mai havia assolit, repartits entre 68 del Liberal Party, 22 del National Country Party i 1 del Country Liberal Party. Els laboristes aconseguiren tan sols 36 escons.

En les eleccions del Senat, per primera vegada participaren els territoris. Això, però, no modificà els resultats gaire. La coalició obtingué 35 senadors, i els laboristes 27.

Aquests resultats electorals, d’alguna manera, ratificaren amb el vot popular la destitució de Whitlam i el nomenament de Fraser per part del Governador General Kerr. No obstant, al llarg dels anys, de manera recurrent, la crisi de l’11 de novembre del 1975 ha estat revisada des de diversos angles.

Kerr no conclogué el mandat de cinc anys, i renuncià el desembre del 1977. El primer ministre Fraser l’havia defensat dels atacs per part de l’oposició laborista, però aquesta defensa gairebé convertia Kerr en l’únic responsable de la decisió de l’11 de novembre del 1975. Kerr acabà per abandonar Austràlia, i residí a Londres durant uns anys. Quan es va morir a Sydney en el 1991, la família no anuncià el seu traspàs fins després d’haver-lo soterrat per tal que el govern laborista de llavors no pogués prendre la decisió de no atorgar-li (o d’atorgar-li) funerals d’estat. La figura de Kerr no tan sols resultava controvertida pels laboristes sinó també per elements conservadors que deploraven el desgast patit per la figura “virreial” arran de la crisi del 1975, i que sempre ha constituït un argument per als partidaris de la república.

Molts comentaristes australians, però, consideren que el veritable protagonista de la jornada de l’11 de novembre del 1975 és Fraser. Fraser resultà reelegit el 1977 i el 1980, però va perdre les eleccions del 1983, i es retirà de la política.

En el 40è aniversari de la crisi, la historiadora Jenny Hocking publicà un estudi sobre el rol que tingué el Príncep de Gal·les en la crisi. El setembre del 1975, Kerr havia escrit al Príncep Carles sobre la intenció de destituir Whitlam i que aquesta destitució podia impedir-la el propi Whitlam si sol·licitava a la reina la revocació de Kerr com a governador-general. El Príncep Carles li assegurà que la Reina no el destituiria com a governador general si hi havia pel mig un procés de destitució del primer ministre. Ja després de l’11 de novembre, el Príncep Carles escrigué una lletra a Kerr demanant-li coratge davant les mostres d’hostilitat per part de l’opinió pública ja que havia fet el correcte. En l’actualitat, Hocking prova en els tribunals d’accedir a la documentació de Kerr, i té com a advocat a Tony Whitlam, fill del primer ministre destituït el 1975. El llibre de Hocking (https://www.mup.com.au/books/the-dismissal-dossier-electronic-book-text) rebrà una nova revisió si s’accedeix a aquesta documentació, bo i més si la documentació confirma el rol de l’ambaixador americà a Canberra, Marshall Green, en el “colp del 1975”, o si realment l’Administració Carter tingué algun rol en aquella crisi.
Valora
Rànquings
  1. Els sindicats amenacen amb una vaga si Ensenyament no accepta que els docents recuperin l'horari lectiu anterior a les retallades
  2. Detingut un membre de la policia nacional espanyola per la mort d'una dona a Olot
  3. La majoria de mitjans censura la salutació feixista d'un simpatitzant del PP
  4. Un mosso d'esquadra és el primer testimoni del #judicifarsa que demana declarar en català
  5. El Front Republicà es presenta a Tarragona
  6. La CUP inicia els tràmits per la reversió de quatre centrals hidroelèctriques a la Vall Fosca
  7. Front Republicà comença la campanya a peu de carrer defensant l'1-O
  8. Celebració de l'efemèride de la proclamació el 14 d'abril de 1931 de la REPÚBLICA CATALANA pel President Francesc Macià
  9. L'independentisme es manifestarà l'1 de maig per una República catalana dels drets socials
  10. Comunicat del Triangle Blau Àustria en motiu del traspàs de la Neus Català
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid