Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’anarquisme de Teresa Claramunt
26/06/2018 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

El concepte de memòria històrica que s’ha gastat des de les institucions en les darreres dècades obeeix a la visió presentista d’una esquerra autoritària, burocràtica, localista i paternalista. Gairebé es tracta de complementar amb “memòria” la història oficial, la història dels prohoms i de les seves institucions. La finalitat reparadora, teòricament, consisteix en rescatar de l’oblit figures reprimides o silenciades, però a la pràctica aquest rescat el que cerca reparar més aviat és el descrèdit del relat històric oficial.

Per exemple, el 30 d’octubre del 1985, l’Ajuntament de Sabadell dedicà a la “teixidora i dirigent anarcosindicalista” Teresa Claramunt (1862-1931) un carrer del barri de Campoamor. El carrer s’havia dit fins llavors “calle Ozanam”, en homenatge a Frederic Ozanam (1813-1853), fundador de la Societat de Conferències de Sant Vicent de Paül. Els altres carrers paral·lel del sector reben els noms originaris dels anys 1950, quan el barri fou construït sobre terrenys de Can Font: carrer de Fàtima i carrer de Sant Vicent de Paül. Un carrer transversal, que rebia també nom catòlic (carrer Cottolengo) fou rededicat en aquella ocasió a Maty Mont (1919-1973), vedet sabadellenca que fou primera actriu en el Paral·lel barcelonès del tombant de la dècada dels 1940 a la dels 1950.

En el 1998, en el barri de Gràcia s’obrí l’escola de primària que substituïa els centres més petits de l’Escola Riu-sec i l’Escola Narcisa Freixas. La comunitat educativa obrí un concurs per decidir el nom. S’optà finalment pel de Teresa Claramunt, en record al passat tèxtil del barri i a la lluita obrera, en detriment del de la compositora i pedagoga musical Narcisa Freixas (1859-1926).

El Gran Orient de Catalunya inscriu Teresa Claramunt en els llistat de “francmaçons i francmaçones remarcables en la història de Catalunya” (http://www.granorient.cat/v2/?q=node/17). El Departament de Treball hi fa referència en “L’emprenta laboral de les dones al casc antic de Barcelona” (2009), en parlar de la Societat Autònoma de Dones de Barcelona. I l’Institut Català de les Dones, per la mateixa raó la inclou en l’obra “Les dones en el moviment obrer a Catalunya” (2013).

La tasca de recuperar i aprofundir en figures com la de Claramunt recau en darrer terme, de totes maneres, en el propi moviment anarquista. Així era la Fundación Anselmo Lorenzo (http://www.fal.cnt.es) la que edità, en el marc de la seva sèrie de “Biografías y memorias” l’obra de Laura Vicente Villanueva “Teresa Claramunt: Pionera del feminismo obrero anarquista” (2006). El mateix any, Virus Editoral, dins de la “Colección Acracia” editava “Teresa Claramunt. La ‘virgen roja’ barcelonesa”, de María Amalia Pradas Baena (https://www.portaloaca.com/pensamiento-libertario/libros-anarquistas/9454-libro-teresa-claramunt-la-virgen-roja-barcelonesa-biografia-y-escritos.html). Aquestes biografies s’aixecaven a partir del testimoni de Claramunt en les seves pròpies col·laboracions en la premsa anarquista, com ara en “La Revista Blanca” (editada per Federico Urales i Soledad Gustavo entre 1898 i 1905) o en “La Tramontana, periodich polític vermell” (1881-1896), així com en el seguiment que aquesta premsa i la premsa burgesa feren de les seves activitats.

Pradas Baena recull l’analogia que es féu en el seu moment entre Teresa Claramunt i Louise Michel (1830-1905). El sobrenom de “Vierge Rouge” dedicat a Michel ha estat atribuït a Paul Verlaine (1844-1891) o a Clovis Hugues (1851-1907), i feia referència tant al seu destacat paper en el Comité de vigilance de Montmartre i en la Commune de Paris la primavera del 1871, com al seu suposat puritanisme. Michel no es va casar mai ni tingué fills. Claramunt sí es va casar, i tingué una filla, però la filla es morí quan era molt petita, i el matrimoni tampoc no va durar gaire, de manera que Claramunt visqué com a dona lliure en aquest sentit com Michel. Però si Michel era filla d’una servent domèstica, i ella mateixa va començar a treballar de “sous-maîtresse”, Claramunt era filla d’una família treballadora del tèxtil.

El seu pare, Ramon Claramunt, d’origen alcoià, treballava de mecànic en la indústria tèxtil de Sabadell. Teresa Claramunt era la segona filla del matrimoni de Ramon Claramunt i Joaquina Creus. El 1865, el matrimoni i els dues filles es traslladaren a Barbastre, on naixerien tres fills més. Ramon Claramunt fou actiu entre els republicans federals de Barbastre durant el Sexenni Democràtic i arriba a ser elegit regidor. El 1875, després de deu anys de residència a Barbastre, la família tornà a Sabadell.

De ben jove començà a treballar de teixidora. A Sabadell entrà en contacte amb el grup anarquista de Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915), que animà la reivindicació de la jornada de 10 hores. Amb aquesta reivindicació i d’altres s’inicià una lluita a Sabadell que es perllongaria set setmanes (1883). El gener del 1884, Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri, militant republicà de Sabadell. Els seus pares i els seus germans petits, d’altra banda, deixaven en Sabadell en direcció a Alcoi. Teresa Claramunt participà en la fundació de la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas de Sabadell (octubre del 1884).

Teresa Claramunt i Antonio Gurri es traslladaren a Barcelona el 1889, residint al carrer Aurora. En el 1892, amb Ángeles López de Ayala (1858-1926) i Amalia Domingo (1835-1909), entre d’altres, impulsà la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, que obrí seu al carrer Cadena, per traslladar-se després al carrer Ferlandina. Aquesta entitat, com la seva successora, la Sociedad Progresiva Femenina, tenia una perspectiva autoemancipatòria global (en els àmbits laboral, social i polític) i transversal. Fou a través de Domingo i de López de Ayala, que Claramunt ingressà en la maçoneria i s’acosta al moviment espiritista, entesos tots dos com a vies d’emancipació del monopoli catòlic del fet numinós.

El diumenge 5 de febrer del 1893, se celebrava en el Teatre Calvo-Vico, a la cantonada de Gran Via amb Roger de Llúria, un “meeting” de estudiants liberals. Claramunt i Gurri hi anaven amb un grup d’anarquistes, entre ells quals hi havia Josep Llunas, el director de “La Tramontana”. En l’entrada els digueren que, per motius d’aforament, no es permetria l’accés de dones. Claramunt protestà, ja que algunes dones no anarquistes sí que hi havien pogut entrar. La sala, en tot cas, s’omplí, de manera que molta gent s’hi esperà a fora. En acabar l’acte, es formaren rotllanes improvisades, i en una d’elles Claramunt parlà contra la influència clerical en l’educació, una de les matèries més discutides en aquell acte. Un agent de policia provà de detindre Claramunt, i arran d’això hi hagué un fort enfrontament, que acabà a trets. Foren detinguts diversos anarquistes, inclosos Domingo Mir, Antonio Prats, i els mateixos Claramunt i Gurri. Traslladats al Castell de Montjuïc se’ls sotmetria a un consell de guerra.

El 7 de novembre del 1893 l’anarquista Santiago Salvador llençà dues bombes Orsini al Gran Teatre del Liceu, amb el resultat d’una vintena de morts. L’ofensiva repressiva contra l’anarquisme es recrudí des de llavors. Claramunt fou detinguda de nou.

La dinàmica repressiva s’associà també amb una ofensiva cultural i religiosa. L’integrisme catòlic, en les seves versions carlina i alfonsina, era percebut pels anarquistes com un enemic frontal. El 7 de juny del 1896, la processó del Corpus de la parròquia de Santa Maria del Mar fou atacada amb una bomba al carrer de Canvis Nous, amb el resultat de 12 morts i 35 ferits. A la campanya de la premsa burgesa per demostrar com l’anarquisme amenaçava tota la societat i no únicament a les capes dirigents, s’uní una onada de detencions. En total foren detingudes 400 persones, entre elles Teresa Claramunt, Anselmo Lorenzo, Tarrida del Mármol i Josep Llunas. Conduïts al Castell de Montjuïc, s’obrí procediment militar a un total de 87. Claramunt patiria seqüeles de per vida de les tortures patides. L’abril del 1897 es dictaren tres sentències de mort, uns 21 acusats foren condemnats a penes de presó i els 63 absolts foren desterrats.

Claramunt era entre les desterrades. Trobà refugi a Anglaterra, com Tarrida del Mármol. Paradoxalment, el caràcter indiscriminat de la repressió reforça els vincles dels anarquistes amb els republicans. Quan, l’agost del 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat per Michele Angiolillo, el resultat fou una davallada de la tensió per part del govern Sagasta, que permeté el retorn dels desterrats. Claramunt ho faria a començament del 1898.

En el 1901, Claramunt fundà la revista “El Productor”, que seguiria els conflictes laborals que desembocaren en vagues en el sector del metall. En el míting obrer del Teatro Circo Español, del 16 de febrer del 1902, Claramunt hi parlà en solidaritat amb els metal·lúrgics. L’endemà s’inicià una vaga general a Barcelona que duraria una setmana. En el 1903 publicà “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante la prerrogatives del hombre”, en el qual assenyala els factors educatius i laborals com els responsables de la desigualtat entre sexes i que sols l’auto-emancipació pot resoldre’ls.

Entre el 1907 i 1908 fou la directora de “El Rebelde”. Després de la Setmana Gloriosa (o Tràgica) de final de juliol del 1909, Claramunt es trobà entre els detinguts, i la confinaren a Saragossa. A partir del 1910, el moviment sindical es reorganitzà. Claramunt tingué un paper actiu en l’adhesió dels sindicats de Saragossa a la nova Confederación Nacional del Trabajo, ja en el 1911. Arran de la vaga general de setembre, Claramunt fou novament empresonada.

Amb més de 50 anys, les seqüeles de tortures i empresonaments anaren mermant l’activitat de Claramunt. Això no impedí que després de l’atemptat mortal contra el cardenal de Saragossa, Juan Soldevila, del 4 de juny del 1923, la policia escorcollés el pis de Claramunt, on ella vivia gairebé confinada per una paràlisi progressiva. El 1924 se li permeté de retornar a Barcelona, on es moriria a 68 anys l’11 d’abril del 1931.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid