Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El conflicte català i l'esquerra internacionalista
23/04/2018 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

L’independentisme català sembla haver entrat en una fase d’aturada o de clar retrocés. Però com que és necessari com a factor d’unificació per al nacionalisme-estatalisme espanyol i per a les forces conservadores que se n’alimenten, mediàticament es presenta la fase actual com una de radicalització de l’independentisme. D’ací tot el discurs sobre els perills dels CDRs, del M.I.C., o de qui sigui, i de presentar qualsevol acte minúscul dels grups majoritaris del Parlament de Catalunya com una rebel·lió cruenta, cosa que alhora afavoreix el curs repressiu.

La irrellevància de l’esquerra socialista en un bàndol, en l’altre i fins en l’espai equidistant, queda manifesta per les actituds generals de seguidisme o de contemplacionisme, segons la voluntat més o menys activista activista de cada grupuscle. En l’independentisme qui domina de fet el panorama polític són les posicions nacional-liberals o social-liberals, mentre que en el “contraindependentisme” domina l’esperit liberal-conservador o nacional-liberal.

De totes maneres, els arguments típics de l’esquerra tenen una certa influència, i són co-optats per cada dreta d’acord amb les seves necessitats. D’ací les acusacions creuades de “classisme”, d’“etnicisme”, de “supremacisme”, d’“autoritarisme”, l’origen de les quals podem remuntar a posicions d’esquerres.

El fonament d’aquestes i altres etiquetes típicament d’esquerres se sol cercar en analogies històriques o geogràfiques que són sobreimposades a la realitat concreta de l’ara i l’ací. Això es manifesta en el recurs a citacions dels clàssics de l’esquerra, que si Marx, que si Engels, que si Luxemburg, que si Lenin, que si Trotski, que si Stalin, que si Mao, però també que si Nin, que si Comorera, que si l’altre o el de més enllà. Hom repassa les revolucions del segle XIX i les anades i tornades del segle XX, tant en el marc hispànic com en altres marcs geogràfics (francès, rus, alemany, italià, etc.). Aquesta categorització basada en arquetips segurament faria tremolar de dolor qualsevol dialèctic del passat, però és el que hi ha. Calen missatges senzills i que no siguin massa equívocs.

Posem un exemple. El Partit Obrer Revolucionari, amb la publicació l’Aurora, ha combinat la defensa de marcs unitaris de l’esquerra (començant per EUiA) amb l’assumpció de tesis sobiranistes. Això s’expressà particularment en la X Legislatura del Parlament de Catalunya (2012-2015), en la qual David Companyon fou secretari quart de la Mesa. En les eleccions del 25 de novembre del 2012, marcades per la vaga general del dia 14 i per la manifestació massiva “Catalunya, nou estat d’Europa” de l’Onze de Setembre, ICV-EUiA hi havia acudit amb el lema “I tant si podem! Dret a decidir sí. Drets socials també!”, acompanyat d’una precampanya de “Catalonia is not CiU”. La militància del POR participava en l’onada de mobilitzacions socials del període. El desembre del 2013, ICV-EUiA participà juntament amb CiU, ERC i la CUP en la definició d’una consulta sobre la independència, amb pregunta doble. La consulta fou fixada el 9 de novembre del 2014, i el 28 de setembre, “L’Aurora” publicava un text a la seva versió digital titulat “Trotski i la República Catalana” (http://www.netpor.org/?p=704).

El text era una reproducció de l’article que Pelai Pagès havia publicat a l’Avenç (https://www.lavenc.cat/index.php/cat/revistes/L-Avenc/404/Mirador/Documents/Trotski-i-la-Republica-catalana). Políticament, el nom de Pagès s’associa al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) durant el període de transició, en la conclusió del qual aquesta formació, ja dissolta, quedà associada a les esquerres d’alliberament nacional de les nacions perifèriques de la Península.

En aquest article, Pagès feia una traducció des del francès d’un text inclòs a l’edició de les Obres Completes de Trotski que va fer Paris EDI el 1979. El text francès del 1979 és traducció d’un text anglès custodiat als Arxius James P. Cannon de la Biblioteca d’Història Social de Nova York. Aquest text anglès provenia dels arxius de la Communist League of America, dins d’un dossier datat del 1934. El text probablement era una lletra que Trotski adreçava al Secretariat Internacional. El text en anglès, ell mateix una traducció de l’original rus redactat per Trotski, ja perdut, no arribà mai a publicar-se ni, probablement, arribà a mans dels destinataris finals, els militants proletaris de Catalunya i Espanya.

La lletra de Trotski, de l’estiu del 1934, parla del “conflicte català” i de les “tasques del proletariat”, i ho fa en set punts:

1) “Catalunya representa avui la més forta posició de les forces defensives front a la reacció espanyola i al perill feixista”. “L’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola”.

2) “Aquest desenvolupament és impossible mentre el proletariat català no hagi aconseguit encapçalar el combat defensiu contra el govern central reaccionari de Madrid”. “La política seguidista de Maurín respecte de la petita burgesia catalana és adoptada pels nostres camarades dins l’Aliança Obrera de Catalunya”.

3) “Una resistència victoriosa només es pot concebre si mobilitza totes les forces de les masses”. “És d’una importància decisiva que l’avanguarda proletària expliqui des d’ara mateix a les masses obreres i camperoles de la resta d’Espanya que la victòria o la derrota de la resistència catalana determinarà igualment la seva pròpia victòria i derrota”.

4) “Catalunya pot esdevenir l’eix de la revolució espanyola. La presa de la direcció a Catalunya ha d’ésser la base de la nostra política a Espanya”.

5) “Els nostres camarades han de fonamentar el seu gir per sobre de tot en el següent: han de fer agitació (tant des de la seva organització com des de l’Aliança Obrera) a favor de la proclamació d’una república catalana independent”.

6) “Degut a la seves profundes divisions internes que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per ell sol la independència de Catalunya. Però pot i deu cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la del govern petit burgès de l’Esquerra”.

7) “El proletariat no només ha de posar al davant les reivindicacions democràtiques per a ell mateix i a més de les seves pròpies reivindicacions de classe, sinó que també ha d’incorporar totes les reivindicacions específiques dels pagesos i de les masses petit burgeses a les reivindicacions anteriors”.

 Pagès contextualitzava en aquest article la lletra de Trotski, repassant els moviments fets durant la primavera del 1934 per l’Aliança Obrera catalana. Insistia particularment, en el seu article, a l’Avenç, en les recomanacions d’independència de classe i d’assumpció del protagonisme de la classe obrera.

És fàcil atribuir, molt en la línia de Trotski, el fracàs de la revolució d’octubre del 1934 als factors subjectius, és a dir a la direcció política de la classe obrera. Els “bolxevics leninistes”, al capdavall, s’havien de moure entre la insignificància numèrica i el perill de veure’s arrossegats en les seves coalicions amb els “centristes” de Maurín, les quals, altrament, també eren minoritàries entre la classe obrera combativa, més influïda per l’anarcosindicalisme o per la socialdemocràcia, segons els rams o les regions. Però també cal no menystindre la rellevància de la qüestió nacional. Defensar un “Estat Català” comportava objectivament un isolament respecte de la resta de la classe obrera espanyola, i no defensar-lo comportava objectivament deixar en mans d’ERC la representació dels drets democràtics i nacionals.

Vuitanta anys després, l’analogia cursava de manera implícita en l’article de Pagès.

I vuitanta-tres anys després, podem llegir textos que encaren la problemàtica des de diferents perspectives però que han de fer referència a la intersecció entre la territorialitat i la lluita de classes.

 El 30 de març, Lluita Internacionalista va fer una declaració, titulada “Aturem la repressió: cal un pla de lluita i organitzar una nova vaga general” (http://luchainternacionalista.org/spip.php?article3292):

“La lluita per la República la guanyarem si intentem per tots els mitjans que no quedi aïllada, i si fem de la solidaritat amb la resta de poble de l’Estat i internacional una constant (...) La lluita per la República Catalana és la lluita contra el règim del 78 que oprimeix tots els pobles i treballadors/es de l’estat”.

Però, a més, de la qüestió de la solidaritat entre territoris, la declaració també ha de fer referència a l’oposició que té la República Catalana entre les classes populars:

“És des d’una actitud compromesa amb les classes populars que cal denunciar Ciutadans en el cinturó industrial davant un sector de la classe obrera que els va votar, perquè darrera la bandera monàrquica volen ocultar que són l’instrument de l’Ibex 35 i les polítiques per atacar les classes populars”.

Lluita Internacionalista és un exemple d’organització que s’ha declarat partidària d’una República Catalana independent. Aquesta posició la situa a les antípodes d’organitzacions trotsquistes que consideren aquesta República Catalana independent com una consigna reaccionària. En aquest punt trobem el Comitè Internacional de la Quarta Internacional (ICFI), que en el seu moment va demanar el vot “NO” en el referèndum de l’1 d’octubre.

La secció alemanya de l’ICFI, el Sozialistische Gleicheitspartei (SGP) emetia, de totes maneres, un comunicat el 26 de març (http://www.wsws.org/en/articles/2018/03/26/puig-m26.html) en el que exigia a les autoritats alemanyes l’alliberament immediat de Carles Puigdemont. El comunicat afirmava:

“La gran coalició d’Alemanya dóna suport al govern espanyol perquè és del tot d’acord amb el seu objectiu de reprimir tota oposició social i política. L’enfortiment de la policia, l’expansió dels serveis d’intel·ligència i la transformació d’Europa en una fortalesa enormement armada constitueix una porció substancial de l’acord de coalició assolit entre els partits socialdemòcrata i conservador d’Alemanya”.

Des d’aquesta perspectiva, i assenyalant sempre el caràcter burgès del separatisme català, la repressió contra l’independentisme és contemplada en el marc de la consolidació d’un estat policial, no només a Espanya, sinó a tot Europa:

“La crisi catalana és utilitzada per criminalitzar tota oposició política i social en unes condicions d’intensificació de la lluita de classes”, com assenyalen Alejandro López i Paul Mitchel en un article a WSWS.org del 4 d’abril (http://www.wsws.org/en/articles/2018/04/04/cata-a04.html). Contra això, proposen un “moviment unificat de classe obrera”, una “lluita política comuna” a tot Espanya, que inclogui als obrers de llengua espanyola i de llengua catalana de Catalunya, i que tingui com a objectiu combatre tot l’aparell de l’estat capitalista.

Si per a la LI la República Catalana és un objectiu en ell mateix, i per a l’ICFI el que cal és un front comú de classe pels drets polítics que identifiqui la repressió contra el moviment independentista català com un pretext per a imposar l’estat policia, existeix encara una tercera posició. Aquesta tercera posició no sols no contempla la República Catalana com un objectiu desitjable, sinó que contempla la preservació de la unitat estatal d’Espanya com a element necessari per a la classe obrera. Així Joan Arnau, en un article a De Verdad del 26 de març (http://deverdaddigital.com/articulo/22408/el-post-proces-ya-ha-comenzado) deia:

“Ara criden a ‘un front unitari de tots els demòcrates contra la repressió’ i a ‘un govern transversal del catalanisme’... encapçalat pels mateixos que executaren les retallades, es lucraren de la corrupció del 3% i intentaren d’imposar la independència, no contra Madrid sinó contra la majoria dels catalans. No podem permetre que es presenti com a víctimes a les elits del procés i com a botxins els qui defensen la unitat. Dividir i enfrontar a la població, a Catalunya i al conjunt d’Espanya, contribueix a canviar el centre d’atenció des de les qüestions socials (les pensions, etc.) al ‘cas català’. Quelcom que no tan sols protegeix les elits independentistes, sinó que també beneficia al govern de Rajoy”.

La posada en llibertat sota fiança de Puigdemont era alhora llegida per Arnau en clau d'intereferència de l'imperialisme alemany per revitalitzar el Procés (http://deverdaddigital.com/articulo/22429/peligro-alemania-hurga-en-el-proces). Mentrestant, Ulrich Rippert relativitzava aquesta decisió (http://www.wsws.org/en/articles/2018/04/07/puig-a07.html) i insistia en què el cas Puigdemont a Alemanya serviria per empènyer més en la direcció de repressió dretana de qualsevol forma d'oposició, resistència i protesta. L'advertiment de Rippert també valia per a Espanya, com es demostrà la setmana del 9 d'abril, quan l'Audiència Nacional intentà encolomar càrrecs de terrorisme contra dos "dirigents" dels Comitès de Defensa de la República del Baix Llobregat.

La pràctica internacionalista es manifestà, altrament, l'11 d'abril a Buenos Aires en forma d'un "Cataluñazo" organitzat pel Movimiento Socialista de los Trabajadores (MST) amb motiu de la visita a Argentina de Mariano Rajoy (https://mst.org.ar/2018/04/11/catalunazo-rajoy-bodart-macri-le-rinde-pleitesia-lo-repudiamos/). L'MST pertany a la mateix corrent internacionalista que la LI.

La presència de Puigdemont a Berlín, també ha forçat a Die Linke a adoptar un paper actiu sobre la "qüestió catalana", com manifestaven els mots d'Andrej Hunko del passat 6 d'abril (https://www.linksfraktion.de/presse/pressemitteilungen/detail/puigdemont-entscheidung-ist-ohrfeige-fuer-berlin-und-madrid/).

En aquests dies, Lucha de Clases, la secció espanyola del Corrent Marxista Internacional, feia una crida següent:

"Sense renuncia als objectius i al propi programa de cadascú, l'esquerra independentista catalana, l'esquerra espanyola, i tots els progressistes i demòcrates consegüents del conjunt de l'Estat, han d'organitzar un front únic de lluita contra la repressió i la defensa dels drets democràtics" (http://luchadeclases.org/2662-por-un-frente-antirrepresivo-republicano-en-catalunya-y-el-estado-espanol-fuera-el-regimen-del-78-huelga-general.html#.WtHa0_a87uA.twitter)

Els punts comuns d'aquest "front antirepressiu republicà" eren la retirada de l'article 155, la llibertat de tots els presos polítics, i la superació del "règim del 78". La manifestació del 15 d'abril a Barcelona de l'Espai de Democràcia i Convivència (http://www.democraciaiconvivencia.cat/) fou una expressió parcial d'aquest programa de "front comú". 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid