El febrer del 1918, fa 100 anys, la guerra encara semblava igualada en una estratègia mútua de victòria per desgast lent de les reserves de l’enemic. A Rússia, el primer de febrer es creava l’Exèrcit Vermell, com a enquadrament de les milícies obreres i de les unitats militars addictes al nou govern soviètic. “Pau sense annexions ni indemnitzacions sota la base de l’autodeterminació dels pobles” havia estat el programa de la Revolució del 1917, i ara la guerra imperialista es tornava ja a Finlàndia una guerra revolucionària. Seguint les passes de Finlàndia, que ho havia fet el juliol del 1917, el 22 de gener del 1918 proclamava la independència Ucraïna i el 24 de febrer ho feia Estònia i el Caucàs. Els governs de diferents signe polític que en derivaven cercaven la pau amb les Potències Centrals per tal de centrar-se en els diferents objectius nacionals i de classe. Així, Alemanya aconseguiria a començament de març desmantellar el Front Oriental signant la pau amb la Rússia Soviètica i amb Romania.
En altres fronts, l’Entente avançava, com a Palestina, amb la conquesta de Jericó el 21 de febrer. Però en el Front Occidental les línies eren establertes i la guerra aèria adquiria rellevància en les maniobres de desmoralització i de desgast: els alemanys bombardaven París l’1 de febrer produint-hi 45 morts, i l’aviació francesa bombardava Mannheim el 19 de febrer.
Fet i fet, la promesa de “pau sense annexions ni indemnitzacions” no era pas exclusiva del Partit Bolxevic. L’Imperi Alemany prometia respectar la voluntat dels pobles ocupats una vegada acabada la guerra. Pel que fa als aliats, el President nord-americà Woodrow Wilson havia enumerat el mes de gener 14 punts per a la Pau:
1) Publicació de totes les negociacions i de tots els tractats de pau.
2) Llibertat de navegació en les aigües internacionals.
3) Llibertat de comerç entre totes les nacions amants de la pau
4) Limitació garantida dels armaments
5) Regulació imparcial de totes les pretensions colonials
6) Evacuació de tot el territori rus i regulació internacional dels seus problemes interns
7) Evacuació i restabliment de la sobirania de Bèlgica
8) Alliberament de França, país al qual cal retornar Alsàcia-Lorena i pagar-li reparacions de guerra
9) Rectificació de les fronteres italianes, respectant els límits entre nacionalitats
10) Independència dels pobles de l’Imperi Austro-Hongarès
11) Evacuació de Romania, Sèrbia i Montenegro, i lliure accés de Sèrbia al mar
12) Limitació de l’Imperi Otomà al territori turc
13) Creació d’un estat lliure polonès
14) Fundació de la Societat de les Nacions
Ara que Lenin era el President del Sovnarkom i que Trotski n’era, en tant que Comissari d’Afers Exteriors, el màxim responsable de l’organització de l’Exèrcit Vermell, els tocava de dur a la pràctica des d’una posició de poder allò que havien escrit des de l’exili o ja a Rússia abans de la Revolució d’Octubre. Diferències de posició que a la Conferència de Zimmerwald, el 1915, podien semblar una qüestió menor quan la prioritat era fer front al social-imperialisme i al social-xovinisme en què havia caigut la Segona Internacional, ara prenien gran rellevància.
L’agost del 1915, Lenin s’havia ocupat de la consigna dels “Estats Units d’Europa” (https://www.marxists.org/catala/lenin/1915/08/10a.htm). L’expressió havia circulat ja a mitjan del segle XIX, i entre els il·lustres propugnadors hi havia hagut Giusseppe Mazzini (que havia arribat a promoure una Giovine Europa en el 1834 com a extensió de la Giovine Italia) i Victor Hugo (que l’havia esmentada en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a París en el 1849). Els “Estats Units d’Europa”, doncs, havien estat proposats pels qui no amagaven la seva admiració pels Estats Units d’Amèrica com a model de república democràtica. El 1915, la Conferència de Grups de l’Exterior del Partit Bolxevic havia considerat la consigna dels Estats Units d’Europa com la consigna política més immediata. Com els seus predecessors, s’havia coincidit que això passava per uns Estats Units d’Europa republicans i per l’enderrocament revolucionari de les monarquies alemanya, austríaca i russa. L’adopció de la consigna, però, fou ajornada ja que hom temia que aquesta consigna política, sense una consideració de l’aspecte econòmic, podia amagar o afeblir la consigna de la revolució socialista. Lenin no veia clar aquest ajornament:
“Les transformacions polítiques en una direcció realment democràtica i, més encara, les revolucions polítiques, de cap manera, mai, sota cap condició, ni amaguen ni afebleixen la consigna de la revolució socialista. Al contrari, sempre s’hi apropen, n’amplien la base, impliquen en la lluita socialista noves capes de la petita burgesia i de les masses semi-proletàries”.
Dit això, Lenin concedia que:
“Des del punt de vista de les condicions econòmiques de l’imperialisme, és a dir, de l’exportació de capitals i de la unió del món de les potències colonials ‘avançades’ i ‘civilitzades’, els Estats Units d’Europa, sota el capitalisme, o són impossibles o són reaccionaris [...] Els Estats Units d’Europa, sota el capitalisme, equivalen a un acord per repartir-se les colònies [...] i tan sols són possibles per aplegar-se en la tasca de reprimir el socialisme a Europa, de protegir les colònies contra Japó i Amèrica”.
En aquest darrer sentit, Lenin adverteix que una Europa en una situació d’estagnació econòmica podria veure en l’organització d’uns Estats Units d’Europa una eina reaccionària per aturar el desenvolupament més ràpid dels Estats Units d’Amèrica. A més, en tant que la causa de la democràcia i la causa del socialisme ja no s’associen únicament amb Europa, Lenin concloïa:
“Els Estats Units del món (per comptes d’Europa) són la forma estatal de l’associació i de la llibertat de les nacionals que nosaltres vinculem al socialisme – si bé la victòria completa del comunisme suposarà la desaparició final de tots els estats, inclosos els democràtics. Com a consigna independent, la consigna dels Estats Units del món, però, amb prou feines seria la correcta, primer perquè es barreja amb el socialisme; segon, perquè podria induir a la interpretació errònia de la impossibilitat d’una victòria del socialisme en un sol país i també de les relacions d’aquest país amb la resta”.
Encara que per raons diferents, els bolxevics coincidiren en la inconveniència de la consigna dels Estats Units d’Europa.
El maig del 1917, Trotski, que no ingressaria en el partit bolxevic fins el mes d’agost havia elaborat “un programa de la pau” (https://www.marxists.org/francais/trotsky/oeuvres/1917/05/lt19170500.htm) en resposta al programa declarat del Govern Provisional Rus abans citat (“pau sense annexions, sense indemnitzacions de guerra i amb la garantia del dret d’autodeterminació nacional”). Per Trotski “la unió econòmica i política d’Europa és la base indispensable de la possibilitat de l’autodeterminació nacional”. O, dit d’una altra manera, “el dret d’autodeterminació no prendrà consistència més que sota les condicions d’una República Federativa Europea”. El raonament és simple: la independència nacional dels petits pobles balcànics (serbis, grecs, búlgars, etc.) havia d’ésser complementada amb una “República Federativa Balcànica”, i els diferents repúbliques regionals havien de convergir en una república continental.
Segons Trotski aquesta consigna d’una democràcia federativa és purament proletària en tant que la supressió de l’aparell duaner no és possible sota el domini de les classes capitalistes i agràries:
“La burgesia financera i industrial hongaresa s’oposa a la unió econòmica amb l’Àustria força més desenvolupada en el sistema capitalista. La burgesia austrohongaresa és hostil a una Unió Duanera amb l’Alemanya molt més forta. Els agraristes alemanys no consentiran mai voluntàriament la supressió de les taxes sobre el blat. Que els interessos econòmics de les classes posseïdores dels Imperis Centrals no s’harmonitzen fàcilment amb els dels capitalistes anglofrancrussos, ho demostra eloqüentment la guerra actual [...] Una unió econòmica europea realitzada des de dalt no és més que pura utopia. No podria tractar-se més que semimesures i compromisos parcials”.
Així doncs, pel Trotski de maig del 1917, “Els Estats Units d’Europa, sense monarquia, sense exèrcit permanent i sense diplomàcia secreta” és la clàusula més important del programa de pau proletari.
Ara bé, Trotski era conscient que els “Estats Units d’Europa Central” feien part, fins i tot abans de la guerra, del vocabulari dels imperialistes alemanys:
“Si els exèrcits alemanys haguessin assolit una victòria decisiva, descomptada al principi de la guerra, l’imperialisme alemany hauria fet la temptativa gegantina de realitzar l’aliança duanera i militar dels estats europeus, fet d’extorsions i compromís que haurien furtat tot caràcter progressiu al mercat europeu”.
En cas que s’arribés a fer una unió d’aquestes característiques, Trotski considerava que la consigna no podia ésser “l’esclat de la unió europea nuada i el retorn dels pobles a l’aïllament nacional” amb “restabliment de duanes autònomes, de monedes nacionals, de codi social nacional”, sinó la destrucció de la forma antidemocràtica d’aquesta Unió.
Trotski també encara en aquest moment la qüestió abans referida de “Per què la unificació d’Europa i no del món sencer?”. Hi respon:
“Europa no és sols un apel·latiu geogràfic sinó una col·lectivitat econòmica i de cultura històrica. La revolució europea no ha d’esperar la revolució en Àsia i en Àfrica, no tan sols en Amèrica i Austràlia. Una revolució victoriosa en Rússia o en Anglaterra és impensable sense una revolució en Alemanya i viceversa. Hom anomena la guerra com a mundial però, fins i tot amb la intervenció dels EUA, és, malgrat tot, europea. Els problemes revolucionaris resten plantejats al proletariat europeu”.
La victòria dels aliats occidentals en la Primera Guerra Mundial va fer que la consigna dels Estats Units d’Europa aparegués de manera recurrent ja no tan sols associada a moviments radicals. El moment més conegut és quan l’expressa Aristide Briand el 1929 davant de l’Assemblea de la Societat de Nacions.
La consigna quedà, però, en tan sols en consigna. Durant la Segona Guerra Mundial, com ja havia passat en la primera, els aliats occidentals discutiren la possibilitat de formar unions estatals, i el gabinet de guerra britànic el 16 de juny del 1940 per tal d’evitar que França signés l’armistici amb Alemanya arribà a aprovar una Declaració d’Unió que deia:
“França i Gran Bretanya ja no seran dues nacions, sinó una Unió Franco-Britànica. La constitució de la Unió fornirà òrgans conjunts de defensa, política exterior, finances i economia. Tot ciutadà de França gaudirà immediatament de la ciutadania de Gran Bretanya, i tot subjecte britànic esdevindrà ciutadà de França”.
I, com en la guerra anterior, l’imperialisme alemany feia la seva “proposta” de Nou Ordre d’Europa.
Entre mig hi havia propostes radicals, com la redactada per Altiero Spinelli i Ernesto Rossi mentre eren internats a l’Illa de Ventotene: “Per una Europa lliure i unida” (http://www.federalists.eu/uef/library/books/the-ventotene-manifesto/). En aquest manifest s’enumeraven els obstacles per a l’organització racional dels Estats Units d’Europea, entre les quals s’esmentaven particularment els estats dinàstics, de manera que aquests Estats Units d’Europa “tan sols es poden basar en la constitució republicana dels països federats”.
El manifest de Ventotene concebia els Estats Units d’Europa com una etapa prèvia al moment futur que “tots els pobles que constitueixen la humanitat s’incloguin en un marc únic”, alhora que reconeixent que “la Federació Europea és l’única garantia concebible que les relacions amb els pobles americans i asiàtics es treballaren damunt la base de la cooperació pacífica”.
Acabada la guerra, de nou es repetiren les declaracions en favor d’uns Estats Units d’Europa. El 19 de setembre del 1946, en la Universitat de Zuric, Winston Churchill, relegat a l’oposició des de feina un any deia:
“Hem de construir una mena d’Estats Units d’Europa. És l’única forma que centenars de milions de treballadors seran capaços de recuperar la simple joia i esperança que fan que pagui la pena viure”.
En els darrers setanta anys, els Estats Units d’Europa han pres forma en una constel·lació d’organitzacions supranacionals (https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/3c/Supranational_European_Bodies-en.png): Consell d’Europa, Àrea Econòmica Europea, Unió Europea, Eurozona, Àrea Schengen, Unió Duanera, etc. Geopolíticament, la desaparició del Pacte de Varsòvia, ha enganxat aquestes estructures, amb una intersecció considerable, a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). En els darrers anys la crisi econòmica del 2008 ha cursat en una crisi geopolítica manifestada en un agreujament de les tensions entre els grups de poder del subcontinent europeu. Això s’ha expressat en la decisió dels Regne Unit d’abandonar la Unió Europea, i en les tensions dels organismes comunitaris amb Polònia i Hongria. El moviment de crisi i de disgregació és contrarestat amb un autoritarisme d’extrem. Cada contesa electoral ara és vista com un xoc entre el populisme de dretes i l’elitisme de centre, referit el primer com a euroescèptic o euròfob i el segon com a europeista o pro-occidental.
“Què vol aquesta tropa? Un nou estat d’Europa” era la consigna de l’Assemblea Nacional Catalana en les grans Diades dels anys centrals d’aquesta dècada. El marc europeu semblava oferir la possibilitat d’exercir l’autodeterminació amb la mateixa manca de traumatisme amb la que es fusionen municipis o es divideixen comarques. Però en la polaritat que abans hem descrit, l’aparell polític i diplomàtic del Regne d’Espanya ha reeixit completament a arrenglerar-se amb l’elitisme de centre, descol·locant l’independentisme català pro-Unió Europea.
La contraposició entre populismes dretans i xovinismes i el neodespotisme il·lustrat deixa descol·locada en general totes les posicions progressives.
John O’Mahony, escrivint per a Workers’ Liberty en el 2002 (http://www.workersliberty.org/story/2017-07-26/how-bourgeoisie-united-europe) definia la Unió Europea com “un gran càrtel, que confronta els països subdesenvolupats com a predador i confronta els obrers migrants de fora dels seus murs com a ‘Europa Fortalessa” i que això “ultratja l’esperit fins i tot d’una democràcia liberal seriosa, per no parlar del socialisme internacional”. Alhora constatava que “Europa és més unida que en qualsevol època des de l’ensorrament de l’Imperi Romà Occidenta fa 1500 anys” i que la situació actual és “molt millor que l’antiga Europa de nacions separades, sovint hostils i de vegades bel·ligerants”. Reprenent la idea de Trotski concloïa:
“Ara hi com mai abans una base per a la unió de la classe obrera pet tot Europa; per a una lluita de la classe treballadora d’abast europeu per crear uns Estats Units d’Europa democràtics i socialistes”.
En les darreres eleccions europees, el Partit de la Igualtat Socialista, que presentava candidats a Alemanya i a Gran Bretanya, féu un comunicat titulat “Contra la Unió Europea, pels Estats Units Socialistes d’Europa” (https://www.wsws.org/en/articles/2014/01/10/elec-j10.html):
“Volem mobilitzar un moviment polític i social de masses de la classe obrera europea contra el gran capital, els seus partits i els seus governs. No defensem la reforma del capitalisme, sinó la lluita pel seu enderrocament. Refusem la Unió Europea i totes les seves institucions antidemocràtiques, inclòs el Parlament Europeu. Ens oposem a tota forma de xovinisme anti-immigrant, racisme i nacionalisme, incloent la defensa del separatisme a Catalunya, Itàlia del Nord, Bèlgica i Escòcia que tan sols sembla divisions addicionals entre obrers en una època que la lluita unida contra l’enemic comú és essencial. El nostre objectiu és l’establiment dels Estats Units Socialistes d’Europa”.
La solució federal als problemes nacionals ha estat una constant en la literatura i la pràctica socialistes. Les formulacions austromarxistes sobre una reorganització federal dels pobles integrats en l’Imperi Austro-Hongarès trobaren expressió, certament amb adaptacions, en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, la República Socialista Federal de Iugoslàvia i la República Socialista Txecoslovaca. La construcció d’uns Estats Units Socialistes d’Europa, en l’esquema més senzill, consisteix en l’establiment de governs obrers en cadascun dels països, sense entretindre’s en redissenyar fronteres. És simptomàtic que, mentre que el Partit de la Igualtat Social defensà el “no” en el referèndum sobre la independència d’Escòcia (https://www.wsws.org/en/articles/2014/06/21/scot-j21.html), amb la consigna de lluitar per a una Bretanya socialista, defensés un boicot actiu en el referèndum sobre la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea (https://www.wsws.org/en/articles/2016/02/29/pers-f29.html). Un boicot actiu en el referèndum sobre Escòcia hauria estat interpretat com un signe d’indiferentisme o accidentalisme sobre si és l’Escòcia Socialista o la Gran Bretanya Socialista la que ha d’integrar-se en els Estats Units Socialistes d’Europa. Ara bé, per la mateixa raó que no hi havia problema en defensar el “no” en el referèndum del 2014 perquè això es pogués interpretar com una validació del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, tampoc no hi hauria d’haver hagut problema perquè s’interpretés el “no” del 2016 com un suport a la Unió Europea.
El darrer punt de la Declaració Política de Principis del PSAN també es dedicava a la qüestió de “la comunitat dels estats socialistes europeus”:
“El PSAN considera que l’organització en el pla nacional de la propietat social dels mitjans de producció i de l’apropiació social d’aquesta producció està en contradicció amb el caràcter mundial de la producció, de manera que l’estat socialista és solament una etapa necessària en la construcció de la societat comunista la qual no serà realitzada si no és internacionalment, tant econòmicament com política. El PSAN considera, doncs, que l’Estat Socialista dels Països Catalans ha de tenir com a objectiu el desenvolupament de les condicions de progressiva coordinació i integració econòmica, social i política dels països socialistes. En aquest sentit, el PSAN creu necessària la creació d’una comunitat política i econòmica europea constituïda a partir dels estats socialistes de les nacions reals i sobre la base del respecte mutu entre elles”.
La referència a les “nacions reals” ens retorna a la problemàtica de com s’autodeterminen aquestes nacions reals. Una resposta és assenyalar que aquestes nacions reals ja s’han determinat, i que és amb elles que cal avançar. Amb motiu de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, per exemple, WSWS defensava (https://www.wsws.org/en/articles/2017/12/23/cata-d23.html):
“Contra tots els intents d’enfrontar els obrers de llengua espanyola i de llengua catalans els uns amb els altres, cal avançar la lluita per al poder de la classe treballadora, l’expropiació de l’aristocràcia financera, i la construcció d’un estat obrer a Espanya com a part dels Estats Units Socialistes d’Europa”.
Davant d’aquesta posició hom podria assenyalar la “voluntat” de la població afectada per un conflicte de delimitacions nacionals. Però assumir els resultats del 21D com a expressió d’una nació del Principat implica també apartar-se de la idea de “nació real” per adoptar una formulació regionalista, és a dir a caure en una “distorsió o confusió d’índole estratègica”.
Ara mateix, un Estat Socialista Català en el marc dels Estats Units Socialistes d’Europa seria vist com un caprici nacionalista, però el mateix hom podria dir d’un Estat Socialista Espanyol que de totes totes hagués d’incloure el territori de la proclamada República de Catalunya. Fins i tot l’adopció d’una República Socialista Europea de caràcter unitari no disminuiria la tensió resultant de fixar fronteres internes purament administratives.
Si les fronteres internes ja són una qüestió divisiva per als Estats Units Socialistes d’Europa no ho són pas menys les fronteres externes. El límit oriental de qualsevol projecte europeu és tan arbitrari com arbitrària és la divisió del continent eurasiàtic. Per als països de l’Europa mediterrània, per molta europeïtat que se’ls suposi, l’esquema europeu els deixa en una perifèria, cosa que no els passaria en un esquema mediterrani.
